20 anys de "The Fine Art of Self Destruction"

És un dels meus discos preferits del segle XXI i de tots els temps. Una obra que al seu moment em va marcar i que mai m'ha deixat d'inspirar. L'essència de la Nova York del canvi de segle, encapsulada en onze cançons que sonen a una ciutat on un dia em vaig arribar a sentir com a casa, que evoquen un lloc i un moment molt concrets però segueixen manifestant-se tan fresques a hores d'ara com el primer dia. Es commemoren avui 20 anys de la publicació de "The Fine Art of Self Destruction" (2002), debut en solitari d'un Jesse Malin que venia de deixar empremta a l'òrbita punk de la Big Apple al capdavant de D Generation, i que es reinventava en clau de cronista urbà al més pur estil d'un Springsteen crepuscular de la mà de Ryan Adams, qui s'estrenava com a productor. Seria absurd triar una sola pista d'un àlbum on figuren perles com "Wendy", "Brooklyn", "Downliner", "Queen of the Underworld" o "Almost Grown". També la desoladora "Xmas", una peça molt apropiada per una data com la d'avui, el Nadal cantat des de la perspectiva de qui ho ha perdut tot i viu a la deriva. Anys enrere vaig dedicar a "The Fine Art of Self Destruction" un article que aprofito per recuperar en aquest vintè aniversari.