divendres, 4 de març del 2016

Feu! Chatterton


La setmana passada van ser portada de Les Inrockuptibles, detall que els referma per enèsima vegada com a gran revelació del rock contemporani a França. Feu! Chatterton vénen de París, prediquen el dandisme, reivindiquen la literatura com a influència cabdal i canten en francès sobre una base pop desacomplexadament anglòfila -el seu nom és un homenatge al poeta anglès Thomas Chatterton-. Des de 2011, any en què es van formar, han actuat en diversos festivals de renom al seu país i han lliurat dos treballs -un ep homònim (2014) i el seu primer disc llarg, "Ici le Jour (a tout enseveli)" (2015)- on ressonen Joy DivisionThe National, Radio 4Talking Heads o els seus veïns Phoenix. Intensos, dinàmics i sovint ballables, han servit perles tan fresques i rodones com "La Malinche", "Fou à lier" o "Boeing". Descobreixin-los a Youtube.

Matthew E. White parla de música

Matthew E. White - Foto Shawn Brackbill.
"M'inspira la música afroamericana, i no em sap cap greu reconèixer-ho. Sobretot tenint en compte que sóc un artista blanc vivint d'una tradició iniciada per afroamericans que mai van obtenir res a canvi. La música afroamericana del Sud dels Estats Units va canviar el món. És el motor de la cultura nord-americana. Ho ha canviat tot. Bàsicament, tot el que escoltem a la ràdio ve de la música dels esclaus del Sud". Matthew E. White posa els punts sobre les is en una entrevista de Sophie Harris que Mojo publica a la seva edició de març. "El rock'n'roll és un calc del rhythm & blues que s'ha inflat del seu propi ego fins a emborratxar-se, quedar en ridícul i fer-se vell", afegeix el de Virginia. "Què és el rock'n'roll? El maleït Dave Grohl. O Bono. O Queens Of The Stone Age. Una còpia d'una còpia d'una còpia. Crec que al rock'n'roll li ha crescut tant l'ego que ha acabat fugint del seu propi context. (És cert que) va suposar un nou punt de partida, però hem estat vivint d'aquest punt de partida des de 1955. És important adonar-se d'on estan passant les coses, i definitivament no passen a la gran indústria del rock'n'roll. No és aquí on es va originar aquell punt de partida, t'ho asseguro". Va fort, l'home.

dijous, 3 de març del 2016

Col·laboració a Indie Lovers

The Lazy Lies.
Aquesta setmana he participat en nom de Brubaker al programa Indie Lovers d'scannerFM i he recomanat una cançó (de fet, les he recomanat totes) de The Lazy Lies. Escoltin, descarreguin i sobretot gaudeixin el programa sencer aquí (la meva intervenció a partir del minut 59:10).

Adrià Puntí versiona a Bowie

Adrià Puntí - Foto L&H.
El millor homenatge és aquell que no espera cap moment oportú sinó que es produeix de forma espontània i gairebé perquè sí. El passat mes de febrer Enderrock va distribuir en exclusiva l'ep "... i un cop de Bow-í" (2016), on Adrià Puntí es fa seves dues peces de David Bowie. Els temes en qüestió han vist la llum per iniciativa de la pròpia revista arran de la mort del Duc Blanc, però Puntí els havia gravat temps enrere, de forma casolana i sense cap més intenció que recrear-se amb un dels cançoners que més l'han marcat -de fet, va enregistrar més peces de Bowie que ara per ara no preveu editar-. I sonen exactament a això, a homenatge fet perquè sí. A un dels astres més singulars del firmament musical català reconeixent i celebrant al seu aire la influència d'un dels artistes més grans que han trepitjat aquest món durant els darrers cent anys. A recreacions imperfectes, respectuoses amb les preses originals i fruit única i exclusivament del moment en què es van dur a terme -recordin que les gravacions es van fer sense ànim de ser publicades-. Obre el plàstic un "Rock'n'Roll Suicide" que gairebé podria encaixar al "Nebraska" (1982) d'Springsteen. Guitarra seca, apunts d'harmònica i la veu del gironí trencant-se per moments. És en aquestes mateixes coordenades on arrenca un "Heroes" crepuscular amb el piano com a espina dorsal. Completen el compacte dos originals procedents del darrer disc de Puntí, "Enclusa i un cop de mall" (2015).

