Fa un any no ens ho imaginàvem

D'aquí a una setmana farà un any que ens van dir que serien quinze dies. Avui fa un any de l'últim concert al qual vaig poder assistir sense mascareta i sense haver de fer absurds rituals a l'entrada i a la sortida del recinte de torn. Fa tan sols un any, a data d'avui, ningú s'imaginava el que arribaríem a veure durant les setmanes posteriors. I no parlo en termes estrictament sanitaris, tampoc de la retallada de llibertats que han implicat bona part de les restriccions imposades des d'aleshores.

Parlo d'haver constatat de què pot ser capaç l'ésser humà quan se li ha posat la por al cos. De com persones com vostès i com jo es dedicaven a increpar els seus propis veïns i a posar-los sota sospita, ja fos des dels balcons o –pitjor encara- des d'aquest camp de batalla on tot s'hi val que han esdevingut les xarxes socials. De com aquella crisi que segons alguns havia de revelar el millor de la condició humana, en va acabar treient el pitjor. Ja fa uns quants anys que em defineixo com a misantrop, però si una cosa m'han ensenyat aquests darrers dotze mesos és què significa realment la misantropia.