La cançó de sempre, amb un ritme diferent

RICKY GIL amb BISCUIT
Teatre El Patronat, La Garriga
30 de juliol de 2021

"La cançó de sempre però amb un ritme diferent", cantava Ricky Gil a "Quan baixis de l'avió", una de les peces que al seu dia van donar forma a "Esta vez va en serio" (2012, BCore), el disc que va certificar el retorn de Brighton 64 a l'activitat discogràfica i l'inici d'una segona i fructífera etapa per a la banda barcelonina. El vers citat sembla fet a mida de la lectura de la peça en qüestió que el propi Gil va efectuar la nit passada amb el suport dels sempre solvents Biscuit. Rebaixant-ne les revolucions per minut, la van aproximar fins a les orgàniques coordenades d'un folk rock que apunta directament a Bob Dylan i The Band. La cançó de sempre, però amb un ritme diferent. I tota una demostració de com reinventar una composició pròpia fins al punt d'injectar-hi nova vida.

Ricky Gil i Biscuit van actuar ahir al teatre El Patronat de la Garriga, el municipi on es troba instal·lat el vocalista de Brighton 64 des de fa més d'una dècada. Un concert emmarcat en els actes del vintè aniversari de Ràdio Silenci –on Gil presenta i dirigeix des de fa deu temporades el programa Guitarra, baix i bateria-, que va servir per presentar aquesta meravella que és "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik). Fruit de la unió de dues trajectòries amb noms propis, un nou punt de partida on la petjada punk d'"Encaixes amb la descripció" conviu amb el rock torrencial de "Dues obres mestres" i l'expansiva psicodèlia d'"En una altra vida". Retalls d'un passi majúscul que va culminar amb una encertada revisió de "Hi ha gent", original de Toti Soler, amb el suport de tot un Albert Freixas a la guitarra.

El primer TagaFest, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la primera edició de TagaFest, un nou festival celebrat a tocar del turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny. Més de dotze hores de música en directe amb Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, Místics, Ricky Gil amb Biscuit, Albert Freixas, Els Imbècils, Lola and The Rhinos, Marçal Ramon i Tracy Sirés, entre d'altres. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Benvingut, TagaFest

Místics tocant rock'n'roll a les portes del Montseny.

TAGAFEST 2021
Tagamanent

24 de juliol de 2021

Dotze hores de música en directe en un entorn paisatgístic privilegiat –l'inici de la pujada al turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny- i amb un cartell integrat exclusivament per propostes de proximitat. El festival TagaFest va celebrar ahir la seva primera edició amb aforament limitat a 400 persones per adaptar-se a la normativa sanitària vigent, però amb la vocació d'esdevenir una cita estable i de llarg recorregut al mapa cultural vallesà. Un esdeveniment impulsat per una colla d'entusiastes sense cap més ànim que dinamitzar el seu entorn a través de la cultura, i oferir al melòman de base una alternativa assequible a tots aquells macroesdeveniments on la mida sol pesar més que el contingut.

Van desfilar per aquest primer TagaFest propostes tan diverses com la rumba mestissa de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, el rock d'arrel nord-americana amb injecció elèctrica de Ricky Gil amb Biscuit, la sensibilitat a flor de pell d'Albert Freixas i les seves cançons que han vingut a remoure consciències, el repertori de versions –ben triades i no sempre evidents- de Murris, el rock stonià d'uns històrics de l'escena vallesana com són Místics, o el contrapunt tradicional de l'acordionista Marçal Ramon amb l'acompanyament de dos vocalistes en constant combat de glosa –molt millor que determinades 'batalles de galls', paraula-. "Aquest festival era necessari", va proclamar des d'un dels dos escenaris el vocalista de Místics, Joan Costa. Benvingut sigui, i tant que sí.

Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, rumba global.

Místics, un tros d'història del rock vallesà.

Ricky Gil amb Biscuit, emocionants rutes infinites.

Albert Freixas, removent consciències.

Marçal Ramon, el contrapunt tradicional.

Murris, actitud rockera i elegància soul.

Albert Freixas parla de "Chroma" a El 9 Nou

L'amor com a antídot contra la por. Parlem amb Albert Freixas del seu nou disc, "Chroma" (2021, Segell Microscopi), i compartim amb ell oportunes reflexions sobre l'estat de les coses en aquest món on ens ha tocat viure. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

"Durant l'últim any i mig hem vist com tot el nostre sistema col·lapsava a causa d'una crisi sanitària, però abans de la pandèmia ja era evident que no s'estaven fent bé algunes coses. Les noves tecnologies ens han connectat digitalment, però paradoxalment ens han aïllat i desconnectat més que mai a nivell humà. Hem esdevingut subjectes passius, simples espectadors de les nostres pròpies vides", apunta en un moment donat el músic vallesà. I personalment no puc estar-hi més d'acord.

Albert Freixas - "Chroma" (2021)

Hi ha músics que, més enllà d'evolucionar i caminar endavant obra a obra, tenen la determinació d'anar sempre a la seva tot navegant al marge de corrents i tendències. Albert Freixas és un d'aquests músics. Des que va decidir publicar el seu primer disc en solitari –{U} (2011)- ha fet les coses al seu ritme, sense cap mena de pressa ni pressió, deixant que fos el seu propi cicle vital aquell que determinés la naturalesa –i la periodicitat- de la seva producció artística. "Chroma" (2021, Segell Microscopi), el seu tercer àlbum al marge d'Ix!, arriba dos anys després d'"Oopalana" (2018), i suposa un salt endavant a tots els nivells.

Si el seu predecessor era fruit de l'experiència de Freixas gravant tot sol en una masia aïllada del Montseny, amb l'únic suport d'una guitarra acústica tractada electrònicament i de la qual sobreposava diverses pistes per construir les cançons, aquest nou treball s'ha enregistrat en un estudi de gravació –8 Bits, a Sabadell- i el vallesà s'ha servit d'una banda per acabar de donar forma a un repertori que segueix bevent de la melanconia feréstega de Bon Iver i companyia, però on la resta d'instruments reforcen la base discursiva i l'eleven fins a cotes properes al jazz. Un moviment premeditat, aquest últim: a l'hora de decidir qui l'acompanyaria a l'estudi, Freixas va apostar de bon principi per veterans de l'òrbita jazzística barcelonina com el saxofonista David Calvo, el bateria Jordi Gardeñas o el contrabaixista Tom Warburton.

Efectivament, la influència del jazz es deixa escoltar en talls com "They Say", "Lisbon Dream" o "Broken Song", però no és aquest l'únic tret que defineix l'àlbum. A nivell líric, Freixas ha deixat de mirar cap endins i adreça ara el col·lapse d'un món a la deriva, els excessos del capitalisme i la desconnexió a nivell humà que, paradoxalment, ha vingut motivada per l'adveniment de les Noves Tecnologies. Una radiografia d'aquesta societat nostra, crua i colpidora però en cap cas derrotista. Freixas és d'aquells que encara creuen en la possibilitat de construir un món millor, i està convençut que davant la decadència d'una civilització malalta, l'única cura i sortida possible es troba en l'amor. No en l'amor tal i com s'explica a les pel·lícules de diumenge a la tarda, és clar, sinó en l'amor entès com un acte d'acceptació de les nostres pròpies imperfeccions i d'empatia cap a qui ens envolta. Una declaració de principis molt valenta en aquests temps líquids de likes, fugacitat i hashtags que diuen que tot anirà bé.

Més informació:

Albert Freixas  /  Pàgina web

"After de Gold Rush" segons Ricky Gil i Albert Freixas

Albert Freixas (a l'esquerra) i Ricky Gil, ahir a l'Anònims.

RICKY GIL I ALBERT FREIXAS

Anònims, Granollers

14 d'abri lde 2019

Ricky Gil i Albert Freixas representen dues generacions de músics tan distants l'una de l'altra com els respectius backgrounds que a priori se'ls suposa. El primer va dinamitzar l'escena mod barcelonia durant la dècada dels 80 al capdavant de Brighton 64, i al llarg de la seva trajectòria ha militat també en formacions com Matamala o Top Models. El segon va participar d'allò que durant la passada dècada es va anomenar Nou Pop Català com a component d'Ix!, i actualment està en procés de consolidar una trajectòria solista que apunta enlaire. Tots dos han trobat un espai comú en l'obra de Neil Young i més concretament en un disc, "After the Gold Rush" (1970), que porten gairebé un any interpretant de cap a peus -sovint en format de duet, ocasionalment amb tota una banda al darrere-. Ahir el van tornar a reivindicar a l'Anònims, amb la seguretat de qui interpreta un repertori aliè com si fos gairebé seu i aquelles ganes inesgotables de qui es dedica a celebrar l'obra dels seus ídols.

Jana Sirés i Albert Freixas a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al doble concert de Jana Sirés i Albert Freixas, que van actuar en un menjador modernista de la Garriga en el marc del cicle Terra de Sons que organitza La Gatzara. Ho expliquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Jana Sirés i Albert Freixas al Terra de Sons

JANA SIRÉS + ALBERT FREIXAS

Terra de Sons 2019 @ Can Ramos, La Garriga

6 d'abril de 2019

No cada dia es pot donar un el gustàs d'escoltar dues veus a l'alça com les d'Albert Freixas i Jana Sirés (a la fotografia, amb el guitarrista Armando Erenas) al menjador d'una casa modernista carregada d'història i valor patrimonial. La cantautora garriguenca i el polifacètic músic sabadellenc van compartir ahir escenari en una de les vetllades programades per Terra de Sons, el cicle de concerts de petit format que l'associació La Gatzara organitza en espais singulars de La Garriga. Ell va presentar el seu segon àlbum, un "Oopalana" (2018) que utilitza recursos digitals per a reforçar un repertori de naturalesa orgànica, augmentat ahir amb tota una cita al "Thirteen" de Glenn Danzig -via Johnny Cash-. Ella va defensar a casa i en format bàsic (i íntim) el seu disc de debut, un "Waterfall" (2018) carregat de cançons sobre les petites coses del dia a dia i definides per una veu tan càlida com propera. Demà ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Desafiant el futbol

ALBERT FREIXAS

Tarambana, Cardedeu

2 de febrer de 2019

Metafòrica escena, la que es va viure ahir a la tarda al Tarambana. Mentre a la sala principal les multituds miraven resignades un partit de futbol que no acabava de desenvolupar-se com els hauria agradat, a la sala (petita) del costat un reduït nombre de fidels degustava les cançons d'Albert Freixas. Fràgils exercicis de folk en clau tardorenca, elaborats a partir de loops de guitarra i d'un sentit harmònic i melòdic que invoca les formes d'Iron & Wine, Bon Iver o Ray LaMontagne. La diferència entre allò que passava a la sala gran i allò que passava a la sala petita, és que en aquesta última la victòria era assegurada de bon principi.

Vetllada tardorenca a contrallum

ALBERT FREIXAS

Llibreria Strogoff, La Garriga

17 de novembre de 2018

Albert Freixas havia plantejat el seu segon disc, "Oopalana" (2018), com una via d'escapament d'un període vital convuls i la porta d'entrada a temps millors. Però també com una forma d'explorar les múltiples possibilitats sonores de la veu humana i la guitarra acústica, únics instruments de què es va servir a l'hora d'enregistrar un plàstic compost per pistes i més pistes on la veu pot arribar a evocar el so d'un sintetitzador, i la guitarra actuar com a element de percussió. I tot plegat sense perdre de vista un format cançó que navega al seu aire i a la seva manera per diferents concepcions del folk anglosaxó de les passades dècades.

