Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pau Vallvé. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pau Vallvé. Mostrar tots els missatges

dissabte, 14 de maig del 2022

Inspira - "Acaba i comença" (2022)


Feia set anys que Inspira no publicaven disc nou, des del llunyà "Greta" (2015) –des d'aleshores havíem pogut escoltar "Com a casa" (2018), debut en solitari de Jordi Lanuza-. I quan semblava que els barcelonins ja no tornarien mai més, van i es despengen quan menys ens els esperàvem amb un dels seus treballs més rodons. Un "Acaba i comença" (2022, Bankrobber) produït pel seu bon amic Pau Vallvé i gravat en directe als estudis Casa Murada.

No és gratuït, el detall d'haver gravat el disc en directe, perquè justament les 11 peces que el formen sonen a això. A tota una banda anant a una, a quatre músics fent música plegats i a una química que no s'ha desfet –al contrari- malgrat tots aquests anys d'aturada. Amb el suport de vells coneguts com Fer Acosta (guitarra i segona veu), Dario Vuelta (baix) i Xavi Molero (bateria), Lanuza (veu i guitarra) segueix desplegant aquella malenconia marca de la casa en un repertori que bé podria ser el més heterogeni que hagi lliurat a data d'avui.

La inicial "Al bar Vinil", sentit homenatge a tot un clàssic de les nits de Gràcia regentat pel mateix vocalista, sona a tot allò que invoca la seva lletra. A aquell rock de factura independent i tan genuïnament barceloní que durant la primera dècada del present segle –i part de la segona- va semblar dibuixar altres horitzons possibles per a una escena catalana que des d'aleshores ha fet un pas de gegant enrere. "La teva memòria" és un simpàtic exercici de folk pop amb la dosi justa d'èpica. I "Mentre cauen els demés" és una torrencial descàrrega de rock alternatiu amb la sensibilitat a flor de pell.

Menció a part mereix "El desig original". Tempo pausat i uns contorns a contrallum que recorden els passatges intimistes dels inicis del grup, i una tornada marcada per l'esclat d'una guitarra en flames que ens ve a dir que els Inspira de 2022 segueixen essent els de 2012 però han crescut en el millor sentit. Que han evolucionat cap a nous i fascinants horitzons sense renunciar a les seves essències. Possiblement la peça que millor defineixi l'esperit del disc i d'aquesta segona joventut que Lanuza i companyia semblen haver acabat d'encetar. Ben tornats.

Disponible a Bandcamp.

divendres, 19 de febrer del 2021

Guitarra, baix i bateria - Programa 275

Fetus - Foto Abril Martí.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Fetus, Steven Munar, Pau Vallvé i Pascal Comelade amb Ivette Nadal. Música i literatura amb "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2020), de Donat Putx. Música a la pantalla amb "Rumble: The Indians Who Rocked the World" (2017) i "Ham on Rye" (2019). Homenatges pòstums a U-Roy i James G Creighton dels Shakin' Pyramids. I, per descomptat, un posicionament a favor de la llibertat de Pablo Hasél. Disponible en podcast.

dilluns, 15 de febrer del 2021

Mori l'odi

Pau Vallvé, durant el concert del passat 6 de febrer al Tastautors.

"Tant de bo a tots aquests inútils se'ls parés el cor / Tant de bo la vida fos amable per a tothom / Tant de bo finalment s'extingís l'odi del tot / I el foc deixés pas a l'amor", canta Pau Vallvé a "Mori l'odi". Una peça del seu darrer treball, "La vida és ara" (2020), inspirada en episodis com l'atac feixista d'ara fa dos anys al centre LGTBI de Barcelona. Dies enrere va adquirir una nova dimensió mentre el barceloní l'interpretava al Teatre Auditori Cardedeu, en el marc del Tastautors, gairebé al mateix temps que la gent de Vic es mobilitzava per impedir un acte del partit d'extrema dreta Vox als seus carrers. Avui, després de la irrupció d'aquest partit al Parlament de Catalunya amb onze diputats, no se m'acut millor manera de plantar-li cara que compartir novament aquesta peça –disponible a Youtube-. Una de les cançons més boniques que mai s'han escrit contra el feixisme, i la mena de companyia que un necessita en dies com avui.

diumenge, 7 de febrer del 2021

La crònica feliç d'un any difícil

Llums i ombres: Pau Vallvé durant la seva actuació al Tastautors.

