Era un d'aquells plàstics que servidor sempre solia portar a la maleta anys enrere, quan em dedicava a allargar vetllades melòmanes des de les cabines de disc jockey de pubs, bars i sales de concerts de diferent tipus i condició. I solia punxar-ne la segona pista, "Hazey Jane II", ja fos cap al principi de les sessions per allò d'anar entrant en matèria o directament al final per a rebaixar revolucions i enviar el respectable a casa amb un somriure al rostre. L'única cançó alegre del catàleg de Nick Drake, va dir algú des d'una barra de bar durant una d'aquelles sessions. I el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el més maleït dels músics de la seva generació.
Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Bryter Layter" (1971), el segon àlbum de Drake i un dels grans tresors del catàleg folk d'Island Records. Repetien Joe Boyd als controls i, com a músics de sessió, pesos pesants del folk rock britànic del moment com Richard Thompson, Dave Mattacks o Dave Pegg, aleshores tots tres a Fairport Convention. També tot un John Cale va col·laborar en un parell de cançons. El resultat va ser un tractat de folk tardorenc, tan fràgil i cristal·lí com sofisticat, evocador de l'aguda sensibilitat del seu autor. La crítica el va deixar pels aires. El públic no va respondre –l'extrema timidesa de Drake i la seva poca disposició a tocar en directe tampoc hi van ajudar-. Al cap d'un any arribaria el definitiu "Pink Moon" (1972), i després el tràgic final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada