Dylan al Carnegie Chapter Hall

Bob Dylan, durant l'actuació del 4 de novembre de 1961 al Carnegie Chapter Hall.

El 4 de novembre de 1961, Bob Dylan va oferir al Carnegie Chapter Hall de Nova York el seu primer concert fora del circuit folk de Greenwich Village. El promotor era Izzy Young, responsable del Folklore Center de McDougal Street i un dels principals impulsors tant del revival folk del Village com de la carrera del propi Dylan. En termes artístics, els testimonis que hi van assistir parlaven d'un concert poc memorable –l'artista va arribar tard a la seva pròpia actuació i es va mostrar visiblement insegur i nerviós a l'escenari-, però Young va seguir creient en el seu jove protegit.

A nivell financer, la vetllada va ser un autèntic desastre: tan sols hi van assistir 52 persones i Young va haver d'assumir de la seva butxaca l'import del lloguer de la sala. Tot i això, estava decidit a pagar a Dylan 20 dòlars de l'època perquè creia que un músic havia de cobrar la seva feina. Dylan s'hi va negar en rodó, conscient de la situació però també en agraïment a tot el suport que Young li havia ofert des de la seva arribada a Nova York. El promotor va insistir: "Estic perdent diners, però ets un xaval de classe treballadora. Et vull pagar 20 dòlars". Finalment, van acordar una quantitat a mig camí i Dylan va acabar cobrant 10 dòlars.

En record de Tony Allen

Tony Allen (1940-2020), amb els components animats de Gorillaz.

A tan sols dos dies de la mort de Tony Allen, el seu vell amic Damon Albarn optava per treure a la llum una de les últimes gravacions realitzades pel llegendari bateria nigerià. Una peça enregistrada per Gorillaz poc abans del confinament, on el propi Allen i el raper Skepta van participar com a músics convidats. Si el tema en qüestió, titulat "How Far?", acabarà o no formant part d'un futur àlbum de la banda animada que encapçala el propi Albarn –qui havia estat company de files d'Allen en projectes com The Good, The Bad & The Queen-, ho dirà el temps. De moment, l'entorn del grup ha decidit publicar-la com a tribut a un dels arquitectes de l'Afrobeat. Poden visionar-ne el videoclip a Youtube.

El 'bootleg' de Dino Ratso

Pocs músics de l'òrbita underground d'aquest país han arribat a ser tan prolífics a l'escenari com Dino Ratso, anticantautor de llarg recorregut i cronista no oficial d'aquella Barcelona que no sol aparèixer a les guies turístiques. Des de fa cosa d'una dècada, pràcticament no ha passat una sola setmana sense que el del Guinardó hagi actuat en directe en qualsevol plaça que se li hagi posat al davant, ja sigui en cèntriques localitzacions barcelonines o en pobles remots de les geografies catalana i espanyola. Com a tants músics, l'estat d'alarma l'ha obligat a modificar la seva agenda durant els darrers mesos. I aprofitant aquesta aturada indefinida, ha optat per publicar el seu primer disc en directe.

"En concierto (I)" (2020) recull una quinzena llarga de pistes enregistrades el 28 d'abril de l'any passat al Vibop Bar de Sant Sadurní d'Anoia, durant un concert emmarcat en la gira de presentació del seu últim àlbum d'estudi –"Dino Ratso" (2018)-. És aquest plàstic el que té més protagonisme en un set list on tampoc hi falten clàssics com "Hay que matar a un cantautor", "Coches y chicas" o "Elvis ha dejado el edificio" –tots ells amb les corresponents introduccions marca de la casa-. Les gravacions les va realitzar el propi Dino Ratso. I si bé ell mateix assenyala aquesta edició com un bootleg, el cert és que la qualitat de l'àudio és més que satisfactòria i el disc es deixa escoltar sense problemes.

Disponible a Bandcamp.

Disc de rareses de Seward

Seward.

Els components de Seward segueixen celebrant el desè aniversari d'una de les formacions més singulars i indomables que mai ha conegut el sotabosc musical català. I ho fan amb la publicació d'un recopilatori de rareses enregistrades al llarg d'aquesta dècada en què la banda encapçalada per Adriano Galante no tan sols ha facturat obres que desafien tota mena d'etiquetes i convencions, sinó que ha fet gala d'una independència absoluta en tots els sentits i d'un compromís inqüestionable tant amb el seu art com amb el seu públic. "Our 10th Anniversary Special" (2020) conté una vintena de pistes, la majoria inèdites, entre gravacions en directe, maquetes, remescles i cares b, i suposa un viatge fascinant per la història alternativa d'una de les criatures més fascinants dels nostres marges musicals.