PAU VALLVÉ + JORDI SERRADELL
Tastautors 2021 @ Teatre Auditori Cardedeu
6 de febrer de 2021

A gairebé un any de l'inici del primer confinament, comença a ser un bon moment per mirar enrere i preguntar-se què queda de tota aquella allau de continguts amb què la comunitat musical (i artística en general) va inundar aleshores les xarxes per allò de fer-nos l'aturada general una mica més suportable i perquè, ja se sap, vivim en un món on desaparèixer de l'entorn digital ni que sigui durant un instant equival gairebé a negar la pròpia existència. Pau Vallvé es va mantenir al marge de tot allò. Va oferir un concert en streaming i poca cosa més. La resta del temps el va dedicar a reformular el seu propi discurs i a concebre un nou àlbum que, més enllà de ser en essència fruit del que va acabar esdevenint l'any 2020, es perfila també com una de les comptades reaccions artístiques a la coronacrisi amb vocació efectivament perdurable.

I això que "La vida és ara" (2020) ni tracta del coronavirus ni és en absolut un disc negatiu ni catastrofista, sinó que ens trobem amb tota probabilitat davant d'una de les obres més lluminoses que mai hagi facturat el barceloní. "És una putada estar content en un any tan dolent com aquest. Però és com em sento perquè, malgrat tot, les coses m'han anat anat bé", va confessar ahir a la tarda al Tastautors, un cicle que Vallvé coneix a la perfecció. Hi havia debutat l'any 2009 en el que va esdevenir el comiat escènic del seu alter ego Estanislau Verdet, hi havia tornat ara fa tres anys en el marc de la gira de presentació d'"Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar" (2017), i hi va materialitzar ahir la seva enèsima reinvenció amb el suport del multiinstrumentista Darío Vuelta. També de tot un arsenal d'aparells electrònics que van suplir el format banda i van contribuir a redimensionar el conjunt del repertori. "Com mola reinterpretar cançons velles a partir de noves fórmules!", va exclamar en un moment donat.


LÍRICA COMPROMESA

Va saltar a l'escenari posant la directa i deixant-se portar per l'embranzida inicial de "Buguenvíl·lies", i baixant tot seguit fins als paratges reflexius de "La vida és ara". Va mirar enrere amb una austera lectura d'"Un gran riu de fang" i va tornar a alçar el vol amb aquella bossa nova a baixa fidelitat que és "Què va, què va". Va transportar les formes claustrofòbiques de "Diuen diuen diuen" fins a coordenades electròniques gairebé industrials, reforçades per un joc de llums d'estètica opressiva i distòpica –la il·luminació ha esdevingut un element clau de l'escenografia de la present gira-. I va contraposar els paisatges folk de "Que es fonguin els ploms" i "Amics dels cirerers" amb la descàrrega post-punk d'"En càmera lenta" i el bolero crepuscular de "Com troncs baixant pel riu". Els repunts onírics d'"Èpoques glorioses" van deixar pas a l'estrident mètrica krautrock d'una robusta "Benvingut als Pirineus" i a l'èpica a contrallum de "Que vingui l'hivern".

Tot un capítol a part mereixeria l'execució de "Mori l'odi" en unes circumstàncies com les d'ahir. Plat fort no tan sols de "La vida és ara" sinó del catàleg de Vallvé en el seu conjunt, aquesta perla pop de lírica compromesa s'inspira en episodis com l'atac feixista que va tenir lloc ara fa dos anys contra el centre LGTBI de Barcelona. Que el seu autor recordés aquells fets pràcticament al mateix temps que la gent de Vic es mobilitzava per impedir la celebració d'un acte del partit ultradretà Vox als seus carrers, no tan sols va contribuir a revaloritzar la peça en qüestió sinó que va fer ressonar encara més fort el seu missatge. A partir d'aquí, els acabats lluminosos d'"Un sol radiant" van culminar el tram central del concert amb l'oportuna col·laboració d'un vell conegut com és Víctor Garcia a la bateria electrònica.

Ja en tanda de bisos, Vallvé va exposar el seu vessant més fràgil amb una lectura en solitari de "Suposo que això és fer-se gran" abans de recuperar el suport de Vuelta per interpretar "Protagonistes", un dels seus títols més reconeguts però també una de les grans absències dels seus repertoris durant bona part de la passada dècada. "Sonava a tot arreu i al final me'n vaig cansar. Em feia mandra tocar-la", va reconèixer. "Però arribat aquest punt, em venia de gust recuperar-la i vaig pensar que 'a la merda tot'", va sentenciar amb la mateixa determinació i la mateixa contundència amb què va segellar aquell gran final que va esdevenir "Avui l'únic que vull". Eren quarts de deu de la nit, faltava tan sols mitja hora perquè entrés en vigor el toc de queda, però l'ambient al Teatre Auditori Cardedeu era el d'aquelles nits de festa que solien esdevenir les sessions del Tastautors en temps millors.


L'ARTISTA CONVIDAT

Prèviament al cap de cartell havia actuat, en condició de teloner, l'empordanès Jordi Serradell. Venia a presentar el seu debut en solitari, un "Ésser viu" on canvia la bateria per la guitarra i assumeix literalment la veu cantant a l'hora de facturar un cançoner que tant s'alimenta del folk feréstec i ocasionalment atmosfèric d'Iron & Wine o fins i tot el primer Bon Iver, com del pop metafísic d'El Petit de Cal Eril, Ferran Palau i companyia. Va actuar en solitari, oferint el vessant més bàsic del seu repertori, alternant l'austeritat d'una guitarra acústica amb puntuals excursions electròniques, i reduint títols com "La nàusea" o "Més enllà" a la més mínima essència. Es va acomiadar dedicant unes paraules a Pablo Hasél. "Si el posen a la presó, ens hi posen a totes", va proclamar, sí, mentre la gent de Vic sortia al carrer a plantar cara al feixisme. Un cop més, el compromís.

dimarts, 2 de febrer del 2021

Maria Jaume: "La pandèmia ha posat més en evidència la precarietat del sector musical"

Valor a l'alça - Foto Noemí Elias.

Es va presentar a un concurs sense acabar d'esperar-ne res. El va guanyar. I després va publicar un disc de debut que la perfila com un valor a l'alça del folk pop balear i més enllà. Parlem amb MARIA JAUME del seu primer àlbum, "Fins a maig no revisc". Text: Oriol Serra.

Hi ha qui es presenta als concursos d'artistes emergents. Hi ha qui els guanya. I després hi ha qui acaba transcendint la pròpia onada expansiva generada pel certamen en qüestió. La mallorquina Maria Jaume va aparèixer a la gran majoria de radars quan va guanyar el Sona9 ara fa dos anys. Des d'aleshores ha fitxat per un dels segells més reconeguts de l'òrbita independent catalana, Bankrobber, s'ha tancat en un estudi de gravació amb tot un Pau Vallvé als controls, i n'ha sortit amb un àlbum de debut, "Fins a maig no revisc" (2020), que la perfila com un valor a l'alça del folk pop en la seva concepció més onírica i fins i tot metafísica.

"Al Sona9 m'hi vaig presentar a corre-cuita. Un dia uns amics em varen ficar la idea dins el cap, i ja que m'anava rondant i el meu entorn m'hi estava animant tant vaig decidir presentar-m'hi sense cap mena d'expectativa. Per això va ser una sorpresa i un xoc guanyar, però després de pair-ho vaig sentir una alegria molt gran", recorda Jaume, que cita com a referents Andy Shauf, Stella Donnelly, The Magnetic Fields o el seu veí Miquel Serra. També Nick Drake, Julia Jacklin i Angel Olsen, amb els quals se l'ha comparat sovint des que peces com "Terra banyada" o "Autonomia per principiants" es van perfilar com a primers fruits d'una trajectòria que té les seves arrels a Lloret de Vistalegre (Mallorca) si bé va acabar d'alçar el vol a la capital catalana.

"Vaig començar a compondre cançons quan em vaig instal·lar a Barcelona, ara fa tres anys. El fet d'haver-me mudat i haver disposat de més temps per mi mateixa, em va permetre dedicar-me més a tocar la guitarra i a jugar amb les lletres". La participació al Sona9, explica, també va suposar un moment decisiu. "Va ser durant el concurs quan em vaig adonar de com em motivava el fet de compondre temes nous, poder-los gravar i aprendre les dinàmiques que mouen el món de la música. Diria que la meva trajectòria comença justament a partir d'aquest punt. Tot plegat m'ha permès gravar el meu primer disc amb un autèntic mestre i fitxar per una discogràfica que, a més d'aconseguir-me un gran número de bolos en temps de pandèmia, m'ensenya i em cuida dia a dia".


