Ara fa poc més d'un any, just abans del primer estat d'alarma i del confinament domiciliari, The Crab Apples van començar a avançar amb forma de singles algunes de les peces que havien de formar el seu tercer àlbum d'estudi, previst aleshores per la passada primavera. Eren temes que deixaven intuir un pronunciat salt evolutiu per part del combo vallesà, on guanyava pes l'electrònica i la lírica de caire personal deixava pas a reflexions sobre l'estat de les coses en aquest món nostre i, fins i tot, a crits de denúncia. Aleshores va arribar l'emergència sanitària, el món es va aturar i la banda va haver d'interrompre en diverses ocasions el procés de gravació d'un àlbum que finalment ha acabat veient la llum avui mateix.
Ha passat gairebé un any des de la data de llançament prevista al seu dia, però l'espera ha valgut molt la pena. I no tan sols pel fet d'haver lliurat The Crab Apples la que possiblement sigui la seva obra més rodona a hores d'ara, sinó sobretot perquè el seu repertori, tant les peces que ja havíem pogut escoltar com aquelles que ja s'havien compost abans de la coronacrisi però encara no havien passat per l'estudi, semblen haver adquirit una nova dimensió, fins i tot haver revelat tot el seu sentit, quan es contemplen des de la perspectiva que atorga un any de pandèmia i tot allò que se n'ha derivat, reaccions i restriccions incloses. De la consciència mediambiental de "Vidas paralelas" al crit d'alerta de "System Overload", passant per un "2020" de títol i lletra tan explícits com profètics.
"CRAP" (2021, DSK Pop), així es titula l'àlbum en qüestió, significa 'merda' en anglès. No es tracta tan sols d'un joc de paraules amb el nom del grup, sinó sobretot de la declaració d'intencions de qui s'ha vist forçada a ser dona i jove en un món fet a mida dels privilegiats. De qui ha fet de la impossibilitat d'encaixar una de les seves raons der ser –atenció a "Me da igual"-. Però sobretot de qui és capaç d'expressar tot això i alhora convidar la seva parròquia a ballar –a veure qui es resisteix a les citades "Me da igual" i "System Overload"-. Perquè "CRAP" també és el disc on les Crabs han apostat per l'electrònica i han fet el salt a la pista de ball, tot plegat amb el suport als controls de Víctor Valiente, productor de solvència contrastada i aliat clau a l'hora de gestar un plàstic que presenta, més que un cop de timó discursiu, una banda disposada més que mai a ser ella mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada