Música xinesa

Ahir al matí, com gairebé cada dia, vaig baixar a buscar un te per emportar al bar que hi ha al costat de la redacció. Un d'aquells locals de tota la vida que des de fa alguns anys regenta un matrimoni d'origen xinès. Habitualment, quan hi baixo a mig matí solen tenir posada la televisió, sempre pel mateix canal, que a aquella hora sol emetre el vergonyós espectacle d'una colla de tertulians competint amb la presentadora de torn per comprovar qui és capaç de despatxar més bilis per via oral.

Ahir, però, la televisió estava apagada i sonava una música d'harmònica certament exòtica i fins a un cert punt relaxant. Em vaig parar a escoltar-la mentre el Dani –que no es diu així, però com moltes persones d'origen xinès que viuen a casa nostra es presenta amb un nom occidental(itzat) perquè a la seva clientela li sigui fàcil de recordar- em preparava el te, i no em vaig poder estar de preguntar-li què era el que estava sonant.

Em va explicar que era música xinesa que estava reproduint a través del seu mòbil. Que com que no li agrada la televisió, ahir havia decidit apagar-la i ambientar el bar d'una forma francament més higiènica que no pas el programa de cada dia –i jo que ho celebro, i tant de bo ho faci més sovint-. Però no vaig aconseguir saber quin era el nom de l'artista o el títol de la peça que estava sonant, perquè al Dani li va fer mandra mirar el mòbil –potser pel mateix motiu que opta per presentar-se amb el nom de Dani davant de persones com jo, a qui ja deu haver donat per impossibles i l'entenc perfectament-.

Finalment em va servir el te, li vaig pagar, el vaig agafar i vaig marxar. I mentre sortia per la porta va continuar sonant música xinesa, aquest cop cantada per una veu semblant a la d'allò que aquí anomenem cantants melòdics. També em va cridar l'atenció. I si bé aquest cop ja no vaig gosar demanar-li al Dani què era el que estava sonant, sí que vaig pensar que algun dia m'agradaria parlar amb ell de música. Sempre i quan a ell li vingués de gust i estigués disposat a carregar-se de paciència, és clar.