Eduard Olivés (1964-2022)

EDUARD OLIVÉS

(1964-2022)

Coneixia poc a l'Eduard Olivés. Ens teníem vistos l'un a l'altre i solíem saludar-nos quan ens trobàvem per Granollers, cosa que passava bastant sovint, però rarament arribàvem a intercanviar cap més paraula que un "Hola" o un "Què tal?". De vegades tenia la sensació que era una d'aquelles persones amb qui costa iniciar una conversa –i si hagués estat així no hauria passat res, perquè si parlem de persones difícils he d'admetre que jo mateix tinc pocs rivals-.

Llegia ahir, en una entrevista que li feia dies enrere l'amic Santi Montagud al Som Granollers –poden llegir-la en aquest enllaç-, que l'Eduard es veia ell mateix com "un home trist, poc valorat per ell i pels altres, un home que ha perdut la il·lusió". I això explica moltes coses, com aquella mirada abatuda amb què solia saludar-me o aquella barrera invisible que rarament deixava passar res més enllà d'un "Hola" o un "Què tal?".

"Estic cansat, trist, enfonsat. Em costa moure’m, estic fotut del cor, pel carrer sovint m’haig d'abraçar als fanals com si estigués enamorat, em marejo i em costa arribar a La Gralla, a l’Anònims", afirmava a l'entrevista en qüestió, en un dels actes de sinceritat més valents que recordo haver llegit en molt de temps, el d'una persona a qui no li fa res admetre que la vida no tan sols l'ha tractat malament, sinó que no li ha deixat cap altra sortida que rendir-se. Pecat capital, això últim, en aquest món fet a mida dels vencedors i on quedar segon ja equival a derrota.

"Només surto quan hi ha algun acte públic, alguns m’importen una merda, però vaig i els gravo. Aquests actes m’ajuden a moure’m, a sortir de casa", afegia. Efectivament, l'Eduard era conegut a Granollers perquè ho gravava tot (TOT). Era aquell home a qui et trobaves a qualsevol acte social, esportiu o cultural obert al públic, amb una càmera a la mà immortalitzant el moment.

Els que el vèiem sovint solíem comentar que devia tenir un dels arxius audiovisuals més complets de la crònica granollerina de la passada dècada i mitja (com a mínim). Doncs resulta que no, que com confessava a la mateixa entrevista no solia guardar res d'allò que gravava. De vegades les coses no han de tenir cap explicació. De vegades, per molt que costi d'entendre, la lògica és incapaç d'oferir respostes.

Ho saben bé les persones que no encaixen en aquest món quadriculat on la diferència, lluny de celebrar-se, és contemplada amb recel o fins i tot amb enuig. Persones com l'Eduard Olivés. L'home de la càmera, que ens deixava abans d'ahir a l'edat de 58 anys. El coneixia poc, deia abans, però em sap molt de greu la seva partida. Perquè malauradament cada cop en queden menys com ell.