50 anys de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle"

Un dels grans al·licients dels dos concerts que Bruce Springsteen i The E Street Band van fer l'abril passat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, va ser el fet de poder escoltar en directe dues perles més o menys obscures del repertori del de New Jersey com són "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle" –obscures no pas per desconegudes, sinó pel fet de pertànyer al gruix menys massiu i predicat del cançoner del seu autor-. Dos dels arguments a favor de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle", el seu segon àlbum, publicat el 5 de novembre de 1973, avui fa mig segle –tot i que algunes fonts apunten a l'11 de setembre d'aquell mateix d'any com a data de publicació, el cert és que en aquell moment encara s'estava gravant-.

Un total de set pistes on el Boss i una banda en fase de consolidació –hi figuraven encara David Sancious al piano i Vini Lopez a la bateria, completant la formació Danny Federici als teclats i Garry Tallent al baix-. I un repertori que ja brillava amb llum pròpia si bé encara no havia acabat de trobar aquella veu única i instransferible que acabaria d'assolir a "Born to Run" (1975). Un disc capaç d'alternar el soul més frenètic –"The Street Shuffle"- amb una balada de les que marquen època –"4th of July, Asbury Park (Sandy)"-, el swing à la Van Morrison de "Kitty's Back" o el rock'n'roll èpic amb accent de la costa de New Jersey d'aquell "Rosalita (Come Out Tonight)" que marcaria el camí en anys posteriors –i, sí, una de les grans absències als repertoris de la primavera passada-.

25 anys de "Bridges to Babylon" a Barcelona

Una entrada pel concert dels Stones, amb la data original impresa.

Hi ha dates que no s'obliden mai a la vida, i avui fa 25 anys del meu primer concert dels Rolling Stones. 20 de juliol de 1998 a l'Estadi Olímpic –l'actuació s'havia programat inicialment l'1 de juny, però... bé, ja sabem què va passar-. Presentació de "Bridges to Babylon" (1997), l'últim disc dels Stones que no tan sols va definir el concepte escènic de tota una gira sinó que va esdevenir-ne l'espina dorsal en termes de repertori. I parlant de repertori, quina selecció més ben triada, la que es van marcar aquella nit. Ara fa cinc anys, amb motiu del vintè aniversari d'aquell concert, vaig escriure aquest article que m'ha semblat oportú recuperar en un dia com avui.

No anava d'Obama, ni d'Spielberg

No, mireu, això d'aquest cap de setmana no anava d'Obama, ni d'Spielberg, ni de totes les televisions del país informant com si fossin rapinyaires des de la porta de l'estadi. Això anava d'una altra cosa que té a veure amb la música. I la música és molt més gran que Obama i que Spielberg. La música és sagrada. I també és molt més gran que la supèrbia dels que us penseu que escoltar grups que només coneixeu vosaltres us fa ser millors que la veïna que escolta Shakira.

Això d'aquest cap de setmana anava de la parella que la nit de divendres s'estava fotent el lot apassionadament al meu davant mentre Bruce Springsteen tocava "Because the Night". Anava del senyor que tenia assegut al meu costat ahir a la nit havent creuat mitja península amb la seva dona i la seva filla per viure un cap de setmana que va molt més enllà de les tres hores de concert. Anava de la dona que plorava a llàgrima viva durant "Last Man Standing" i que tot seguit es va posar a ballar al ritme de "Backstreets". I anava de les tres adolescents que cantaven "Born to Run" al meu darrere com si aquesta cançó s'hagués compost abans d'ahir.

També anava d'un servidor fotent-se a plorar durant la primera estrofa de "No Surrender", perquè dos versos aparentment tan senzills com "We learned more from a three-minute record / Than we ever learned in school" expliquen qui soc i EM REPRESENTEN. Anava d'escoltar "The Rising" i recordar que vaig conèixer un dels meus millors amics fa més de 20 anys, llevant-me a les 5 de la matinada per anar a comprar entrades per aquella gira. Anava de tot això i de moltes coses més. Però en cap cas anava d'Obama, d'Spielberg ni dels aires de superioritat moral dels de sempre.

L'ètica de treball del Boss

Springsteen, amb tota la seva immensitat, la nit passada a l'Estadi Olímpic.

Un detall dels concerts de Bruce Springsteen que pot semblar anecdòtic però no ho és en absolut, és aquell moment en què els músics –una quinzena en total, entre els components de The E Street Band, el cor i la secció de vents- surten de l'escenari abans que el de Nova Jersey tanqui el repertori tot sol amb una lectura acústica d'"I'll See You in My Dreams".

Són dos minuts, potser menys, durant els quals els intèrprets van marxant en fila índia mentre el Boss –fent honor al seu sobrenom- els saluda un a un i els dona la mà com a gest d'agraïment. Deia que el detall no és gens anecdòtic. I no ho és, perquè denota una ètica de treball i una forma d'entendre les coses que malauradament s'estan perdent.

