Desafiant el futbol

ALBERT FREIXAS

Tarambana, Cardedeu

2 de febrer de 2019

Metafòrica escena, la que es va viure ahir a la tarda al Tarambana. Mentre a la sala principal les multituds miraven resignades un partit de futbol que no acabava de desenvolupar-se com els hauria agradat, a la sala (petita) del costat un reduït nombre de fidels degustava les cançons d'Albert Freixas. Fràgils exercicis de folk en clau tardorenca, elaborats a partir de loops de guitarra i d'un sentit harmònic i melòdic que invoca les formes d'Iron & Wine, Bon Iver o Ray LaMontagne. La diferència entre allò que passava a la sala gran i allò que passava a la sala petita, és que en aquesta última la victòria era assegurada de bon principi.

40 anys sense Sid Vicious

Sid Vicious (1957-1979) - Foto Getty Images.

Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un bonic cadàver. Una de les màximes del rock'n'roll aplicada al punk en la seva concepció més nihilista i autodestructiva. No reincidirem ara en les circumstàncies en què va aparèixer el cos sense vida de Sid Vicious tal dia com avui de fa 40 anys en un apartament de Manhattan. Tampoc en el misteri que encara envolta la mort de Nancy Spungen tan sols uns mesos abans. Si Vicious havia personalitzat l'essència de la primera generació punk a les files dels Sex Pistols, la seva posterior decadència i la manera com se'n va anar d'aquest món el van acabar de certificar com a màxim portaveu d'una generació perduda, l'antítesi del punk en positiu que podien representar (per exemple) The Clash. El No Future en la seva màxima expressió.

Estones de cel

ELS PETS

Teatre Auditori, Granollers

1 de febrer de 2019

Imaginem-nos un aficionat d'allò que a finals dels 80 es va anomenar Rock Català. Posem que el seu grup preferit d'aleshores fos Els Pets. Suposem que hagués estat abduït per una nau extraterrestre en algun moment indeterminat entre l'edició de "Brut Natural" (1994) i "Bondia" (1997). I que hagués tornat a la Terra ahir mateix, just a temps d'assistir al concert que els de Constantí van oferir al Teatre Auditori de Granollers. La seva sorpresa hauria estat majúscula, perquè la banda que es va enfilar a l'escenari la nit passada poca cosa té a veure amb aquells nois de posat gamberro que tan sols dues dècades enrere posaven pavellons esportius i festes majors de potes enlaire.

Els Pets de 2019 són una banda de pop adult en el millor sentit, que ha sobreviscut a dos moviments com són el Rock Català dels 90 i el Nou Pop Català de la passada dècada, i encara semblen tenir corda per estona. Els seus seguidors, que han crescut amb ells, ja no volen fer la cabra al ritme de "Profilàctic" i "Tarragona m'esborrona" sinó submergir-se en un univers líric que d'alguna manera relata les seves pròpies experiències vitals. Lluís Gavaldà és el més semblant a un Ray Davies o un Elvis Costello que mai hagi donat el mainstream català. I el més important, acaben de lliurar a aquestes alçades el que moltes veus autoritzades ja han assenyalat com el disc més rodó de la seva trajectòria.

Un "Som" (2018) enregistrat a les ordres de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) que ahir va centrar més de la meitat del repertori. Fins a dotze dels seus tretze talls van anar caient al llarg d'una vetllada que va començar amb els apunts malencònics d'"Agost", va començar a tocar fibres amb les emotives "La vida és molt avorrida sense el teu cos" i "La vida és bonica (però complicada)" -dedicada als presos polítics- i va desplegar tota mena de capes i matisos fins a culminar amb un clímax d'urgència rockera que va esclatar en plena recta final de "Blue tack" i va assolir amb "Hospital de mar" cotes pròpies d'una banda de garatge en plenitud de facultats.

Ja en tanda de bisos, "Com anar al cel i tornar" va evocar la unio del citat Costello amb Burt Bacharach, "Llavis nous" va marcar musculatura a ritme de monolític blues elèctric, i "Jo vull ser rei" va revalidar el seu discurs en aquests temps en què uns són intocables i d'altres han de vigilar què canten, què escriuen o què dibuixen. Es van acomiadar amb "Una estona de cel", única cita a "Bondia" i una de les poques concessions que els tarragonins van fer al seu cançoner del segle XX. Ignoro què hauria pensat de tot plegat aquell hipotètic seguidor abduït pels alienígenes, però assistir a aquestes alçades a un concert d'Els Pets equival a una vetllada en companyia d'un clàssic amb totes les lletres i per mèrits propis.

Los Yolos

LOS YOLOS

Anònims, Granollers

1 de febrer de 2019

Los Yolos és un jove quintet barceloní de post-punk en castellà. Les seves cançons conjuguen misteri, corrosivitat i una dosi extra d'electricitat. A mig camí de Joy Division i The Fall, sense perdre de vista referents més propers com Parálisis Permanente o Golpes Bajos. Ahir a la tarda van actuar al restaurant-llibreria Anònims de Granollers en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Amics del Faraó JIM. Directes i urgents com ells mateixos, en van tenir prou amb poc més de vint minuts -la durada del concert- per a reclamar a crits un lloc destacat a l'escena emergent de la Ciutat Comtal.

200 programes de "Guitarra, baix i bateria"

200 programes de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci. I Ricky Gil ho celebra amb una ruta sonora pel Brasil que ja poden vostès escoltar en podcast.

50 anys de "Kick Out the Jams"

Es commemora aquest mes de febrer el cinquantè aniversari d'un d'aquells debuts discogràfics que van determinar no tan sols la trajectòria dels seus autors sinó moviments i corrents artístics sencers. La data exacta de la seva publicació és motiu de debat, apunt menor i raó de pes per a celebrar cada dia del mes aquests 50 anys de "Kick Out the Jams" (1969). La carta de presentació d'MC5, un artefacte que avançava per l'esquerra a l'avantguarda del garatge, la psicodèlia i el rock dur per a anticipar les essències del punk. Vuit pistes carregades d'electricitat i mala llet, despatxades a tota castanya i sense contemplacions, enregistrades en directe els dies 30 i 31 d'octubre de 1968 al llegendari Grande Ballroom. El rock'n'roll en la seva concepció més visceral, el pilar fundacional de l'anomenat Detroit Sound i un discurs compromès que faria escola. Rob Tyner, Wayne Kramer, Fred "Sonic" Smith, Michael Davis i Dennis Thompson. John Sinclair a la rereguarda. I títols encara tan incontestables com "Ramblin' Rose", "Motor City Is Burning" o la icònica peça titular, himne per vocació d'aquella agònica recta final dels 60 marcada per la Guerra del Vietnam, els fets d'Altamont i els crims de la Manson Family.

Deu anys d'"Eufòria 5 - Esperança 0"

És difícil dir si "Eufòria 5 - Esperança 0" (2009, Bankrobber) és el disc més rodó de Mazoni, però possiblement sigui el més representatiu de tots els que ha fet, i un dels que millor van arribar a definir allò que es va anomenar Nou Pop Català. Una desena de talls on l'alter ego de Jaume Pla sintetitzava un discurs que tant apuntava a Dylan i Beatles com a Primal Scream i Stone Roses. I tota una sèrie de títols que encara a data d'avui es troben entre els més celebrats del seu repertori i són dianes assegurades quan els interpreta en directe. Del post-punk frenètic d'"Eufòria" al rock combatiu d'"Apocalipsi Now" -amb lletres que encara sonen a ara i aquí-, passant pel repunt electrònic de "Caputxeta" o aquell himne generacional que va esdevenir l'eufòrica (mai més ben dit) "Ei, que surt el sol!". Avui, deu anys exactes després de la seva edició, "Eufòria 5 - Esperança 0" es manté com el testimoni d'un moment en què el pop en català semblava per fi haver deixat enrere una sèrie de tics que malauradament s'han tornat a manifestar omnipresents durant els darrers anys. Els dies del popArb, d'una escena que mirava més enllà de la festa major i reconnectava d'una vegada per totes amb tòtems i referents com Els Dracs, Sisa o Pau Riba. Que no caigui mai en l'oblit.