Es tracta per tant d'un àlbum difícil de reproduir a l'escenari, àmbit on el vallesà es serveix de recursos com ara dues pedaleres de loops que li permeten construir diferents ritmes, arranjaments i matisos, tot sonant fidel als plantejaments del disc però sense arribar a oferir mai dues interpretacions iguals d'una mateixa peça. Ahir va actuar a la llibreria Strogoff de la Garriga, marc de proximitat ideal per a unes cançons que guanyen a curta distància. Va repassar pràcticament la totalitat d'"Oopalana" -misteriosa "Easy Days", emocionant "On Standby", definitiva "Armed to the Teeth"- i va rescatar alguns retalls del seu predecessor -"U" (2011)-. Deliciosa vetllada tardorenca a contrallum.

Albert Freixas a El 9 Nou

Albert Freixas és un d'aquells músics que es prenen la seva obra prou seriosament per entendre que sovint la sortida passa per internacionalitzar-se i anar més enllà de la pròpia zona de confort. "Oopalana" (2018, Red B Records) és el seu segon disc en solitari, una col·lecció de cançons enregistrades en una vella masia del Montseny que tant poden apuntar a Jack Johnson com a Bon Iver. Demà el presentarà a la llibreria Strogoff de la Garriga, i avui ens en parla en aquest article d'un servidor a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Albert Freixas - "Oopalana" (2018)

Han passat set anys molt llargs des que Albert Freixas va publicar el seu primer disc en solitari, "U" (2011). Temps durant el qual el sabadellenc ha experimentat tota una sèrie de canvis vitals -la dissolució d'Ix!, la mort de dues persones properes, el naixement del seu fill i un canvi d'aires que l'ha portat a instal·lar-se al Montseny- que han acabat donant forma al segon àlbum que signa amb el seu nom. "Oopalana" (2018) són deu cançons que tant poden beure del folk-pop amable de Jack Johnson com de les profunditats boscoses de Bon Iver, per apuntar dos dels extrems que en delimiten el ventall sonor. Deu talls enregistrats en una antiga masia propera al pantà de Vallforners, al terme municipal de Cànoves i Samalús -novament el factor Montseny-, on Freixas sobreposa diverses pistes de veu i guitarra per tal de treure el màxim partit d'aquests dos únics instruments. I l'anglès com a llengua vehicular, no pas per recordar-nos que bona part de les arrels musicals del vallesà es troben a Londres -ciutat on va començar la seva carrera professional i on va viure durant gairebé deu anys-, sinó per facilitar l'exportació d'un plàstic que funcionarà millor i pitjor a casa nostra, però definitivament hauria de trobar el seu lloc en mercats com l'anglosaxó.

Després de la febre de l'or

RICKY GIL I ALBERT FREIXAS

Llibreria Strogoff, La Garriga

15 de juny de 2018

El repte era poc menys que majúscul. Interpretar sencer un dels àlbums capitals d'un dels tòtems més absoluts de la música contemporània, respectant l'ordre original de les cançons i dotant-les d'un segell propi sense faltar-los al respecte. Per sort tant Ricky Gil (Brighton 64, Top Models) com Albert Freixas (Ix!) acumulen prou hores de vol per a enfrontar-se plegats a "After the Gold Rush" (1970), considerat per molts com la primera obra mestra en solitari de Neil Young, i sortir-ne més que victoriosos. Ho van fer ahir al vespre a la llibreria Strogoff de la Garriga amb un concert altament sorprenent malgrat la previsibilitat del repertori. Sorprenents van ser les harmonies vocals que es van marcar en títols com "Only Love Can Break Your Heart" o l'inicial "Tell Me Why". Sorprenent va ser escoltar Gil acariciant el piano durant els passatges més íntims -"Birds" o la peça titular-. I sorprenents van ser els atacs elèctrics que Freixas va disparar des de les sis cordes en talls rockers com "Southern Man". I per si això fos poc, tant l'un com l'altre van anar amanint cada interpretació amb explicacions de caràcter gairebé didàctic que van permetre als presents aprofundir una mica més en un plàstic tan canònic com referencial.

Recomanació: Ricky Gil i Albert Freixas interpreten Neil Young

Neil Young serà homenatjat aquest divendres a la Garriga.

Tot va començar quan Ricky Gil (Brighton 64) i Albert Freixas (Ix!) van interpretar a duet el "Southern Man" de Neil Young durant una de les emissions de Guitarra, baix i bateria. La química va fer el seu efecte, la passió per la música del canadenc va fer la resta i pocs mesos després Gil i Freixas han preparat la seva pròpia versió d'"After the Gold Rush" (1970), un dels plàstics més celebrats i canònics de la discografia de Young. La podrem escoltar en directe aquest divendres, 15 de juny (20,30), a la llibreria Strogoff de la Garriga. Entrada lliure perquè ningú es queixi.

Albert Freixas i els sons del Sud a 'Guitarra, baix i bateria'

Frances McDormand a "Three Buildings Outside Ebbing, Missouri".

Doncs tot i que aquest mes passat no vaig poder fer la meva secció a Guitarra, baix i bateria, segueixo escoltant el programa setmana rere setmana. I l'edició d'ahir va ser de les que més m'han agradat aquesta temporada. Hi va anar el músic Albert Freixas, que es va marcar un duet amb Ricky Gil -una versió del "Southern Man" de Neil Young-. Hi van sonar entre d'altres Eef Barzelay, Townes Van Zandt i Drive-By Truckers. I per acabar d'arrodonir una hora carregada de country-rock amb accent del Sud dels Estats Units, el Ricky va parlar sobre aquest gran tros de pel·lícula que és "Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" (2017). Poden escoltar-lo aquí.

Paul Fuster i Albert Freixas a la NAUB1

PAUL FUSTER + ALBERT FREIXAS

NAUB1, Granollers

27 d'octubre de 2012

"Fa cosa d'uns catorze anys vaig venir a Granollers i vaig tocar en una sala que es deia As de Copes". Paul Fuster recordava la seva anterior visita a la capital vallesana i el públic que omplia la NAUB1 aplaudia la menció a la que havia estat una institució de la nit granollerina. D'ençà de tot allò ha plogut molt, i aquest nord-americà d'arrels catalanes ha tingut temps de tornar als Estats Units, desaparèixer temporalment del mapa musical i aterrar novament a Catalunya, on es va instal·lar definitivament l'any passat per a enregistrar "Repte". Un primer -i encertat- disc en català que suposa per a Fuster un nou punt de partida. Ara es passeja pels escenaris amb una guitarra fabricada per ell mateix a partir de planxes d'automòbil, diverses capes de distorsió i acompanyat del bateria Pep Mula (Sanjosex), complement ideal per al folk-blues de garrafa que embolcallava la nit passada composicions com "Ja no sap greu" o "La santa collons", plats forts d'un repertori on va brillar també la terminal revisió d'una gairebé irreconeixible "Heart of Glass" (Blondie). Tot això, amanit amb delirants monòlegs sobre diferents marques d'aigua mineral o el dia en què Fuster va tocar per a un públic integrat exclusivament per vaques. Abans, Albert Freixas (Ix!) havia presentat el seu debut en solitari, "U". Cançons despullades que beuen del folk anglosaxó es van alternar amb mirades als repertoris de Ron Sexsmith ("Never Give Up") i Johnny Cash ("Thirteen"). Aquest concert tancava la darrera edició del Cicle de Cants i Autors organitzat pel col·lectiu L'Esquerda.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Albert Freixas.

Albert Freixas.

Paul Fuster + Albert Freixas a la NAUB1

PAUL FUSTER, nord-americà amb arrels catalanes, va obtenir un ampli ressò a casa nostra a finals dels 90. Discos com el celebrat "36 Weeks" l'acostaven a icones alternatives com Jeff Buckley o Elliott Smith. Després d'aparcar temporalment el seu projecte per tornar als Estats Units, Fuster s'ha establert definitivament a Catalunya i ha publicat enguany el seu primer disc en català, "Repte". El presentarà aquest dissabte, 27 d'octubre (23h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Ho farà durant la darrera sessió del Cicle de Cants i Autors 2012 i compartint escenari amb ALBERT FREIXAS, component dels aclamats Ix!.

http://ciclecantsiautors.blogspot.com/

http://www.naub1.cat/