dimecres, 2 de març del 2016

Post-punk

This Heat.
Interessant reflexió, la que planteja el periodista Jon Dale a l'edició de març d'Uncut. Ho fa en el marc de la crítica que signa ell mateix de les recents reedicions del catàleg de This Heat, una de les bandes més atrevides i a la vegada poc reivindicades de l'era post-punk. I es refereix precisament a aquesta última etiqueta. Els relats històrics, apunta Dale, solen citar el post-punk com una extensió, una evolució o una conseqüència directa del punk. La qual cosa no és del tot certa si tenim en compte que molts dels seus exponents tenien com a punts de referència a Bowie, la Velvet Underground, el glam, el krautrock o fins i tot la música progressiva. Ho saben prou bé John Lydon o Mark E. Smith, admiradors declarats de Van der Graaf Generator, i sobretot els propis This Heat. Un trio a qui es va atribuir per defecte l'etiqueta post-punk però que en realitat es trobava molt més a prop del krautrock o del prog més avantguardista que de Joy Division o The Cure.

A la mateixa pàgina i en el marc d'un breu qüestionari, un dels excomponents de la banda londinenca, el bateria Charles Hayward, aporta la seva pròpia visió del fenomen punk i de passada arrodoneix la tesi plantejada per Dale. "Nosaltres ja tocàvem en directe quan el punk va esclatar", recorda, "i ens van cridar molt l'atenció frases com 'No Elvis, Beatles or The Rolling Stones'. Malauradament, a l'hora de la veritat tota aquella música sonava com Chuck Berry accelerat. El DIY ja feia temps que havia arribat de la mà dels improvisadors europeus, Sun Ra o bandes alemanyes com Can i Faust, i la major part de la música punk no representava aquell mateix compromís a nivell sonor". La frase en qüestió, 'No Elvis, Beatles or The Rolling Stones', la cantaven The Clash en ple 1977. Tan sols dos anys més tard, ells mateixos s'impregnarien de la inabastable herència del rock'n'roll prepunk per a perfilar la que esdevindria una de les obres capitals no tan sols del punk i el post-punk sinó de la segona meitat del segle XX, "London Calling" (1979).

dimarts, 1 de març del 2016

Kazuality - "El sesgo" (2016)


Remoure els fonaments perquè tot segueixi al seu lloc. Així és més o menys com Jaime Rodríguez ha plantejat el vint-i-setè disc que edita sota el seu alter ego Kazuality. Si "Estructura de una panacea discreta" (2014) i "Campo Santo" (2015) es podien considerar àlbums de transició i "Campo Santo II" (2015) apuntava ja una nova direcció, "El sesgo" (2016) és el treball que definitivament enceta un nou capítol en la trajectòria del gironí. Un capítol en què Rodríguez es presenta més obert que mai a tot repte que pugui renovar i (sobretot) reforçar un discurs en constant moviment. Com a mostra més evident, el protagonisme adquirit per les tecles al llarg d'aquests onze nous temes. Explica el mateix Rodríguez que a l'hora de compondre'ls va aparcar (momentàniament?) la guitarra i es va asseure al piano. La qual cosa ha suposat un punt de partida gairebé inèdit a la seva obra -fins ara havia recorregut tan sols en una ocasió a aquest instrument- i li ha permès explorar nous territoris. Ho anuncien les tenses semicorxeres de la inicial "Un grado de separación", i ho refermen la cadència pantanosa de "Guante blanco" -on ressonen els White Stripes de "Get Behind Me Satan" (2005)-, la instrospecció d'"En los brazos de Mercurio" o la malenconia creixent de la final "Momento uno". Quatre mostres de com Kazuality ha sabut reinventar-se per a seguir essent ell mateix. Si manté el ritme a què ens té acostumats, de ben segur lliurarà una nova obra abans de finalitzar el present exercici, i molt probablement assistirem a una nova mutació digna de ser escoltada. De moment, podem escoltar "El sesgo" a Bandcamp.

The Fizz Pops


Vénen de Ciutat del Cap, compten a les seves files amb dos excomponents dels enyorats Future Primitives i sonen com si els Seeds o els New York Dolls s'haguessin format en plena febre C-86. Es diuen Fizz Pops i el seu debut homònim (2015) està farcit de dards de precisió que amb prou feina superen els dos minuts de durada. "Can't Seem to Love that Girl" sembla un tema dels Ramones versionat per The Jesus and Mary Chain, "About Her" recorda als primers Damned, "I Want You" és pura herència Stooges i "Just You and You and Me" sona a Shangri-Las acompanyades per Black Tambourine. Menció a part es mereix el single "Alright". Un trencapistes dels que ja no es fan. I una inesborrable melodia que ens recorda com, mentre aquí no acaba de manifestar-se l'hivern, a Sud-Àfrica ja porten mesos vivint intensament l'estiu. Escoltin-los a Bandcamp.