REFLEXIÓ I MADURESA

Pistes com "Sa boca i es nas" o "Forces estranyes" semblen adreçar la complexitat de les relacions humanes. A "Més minuts que paraules" i "Fins a maig no revisc" s'hi respira malenconia i fins i tot un cert dolor. Jaume té 21 anys, però les seves lletres destil·len reflexió i maduresa en el millor dels sentits. "Són cançons que he anat fent durant els dos darrers anys i que parlen de com m'he anat relacionant, tant amb mi mateixa com amb altres persones que han anat apareixent a la meva vida. N'hi ha que fan més mal, d'altres que poden semblar complexes però realment són fàcils de desxifrar, i fins i tot algunes que tant poden arribar a formar part de mi com del propi oient".

Des de la publicació del disc, Jaume s'ha enfilat a escenaris com el del Teatre Principal de Palma, on va estrenar una banda d'acompanyament completada per dues velles conegudes de l'òrbita indie catalana com són Maria Espinosa (Junco y Mimbre) al baix i Núria Graham a la bateria. Connexions a les quals cal sumar les seves col·laboracions amb pesos pesants de la música balear com Salvatge CorLluís Cabot (Da Souza) o el propi Miquel Serra. No s'atreveix a parlar d'una escena com a tal, però reconeix que alguna cosa s'està movent a Mallorca. "És evident que estem vivint un moment molt efervescent i bonic, amb projectes increïbles. Però a la vegada n'hi ha que són d'escoles tan distants que no sé fins quin punt es poden posar en un mateix sac".



Finalment, Jaume reflexiona sobre aquests temps estranys que s'han derivat del coronavirus, i sobre els efectes que la gestió política de la pandèmia està tenint sobre sectors estructuralment tan castigats com el de la cultura. "Ha quedat encara més en evidència la situació precària en què ens trobem tots els que ens dediquem a la música. Personalment, tot i que durant el confinament vaig tenir poques ganes de compondre, em va ajudar que alguns músics ho fessin i ho compartissin. El problema ve quan t'adones que les institucions segueixen desconfiant de la cultura en lloc de recolzar-la més que mai", conclou, lamenta.


Més informació:

Maria Jaume  /  Bankrobber  /  Bandcamp

dijous, 31 de desembre del 2020

La prèvia del Tastautors, a El 9 Nou


Encara amb la incògnita de què passarà durant els propers mesos amb la música en directe, hi ha persones valentes que s'atreveixen a programar encara que això impliqui desafiar tots els elements. Lluís Gavaldà (Els Pets), Marala i Pau Vallvé seran els caps de cartell del Tastautors 2021, que tindrà lloc els mesos de gener i febrer al Teatre Auditori Cardedeu. Pau Roget, Maria Jaume i Joan Colomo tenen previst actuar a l'Off Tastautors. La prèvia, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

divendres, 5 d’abril del 2019

Empatia envers l'ofici

Pau Vallvé i Víctor Garcia, la nit passada a l'Apolo.
PAU VALLVÉ + MARTA KNIGHT
Curtcircuit 2019 @ Sala Apolo, Barcelona
4 d'abril de 2019

Quan termes com indie o alternatiu semblen haver esdevingut simples coartades, convé més que mai reivindicar figures com la de Pau Vallvé. Un músic que sempre ha anat a la seva, que en dues dècades de trajectòria s'ha reinventat de totes les formes possibles i que ara, deu anys després d'haver sacrificat el seu alter ego Estanislau Verdet, pot presumir d'una carrera pràcticament autogestionada que prescindeix d'intermediaris i aposta per valors com la proximitat i el contacte directe amb una parròquia que ahir es va demostrar nombrosa. Tota una sala gran d'Apolo plena fins a la bandera en la que va ser la presentació oficial a Barcelona del darrer disc de Vallvé, l'aplaudit "Life Vest Under Your Seat" (2019), en el marc del Curtcircuit.

