Els Sex Pistols a la Saint Martin's School of Art: 40 anys

Johnny Rotten i Paul Cook, durant el primer concert dels Sex Pistols.

Avui fa quaranta anys que els Sex Pistols van oferir el seu primer concert. L'esdeveniment va tenir lloc a l'antiga seu de la londinenca Saint Martin's School of Art, a Charing Cross Road. Tan sols van interpretar cinc cançons, dues d'originals -"Did You No Wrong" i "Seventeen"- i tres versions -"Substitute" (The Who), "Don't Give Me No Lip Child" (Dave Berry) i "Watcha Gonna Do About It" (Small Faces)-. Diu la llegenda que haurien d'haver tocat més estona però van ser expulsats de l'escenari pels caps de cartell, que no van saber entendre l'atac sònic dels Pistols en un món on el punk encara havia de generar titulars. La banda en qüestió era Bazooka Joe, i diu la mateixa llegenda que un dels seus components sí que va gaudir el concert de Johnny Rotten i companyia. Concretament el baixista Stuart Goddard, conegut pocs anys més tard pel sobrenom d'Adam Ant, que motivat per aquest desacord hauria abandonat Bazooka Joe i format l'embrió del que acabaria esdevenint Adam & The Ants.

L'endemà d'aquell debut, els Pistols van actuar a la també londinenca Central School of Art -en aquella ocasió el repertori va arribar a les onze cançons, incloent futurs clàssics com "Pretty Vacant" o la seva celebrada versió de "No Fun" dels Stooges-, i al llarg d'aquell mateix any ho farien en altres institucions com la Chelsea School of Art o el Queen Elizabeth College de Kensington. Quan van trepitjar per primera vegada una sala de concerts pròpiament dita (Marquee Club, 12 de febrer de 1976), venien d'oferir un total de vuit concerts en centres educatius de renom, la majoria d'ells escoles d'art -i als quals cal afegir els que oferirien posteriorment en altres centres com el Hertfordshire College Of Art de St Albans-. La qual cosa, sense restar a la banda aquella credibilitat de carrer que tant es cotitza en les esferes punk, li atorgava ja de bon principi una altra credibilitat que molts -inclosos els propis Bazooka Joe- els negaven aleshores: l'artística.

Que els Sex Pistols actuessin durant els seus inicis en escoles d'art i altres institucions de prestigi indica que l'entorn acadèmic britànic tenia -i segueix tenint, no ens enganyem- una obertura de mires més àmplia que el català o l'espanyol. Però també ens recorda que el punk era -i hauria de seguir essent- quelcom més que estètiques cridaneres i eslògans pamfletaris tan buits com tres acords que per si sols no diuen res. Els punks britànics venien, de forma directa o indirecta, de corrents d'art i pensament com el dadaisme o el situacionisme. En aquest sentit el punk va ser, més que el tan publicitat Year Zero, un esglaó més en una cadena evolutiva que venia de lluny i que al llarg dels anys s'ha perpetuat en múltiples formes que van del post-punk a les avantguardes electròniques o a corrents revisionistes que en ple segle XXI han contemporaneitzat discursos fins fa poc pretèrits.

Tornant al principi, la Central Saint Martins -nom amb què es coneix actualment l'antiga Saint Martin's School of Art- commemora avui el quarantè aniversari del debut dels Sex Pistols amb una sèrie de conferències, xerrades i projeccions cinematogràfique al voltant de la banda i del fenomen punk -també hi haurà música en directe-. Sota el títol de Be Reasonable Demand the Impossible, la jornada commemorativa aplegarà experts i testimonis de l'època com el músic Keith Levene (The Clash, PiL), l'historiador i crític musical Clinton Heylin o el periodista Paul Gorman. Entre els punts de l'ordre del dia s'hi troba precisament l'anàlisi del paper que les escoles d'art van jugar en el desenvolupament del punk a la Gran Bretanya. Un punk que venia del glam, del pub rock, del mod, de la Velvet Underground i dels cercles artístics i filosòfics. Arrels diverses i heterogènies per a un moviment i un fenomen que requereixen més d'una lectura i admeten diferents interpretacions.

Deu anys sense Link Wray

El pioner del power chord ens deixava el 5 de novembre de 2005.

Diu la llegenda que Link Wray va arribar a coincidir amb John Lennon i Yoko Ono en un ascensor de Manhattan. El guitarrista va saludar el matrimoni i Lennon, que tenia a Wray entre els seus ídols d'adolescència, es va limitar a dir "Yoko, aquest és Link Wray". Timidesa de fan? O bé una demostració més de l'imprevisible caràcter de l'autor d'"Imagine"? Sigui com sigui, s'ha especulat molt al voltant d'aquella trobada i, sobretot, dels hipotètics resultats d'una col·laboració que mai es va arribar a produir. Corria l'any 1971, Lennon acabava d'aterrar a Nova York tot deixant enrere la desfeta dels Beatles i Wray es trobava a la ciutat buscant l'enèsima oportunitat en un negoci que el maltractaria fins al final dels seus dies. Com en tantes altres ocasions, l'oportunitat no es va acabar de materialitzar i el pioner del power chord va tornar a actuar en bars de mala mort i davant de públics compostos per bandes de motoristes i militars amb ganes de gresca. Wray mai esdevindria una icona social com Lennon, però ningú podia plantar-li cara en termes d'autenticitat.

Nascut el 1929 a Carolina del Nord, Fred Lincoln Wray Jr. ja havia viscut ell sol unes quantes vides abans de dedicar-se de ple al rock'n'roll. Durant la infància i l'adolescència, la sang shawnee que corria per les seves venes li havia portat més d'un problema en un entorn on les barreres racials es trobaven encara a l'ordre del dia. Per si això fos poc, i després de combatre a la Guerra de Corea, va contreure una tuberculosi que el va mantenir hospitalitzat durant un any i li va fer perdre un pulmó. Un historial que ajuda a entendre la cruesa i la mala llet que van definir les seves gravacions durant gairebé cinc dècades. L'essència de peces com "Rumble", editada com a single l'any 1958 i censurada en diversos estats nord-americans que hi van veure una suposada incitació a la violència -cal no oblidar que, com bona part del repertori de Wray, el tema era instrumental-.

Amb censura o sense, "Rumble" va esdevenir l'espurna de nombroses flames que van del surf al punk i del psychobilly al grunge passant per noms propis tan il·lustres com els de Pete Townshend, el propi Lennon o fins i tot Quentin Tarantino -qui no va dubtar a fer-la sonar en una de les escenes de "Pulp Fiction" (1994), si bé la peça no va entrar al disc de la banda sonora-. Però malgrat tot, la seva condició d'outsider el mantindria lluny dels focus mediàtics i sobretot del reconeixement assolit per molts dels seus deixebles. Dos discos enregistrats i signats juntament amb Robert Gordon a finals dels 70 -i connectats amb un altre incondicional com era i segueix essent Bruce Springsteen, autor d'aquell "Fire" que el duet es va fer pràcticament seu- van aportar una escletxa de llum a la seva figura, però la dècada dels 80 va suposar un nou retorn a l'anonimat i el seu exili definitiu a Dinamarca, on va viure fins que el seu cor va dir prou el 5 de novembre de 2005, avui fa deu anys.

Wray va arribar a visitar casa nostra en una única ocasió. Va ser el 10 de novembre de 2000 a la sala La Capsa del Prat de Llobregat i en el marc d'un festival on també actuaven Deke Dickerson, Phantom Surfers i The Church Keys. Un servidor va tenir la sort d'assistir-hi i saludar el propi Wray abans de l'inici de les actuacions. La trobada va durar poc més d'un minut, però l'empremta que em va deixar perdura a data d'avui. No oblidaré mai la seva mirada d'aprovació, la serenor del seu rostre ni la fragilitat que desprenia el seu tacte quan ens vam donar la mà. Al cap d'unes hores, quan ell ja es trobava damunt l'escenari i jo a primera fila, se'm va acostar i em va posar la guitarra davant mateix dels morros. El moment, s'ho poden imaginar, va ser indescriptible. No tan sols tornava a tenir Link Wray cara a cara sinó que estava tocant la seva guitarra. Cinc anys més tard ens hauria deixat, però el seu record no m'abandonarà mai.

