Fa un any que ens van dir que serien dues setmanes

Avui fa un any que ens van dir que serien dues setmanes. Un any del "Jo em quedo a casa", del "Tot anirà bé", dels policies de balcó (i de Twitter) i de tot allò de què poden ser capaços els nostres propis veïns quan se'ls posa la por al cos. Un any del dia en què vam passar de denunciar que els guardacostes d'un estat membre de la UE disparaven contra persones refugiades amb foc real, a compartir llistes de pel·lícules, discos i sèries per consumir (sí, consumir) durant el confinament.

Un any d'aquella responsabilitat i d'aquella solidaritat que mai a la vida havíem practicat, i que mai més tornarem a practicar un cop ens diguin que ja estem tots vacunats i que ja no cal tornar a la gàbia. Un any d'aquell discurs paternalista de Pedro Sánchez convidant-nos a seure tranquil·lament a casa, tot esperant que el Pare Estat resolgués el problema (sabent el que sabem ara, el cert és que sí, que n'hi havia per esperar-nos asseguts). Un any del tancament de la cultura i de l'inici del calvari de milions d'autònoms, treballadors i petits empresaris que encara avui esperen rebre bona part dels ajuts promesos per les administracions.

Un any de la mascareta (als ulls), de la supressió de llibertats i drets fonamentals en nom de la seguretat i l'interès general, de l'assumpció absolutament acrítica dels dictats de qui durant tot aquest temps ha governat de forma erràtica i gens transparent. Un any de la creació d'un estat d'opinió que banalitza i estigmatitza qualsevol discurs crític, d'haver convertit la ciència en religió i la discrepància en heretgia. Avui fa un any que ens van dir que serien dues setmanes. I aquí seguim.