Springsteen pot ser una estrella en el sentit més massiu del terme. Pot omplir cada nit estadis sencers, les seves cançons són himnes per a diverses generacions i fins i tot es pot permetre el luxe de sopar amb (ex)presidents dels Estats Units. Però detalls com aquest posen de manifest que no ha perdut el contacte amb la realitat ni amb les seves pròpies arrels.

Dècades abans que Obama el convidés a tocar a la Casa Blanca, el Boss era un d'aquells milers d'aspirants a estrella del rock que es deixaven literalment la pell cada nit en sales i antres de tota mena i condició, primer per guanyar quatre duros i després per fer realitat el somni de viure d'una vocació com la seva.

Quan per fi les coses li van començar a anar bé, encara va haver de picar molta més pedra –tres àlbums, concretament, el tercer dels quals amb unes sessions de gravació literalment a vida o mort- abans que la seva carrera s'enlairés. I quan per fi es va enlairar, encara va haver de bregar amb un mànager digne d'una pel·lícula d'Scorsese que una mica més i li fa engegar tot a rodar.

Per tot això, Springsteen sap perfectament que aquells músics a qui el respectable sol veure des de la pista –i des de la grada- com a secundaris més o menys il·lustres, són molt més que això. Són jornalers amb totes les lletres, però sobretot són el motiu pel qual ell ha pogut arribar fins on ha arribat, juntament amb el mateix públic.

Aquestes coses, insisteixo, només les pot saber qui ha arribat a dalt de tot havent hagut de picar molta pedra i havent-se entrebancat molts cops pel camí. Em pregunto si mai ho arribaran a tenir igual de clar totes aquestes estrelles de posar i treure que tant s'estilen darrerament, enfants terribles amb roba de marca, portaveus d'una generació a qui s'ha fet creure que les carreres musicals es fan de la nit al dia a TikTok i als concursos de talents.

Springsteen and The E Street Band a ple rendiment

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

30 d'abril de 2023

Aquest cop sí. Bruce Springsteen sense Obama ni Spielberg pul·lulant per l'estadi però amb una E Street Band a ple rendiment des del minut zero –literalment: van sortir a l'escenari cinc minuts abans de l'hora anunciada, com qui s'està fent un concertàs de rock'n'roll a sobre i ja no es pot aguantar més-. Sense la pressió d'un inici de gira –ni del primer concert en un estadi des de 2017-, i amb tot allò que cal esperar d'una actuació del Boss.

Repertori amb poques variacions respecte de la primera nit, però molt substancials. Va causar baixa "Candy's Room", però a canvi vam guanyar "My Love Will Not Let You Down" –obrint el concert de la mateixa manera que havia arrencat l'inici de gira de 1999 al Palau Sant Jordi-, "Ramrod" amb Springsteen i Little Steven tornant a jugar com si encara fossin xavals de 20 anys –els anys no perdonen, el Boss tampoc-, el "Trapped" de Jimmy Cliff i, sobretot, un "Johnny 99" en clau de greixós rhythm & blues que pràcticament va valer la meitat de l'import de l'entrada.

Per la resta, "Kitty's Back", "The E Street Shuffle", "Mary's Place" –molt més sòlida que divendres- i l'apoteòsica "Tenth Avenue Freeze-Out" van tornar a refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les de la llei. Fins al punt que quan va caure "Nightshift", el clàssic dels Commodores, un no podia evitar preguntar-se per què nassos va gravar Springsteen un disc de versions de soul amb un exèrcit de mercenaris quan ell mateix disposa d'aquesta senyora formació. I així fins arribar a tres hores de repertori on tothom va poder trobar a faltar alguna cosa ("Rosalita", "Mansion on the Hill"...), però on no va sobrar absolutament res.

El Boss és un d'aquells músics als quals he anat seguint en directe durant tota la meva vida. Ahir vaig assistir al concert havent assumit que seria l'últim cop que el veuria –no perquè li quedi poca corda, que encara en té molta, sinó perquè assistir a un esdeveniment d'aquesta mida a aquestes alçades és pitjor que passar el control d'accés d'un aeroport-, cosa que ja no tenia tan clara quan en vaig sortir. Crec que no m'ho havia passat tan bé en un concert de Bruce Springsteen des de l'últim cop que l'havia vist en un pavelló amb The E Street Band –el 16 d'octubre de 2002 al Palau Sant Jordi, des d'aleshores ha plogut bastant més que ahir a la tarda-.

Springsteen enceta gira a mig gas però amb molt de soul

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

28 d'abril de 2023

L'ambient era el de les grans ocasions i no n'hi havia per menys. Bruce Springsteen estrenava a l'estadi Lluís Companys el tram europeu de la seva primera gira post-pandèmica amb The E Street Band. Retorn a Barcelona després de l'apoteosi desfermada el maig de 2016 amb la commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980) al Camp Nou. Primera oportunitat d'escoltar en directe a casa nostra les cançons del notable "Letter to You" (2020), també les del més discret àlbum de versions "Only the Strong Survive" (2022), que paradoxalment ha acabat titulant la present campanya.