John Maclean - "Slow West" (2015)

L'escena que més bé defineix "Slow West" (2015) té lloc gairebé al principi de la pel·lícula i ni tan sols resulta imprescindible per a explicar-ne la sinopsi. Sí que ajuda, en canvi, a entendre la relació entre els dos protagonistes del film, un jove aristòcrata escocès i un caçador de recompenses interpretats respectivament per Kodi Smit-McPhee i Michael Fassbender. L'escena en qüestió, tota una ràfega de surrealisme aplicat en territori western, els mostra a tots dos cavalcant les desèrtiques planes centrals dels Estats Units i topant com qui no vol la cosa amb un grup d'homes de color que entonen un càntic tradicional africà. El caçador de recompenses, un tipus dur que les ha vist de tots colors, passa de llarg. En canvi el jove aristòcrata, ànima sensible i ment il·lustrada convivint en un rostre encara innocent, s'atura a escoltar-los. Un cop s'acaba la cançó, els felicita i es posen a parlar en francès.

El detall pot semblar anecdòtic, però referma les tres grans vocacions del primer llargmetratge que dirigeix el també escocès John Maclean -a qui alguns recordaran pel seu passat musical a les files de The Beta Band i The Aliens-. En primer lloc, la de desfer tòpics i eixamplar els horitzons d'un gènere, el western, generalment no apte per a personatges com el que interpreta Smit-McPhee. En segon lloc, la de dotar aquest mateix gènere d'una estètica, una òptica i una intencionalitat decididament europees -en línies generals, la sinopsi narra la història d'un jove escocès de casa bona que recorre el salvatge oest a la recerca de la seva estimada i amb el suport de l'outlaw Fassbender-. I finalment, la d'atorgar a la música -la diegètica i l'extradiegètica- un paper clau en la narració.

Tant la forma com utilitza la música com la seva voluntat renovadora acosten Maclean i la seva visió del western a terrenys propis de Tarantino ("Django Unchained") o els germans Coen ("True Grit"). D'altra banda, la proliferació de personatges de caràcter efímer i sense cap més justificació que l'ara i l'aquí, una acció ambientada en indrets no determinats -més enllà del tauler nord-americà, les referències geogràfiques més concretes són els punts cardinals, amb especial predilecció per l'oest- i, sobretot, la concepció dels Estats Units com un entorn gairebé imaginari i idealitzat, emparenten l'òpera prima de l'escocès amb tòtems de l'spaghetti western com Sergio Leone -el film es va rodar a Nova Zelanda, i el resultat final no hauria variat excessivament si el rodatge hagués tingut lloc a Almeria-. Gens malament tractant-se d'un debut, no troben?

Gorg Màgic, edició de tardor

Aquest mes de novembre tornarà a ser màgic. I ho serà, com a mínim, tant com ho va ser el passat mes d'abril. Perquè arriba la segona edició de Gorg Màgic, un festival que va debutar al calendari barceloní durant la passada primavera i que ara es disposa a oferir tota una rèplica tardorenca. Segon Gorg Màgic, doncs, i segona dosi de bandes i solistes emergents, de discursos singulars i de delícies sonores seleccionades amb molta cura per la gent d'El Mamut Traçut. Fustegueres, Caroline, Enthz, Etermortífera, Origami Ghosts, Obrigada, Psychodrome, Liannallull, Por Qué Jeanette i MoreEats. Alguns els sonaran, d'altres no n'hauran sentit a parlar mai. De fet, és possible que no hagin sentit a parlar encara de cap d'ells. Millor per vostès, perquè així seran més les descobertes que podran fer entre els propers dies 6 i 21 de novembre a Ultra-Local Records, Continental i Freedonia. I és que al Gorg Màgic s'hi va a això, a descobrir. I a gaudir. I a celebrar que encara existeixin carreteres secundàries i outsiders disposats a transitar-les. No s'ho perdin.