Sobre "Barcelona, ens en sortirem"

No cauré en el discurs populista de qüestionar una inversió en cultura en temps de crisi (bàsicament, perquè crec que la cultura està jugant un paper clau en aquesta crisi, fins i tot quan això implica que molts professionals del sector treballin sense cobrar). Tampoc entraré en el fet que l'Ajuntament de Barcelona amb Ada Colau al capdavant vulgui tenir els seus propis pessebres tal i com ja els havien tingut tots els consistioris barcelonins des de les Olimpíades (en tot cas, ha quedat vist per sentència que la "nova política" no dista tant de la "vella").

Però sí que em sembla escandalós que un govern municipal que es diu d'esquerres pretengui invertir ni més ni menys que 200.000 euros (de seguida s'ha dit) en la celebració de concerts als balcons, una iniciativa que nombrosos artistes d'arreu del país ja han estat impulsant des de fa un mes i mig, sense veure'n ni cinc i sense voler-se penjar cap medalla. Volen donar suport al teixit cultural de la ciutat? Doncs que es deixin de pessebres i comencin a escoltar tots els agents del sector (professionals o no) que aquests dies les estan passant magres i no saben com acabaran sortint de tot plegat.

Ara bé, dit això, siguem justos. Una cosa és qüestionar el numeret de voler-se gastar 200.000 euros fent concerts als balcons. Però una altra de molt diferent és haver d'aplaudir als Txarangos d'aquest món que han decidit abandonar el vaixell justament quan ha saltat l'escàndol i no abans. Perquè fins ara no havien sabut res de tot plegat, diuen. Com aquella Infanta que tampoc sabia res perquè no parlava de negocis amb el seu marit. Per cert, que un terç del cartell del festival fossin artistes d'una mateixa empresa de management també ens hauria de fer reflexionar d'una vegada per totes sobre les polítiques culturals d'aquest país nostre.

The Crab Apples - "System Overload"

Desconnectant de la realitat - Foto Àngela Mora.

"Durant el confinament, les xarxes socials han esdevingut una eina clau per a comunicar-nos amb familiars i amics. La qual cosa està molt bé, però tant de bo que quan això hagi passat valorem més la gent que tenim al nostre voltant i no estiguem tan pendents del món virtual”.

Amb aquesta declaració d'intencions acaben de presentar les components de The Crab Apples el seu darrer single, un "System Overload" on el quartet de Santa Eulàlia de Ronçana convida l'oient a ballar però també a reflexionar sobre la deriva que estan prenent les relacions humanes "en un món pantalla-centrista dominat pels egos".

La peça en qüestió, el tercer avançament del proper disc que les vallesanes preveuen publicar un cop superada l'emergència sanitària, referma la seva voluntat de seguir reinventant el seu discurs a partir de recursos com l'electrònica –en aquest sentit ha resultat clau la producció de Víctor Valiente (Sidonie, Standstill)-.

La presentació del single ha coincidit amb l'estrena d'un videoclip dirigit per Lyona –qui ja es va encarregar del clip de "Vidas paralelas"-, realitzat just abans del confinament i centrat en la forma com les Noves Tecnologies ens poden arribar a desconnectar de la pròpia realitat. Disponible a Youtube –es recomana visionar-lo a través del telèfon mòbil-.

Tony Allen (1940-2020)

TONY ALLEN

(1940-2020)

Brian Eno va arribar a definir Tony Allen com el millor bateria de tots els temps. Una afirmació tan superlativa com qüestionable, però en absolut gratuïta quan el músic nigerià es podia comptar entre els més influents i versàtils de la seva disciplina durant les passades cinc dècades. Mà dreta de Fela Kuti com a director musical d'Africa '70, la seva visió i el seu sentit del ritme van esdevenir clau a l'hora de definir allò que s'anomenaria Afrobeat durant la dècada dels 70.

Un malentès econòmic i les companyies cada vegada més parasitàries de què s'envoltava Kuti, van motivar Allen a seguir el seu propi camí a partir dels 80, mantenint-se ferm en la promoció a escala global d'unes arrels africanes que va posar en comú amb músics de tota mena i condició. A destacar, ja en ple segle XXI i com a mostra de la seva versatilitat, els dos discos enregistrats amb The Good, The Bad & The Queen, el supergrup que va formar juntament amb Damon Albarn (Blur, Gorillaz), Paul Simonon (The Clash) i Simon Tong (The Verve).