 |
| This Heat. |
Interessant reflexió, la que planteja el periodista
Jon Dale a l'edició de març d'Uncut. Ho fa en el marc de la crítica que signa ell mateix de les recents reedicions del catàleg de
This Heat, una de les bandes més atrevides i a la vegada poc reivindicades de l'era post-punk. I es refereix precisament a aquesta última etiqueta. Els relats històrics, apunta Dale, solen citar el post-punk com una extensió, una evolució o una conseqüència directa del punk. La qual cosa no és del tot certa si tenim en compte que molts dels seus exponents tenien com a punts de referència a
Bowie, la
Velvet Underground, el glam, el krautrock o fins i tot la música progressiva. Ho saben prou bé
John Lydon o
Mark E. Smith, admiradors declarats de
Van der Graaf Generator, i sobretot els propis This Heat. Un trio a qui es va atribuir per defecte l'etiqueta post-punk però que en realitat es trobava molt més a prop del krautrock o del
prog més avantguardista que de
Joy Division o
The Cure.
A la mateixa pàgina i en el marc d'un breu qüestionari, un dels excomponents de la banda londinenca, el bateria
Charles Hayward, aporta la seva pròpia visió del fenomen punk i de passada arrodoneix la tesi plantejada per Dale.
"Nosaltres ja tocàvem en directe quan el punk va esclatar", recorda,
"i ens van cridar molt l'atenció frases com 'No Elvis, Beatles or The Rolling Stones'. Malauradament, a l'hora de la veritat tota aquella música sonava com Chuck Berry accelerat. El DIY ja feia temps que havia arribat de la mà dels improvisadors europeus, Sun Ra o bandes alemanyes com Can i Faust, i la major part de la música punk no representava aquell mateix compromís a nivell sonor". La frase en qüestió,
'No Elvis, Beatles or The Rolling Stones', la cantaven
The Clash en ple 1977. Tan sols dos anys més tard, ells mateixos s'impregnarien de la inabastable herència del rock'n'roll
prepunk per a perfilar la que esdevindria una de les obres capitals no tan sols del punk i el post-punk sinó de la segona meitat del segle XX,
"London Calling" (1979).