El Mamut Traçut

The Slightlys

No tot havien de ser males notícies. De fet, en aquesta història van ser les pitjors notícies les que van acabar donant lloc a la bona nova. Els camins de Finneas O'Connell, Darius Dudley II, David Marinelli i Robby Fitzpatrick van coincidir gairebé per casualitat l'any 2012, quan tots quatre van participar amb els seus respectius grups a un concurs de bandes locals al Club Nokia de Los Angeles. Tots ells van perdre el concurs, però a canvi van guanyar una amistat que perdura a dia d'avui. I de passada van donar forma a The Slightlys, el combo que ens ocupa. I la formació amb què dos anys més tard van tornar al Club Nokia, aquesta vegada per a proclamar-se vencedors del concurs. Des d'aleshores, la roda no ha parat de girar. Amb un single i un ep publicats, el de The Slightlys és un d'aquells noms que es cotitzen a l'alça al sud de Califòrnia, havent actuat en festivals com l'itinerant Warped Tour i en sales de renom com House Of Blues. El seu secret són cançons pop de les que enganxen a la primera i van guanyant punts a cada escolta. Melodies fresques i positivistes, i uns arranjaments que conjuguen força i sofisticació a parts iguals. Com si Supertramp i Futureheads es relaxessin plegats sota el sol de Califòrnia.

www.theslightlys.com

All Aboard!

Els usuaris habituals del servei de Rodalies de RENFE tendim a oblidar-ho, però el ferrocarril és un dels mitjans de transport més romàntics que mai s'han arribat a concebre. Ha tingut un paper clau en notables episodis històrics -per exemple, la construcció dels Estats Units tal i com els coneixem-, ha donat peu a incomptables relats personals i col·lectius, i la cultura popular en va plena de referències. Com a mostra, les vint-i-cinc cançons que tots uns arqueòlegs musicals com són els responsables d'Ace Records han reunit a "All Aboard!" (2015), un recopilatori amb el tren com a fil conductor. Vint-i-cinc estacions on no hi falten el rock'n'roll, el soul, el blues, el gòspel o els ritmes jamaicans. De Rufus Thomas ("The Memphis Train") a les Shangri-Las ("The Train from Kansas City"), de Sister Rosetta Tharpe ("This Train") a Chuck Berry ("Downbound Train") i de Neil Sedaka ("One Way Ticket") a The Ethiopians ("Train to Skaville"), sense oblidar-se de James Brown i el seu "Night Train" -d'aquesta peça prové el títol de l'àlbum-. Hi ha absències notables -Johnny Cash amb "Hey Porter!" i "Folsom Prison Blues", Johnny Burnette amb "Lonesome Train", o qualsevol de les nombroses versions de "Mystery Train" o "Train Kept A-Rollin'"-, però el viatge resulta tan plàcid com apassionant.

Darlene Love - "Introducing Darlene Love" (2015)

"Milions de fans d'Amy Winehouse haurien de córrer a comprar-lo immediatament", escriu el periodista Nigel Williamson a la ressenya d'"Introducing Darlene Love" (2015, Sony) que publica Uncut aquest mes de novembre. Parlar de Darlene Love és fer-ho de qui va cantar "He's a Rebel" al capdavant de The Crystals i sota l'atenta mirada de Phil Spector. D'una de les veus imprescindibles a l'hora d'explorar la fina frontera que separa el soul més elegant de l'artesania pop més sofisticada. Sí, milions de fans d'Amy Winehouse s'endurien una bona sorpresa si s'acostessin a obres com aquesta -o als catàlegs clàssics de Motown i Stax, si encara no ho han fet-. I els de Bruce Springsteen, si m'ho permeten. I no tan sols perquè dos temes d'"Introducing..." portin la signatura del Boss -les irresistibles "Just Another Lonely Mile" i "Night Closing In", compostes per a l'ocasió-, sinó també perquè va ser Steve Van Zandt -aka Little Steven, eminència en matèria sixties i derivats i guitarrista de The E Street Band- qui va fer tornar la vocalista a l'estudi de gravació i li va produir el seu primer disc en gairebé tres dècades. També Elvis Costello aporta una composició inèdita -"Forbidden Nights"- a un plàstic que es complementa amb originals de Joan Jett i els propis Spector i Van Zandt, entre d'altres.