Acompanyat pel tot terreny Víctor Garcia a la bateria i el sempre oportú Darío Vuelta al baix i als teclats, el barceloní va alternar el cançoner recent amb retalls d'un fons d'armari dels que guanyen amb el pas del temps. Va entrar en matèria amb la psicodèlia a contrallum de "Cada deu anys", benvinguda de rigor que va deixar pas a les textures fràgils d'"Un riu de fang" i a la muralla elèctrica d'"En càmera lenta". Va rebaixar tensions culminant "Que vingui l'hivern" amb les primeres notes del "For Whom the Bell Tolls" de Metallica i va dedicar la denúncia en clau irònica de "Quina sort" a tots aquells companys de gremi que s'enfronten a penes de presó pel simple fet d'haver cantat o rapejat allò que pensen.

El contrast de calma i tempesta d'"Amics dels cirerers" va encetar una climàtica recta final durant la qual Vallvé va interpretar en solitari "Que es fonguin els ploms", va acabar d'alçar al vol amb la contagiosa "Avui l'únic que vull", va destil·lar nervi rocker a "Benvinguts als Pirineus" i va desplegar tota l'èpica d'"En un somni estrany" abans de rebaixar tensions amb la final "Tots som molt millors". Menció a part mereix la sentida reflexió en veu alta del barceloní al voltant de conceptes com la sort o els privilegis. "Estic segur que en aquesta platea hi ha molts músics que són millors que jo i no han tingut la sort de poder viure d'allò que els agrada", va sentenciar. Millors o pitjors, de músics sol haver-n'hi a la platea de qualsevol concert de rock. Que Vallvé es recordés d'ells referma una vegada més la seva empatia envers l'ofici.

Prèviament havia actuat en condició de telonera la martorellenca Marta Knight, que durant el darrer exercici s'ha fet un tip d'acumular quilòmetres, escenaris i cartells compartits amb artistes de tota condició i procedència. El seu recent fitxatge per l'escuderia Great Canyon consolida la promesa inicial d'una jove compositora que s'emmiralla en les formes més intenses i estripades del folk anglosaxó, i que la nit passada va respondre a les constants comparacions amb Sharon Van Etten amb una sòbria lectura de "Serpents". El seu posat tímid a l'hora de presentar les cançons va contrastar amb la seguretat amb què va defensar títols tan reivindicables com el seu darrer single, "Resurrection". La grandesa dels petits detalls.

dilluns, 22 de gener del 2018

Pau Vallvé a El 9 Nou


El passat divendres 19 vaig assistir al concert de Pau Vallvé al cicle Tastautors, al Teatre Auditori Cardedeu. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

dissabte, 20 de gener del 2018

Nou anys després d'Estanislau Verdet

Pau Vallvé (a l'esquerra) i la seva banda d'acompanyament.
PAU VALLVÉ + DANIEL LUMBRERAS
Tastautors 2018 @ Teatre Auditori, Cardedeu
19 de gener de 2018

Ara fa nou anys que Pau Vallvé va acomiadar-se per sempre més del seu alter ego Estanislau Verdet des de l'escenari del cicle Tastautors, a Cardedeu. Des d'aleshores ha desenvolupat una trajectòria sota el seu propi nom que es pot comptar entre les més prolífiques i profitoses de l'indie català de la present dècada. I ahir encetava una nova edició del mateix cicle tot presentant el seu darrer treball, un "Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar" (2017) que va repassar de forma generosa sense oblidar-se de rescatar encerts passats ni de promoure el bon humor entre el respectable amb tot un arsenal de divertides anècdotes. Les cançons de Vallvé són intenses com elles mateixes, fins i tot quan el barceloní es limita a xiuxiuejar-les acompanyat tan sols de la seva guitarra. Però és que a sobre porta una banda d'acompanyament que en reforça la musculatura a més no poder i sense que el repertori perdi agilitat. Si a tot plegat li sumem el rodatge acumulat després d'un any a la carretera, Vallvé i companyia podien presumir la nit passada d'un directe a prova de qualsevol sisme. Abans havia actuat el també barceloní Daniel Lumbreras, músic de l'òrbita del propi Vallvé que va oferir tota una bateria d'improvisacions vocals -no canta en cap idioma definit- acompanyant-se tan sols d'una guitarra i apuntant als paisatges sonors propis de l'Àfrica o el Brasil.