Les expectatives eren altes, i més després d'haver pogut llegir les cròniques superlatives del tram nord-americà de la gira –obviarem ara i aquí episodis com les barbaritats dels preus de les entrades pels concerts del Boss als Estats Units, o tota la crònica rosa que ha envoltat aquests dies la seva presència a la Ciutat Comtal-, però la sensació després de gairebé tres hores de recital va ser la d'haver vist un conjunt rendint a mig gas. Com a mínim durant la primera hora, que per moments va arribar a semblar un escalfament. Després la cosa es va reconduir i va arribar a bon port.

Amb una E Street Band augmentada amb secció de vents i un grup de coristes –cosa que va aportar nous matisos a bona part del repertori però en canvi va restar força a moments que haurien d'haver estat clau, com certs passatges d'un "Mary's Place" i d'un "Thunder Road" excessivament pulcres-, Springsteen va repassar el gruix del seu catàleg, cedint el protagonisme a "Letter to You" –quatre temes en van caure, destacant les emotives "Last Man Standing" i "I'll See You in My Dreams", que va despatxar tot sol amb una guitarra acústica- i citant generosament "Born to Run" (1975) i "Born in the USA" (1984) –cinc peces de cada un-.

Per "The River", en canvi, tan sols hi va passar de puntetes –un "Out in the Street" com a únic testimoni d'un àlbum que aquest cop, simplement, no tocava-. La resta del repertori es va nodrir de retalls de les diferents etapes de la carrera del Boss. Va ser un encert, per exemple, recuperar la llunyana "Candy's Room". Però no ho va ser tant emmarcar-la en un còctel més aviat dispers, on joies com "The Rising", "Backstreets" o "Because the Night" –amb estratosfèric solo de guitarra de Nils Lofgren- van sonar eternes com de costum, mentre "Wrecking Ball" o "Pay Me My Money Down" –rescat de les Seeger Sessions- van semblar encaixades amb calçador.

Un dels grans al·licients de la vetllada va ser el fet de poder escoltar per fi en directe "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle". I un altre moment climàtic va ser un "Tenth Avenue Freeze-Out" despatxat amb més força que mai –començant per tota una senyora introducció instrumental-. Entre totes tres, més enllà de refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les lletres, van posar encara més en evidència l'insuls disc de versions de l'any passat –del qual només va caure una protocolària lectura del "Nightshift" dels Commodores que francament es podia haver estalviat, imaginin-se vostès "War" o "Raise Your Hand" al seu lloc-.

I la sorpresa de la nit? Per un servidor, la inesperada però revitalitzadora lectura de "Human Touch". Una peça sovint qüestionada –fins i tot censurada- per bona part de la parròquia del Boss que, quines coses, manté el tipus molt millor que no pas obres més recents i molt menys qüestionades –penso en "Working on a Dream" (2009), en "High Hopes" (2014) i, sí, també en "Only the Strong Survive"-. Tampoc hi van faltar reclams de la mida de "No Surrender", "Prove It All Night", "Badlands", "Born in the USA", "Born to Run" o un "Glory Days" amb Primera Dama inclosa a l'escenari. Springsteen repetirà demà. Sense convidats de luxe que distreguin el focus d'atenció i, molt probablement, amb aquella petita empenta que li va faltar ahir.

El miracle dels Stones

Els Stones, en una imatge recent de la present gira - Foto RollingStones.com

THE ROLLING STONES

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

27 de setembre de 2017

Veure els Rolling Stones en directe en ple 2017 és gairebé un miracle. Parlem de l'única banda de rock'n'roll que s'ha mantingut en actiu de forma ininterrompuda durant més de 50 anys. De la pedra de Rosetta de pràcticament tota la música de guitarres que s'ha enregistrat al llarg de tot aquest temps. D'un llegat que ja forma part de la història de la Humanitat de la mateixa manera que els de Mozart o Picasso. D'un grup al qual molts donaven per mort quan tot just acumulava una dècada i mitja de trajectòria i que, amb els seus alts i baixos, ha sobreviscut a modes, tendències i baixes internes fins a data d'avui -i havent-lo vist ahir a a la nit encara sembla tenir corda per estona, si bé els dits de Keith Richards van fer figa en més d'una ocasió-.

El primer que crida l'atenció d'aquest No Filter Tour és un muntatge escènic més auster -si és que aquest terme té sentit parlant de la banda més mastodòntica del planeta- que en anteriors ocasions. Tan sols l'escenari principal, les pantalles gegants de rigor en qualsevol esdeveniment de masses i una passarel·la perquè Mick Jagger -incombustible als seus 74 anys- no parés de córrer amunt i avall. Ni escenari secundari, ni nines inflables, ni figures babilòniques, ni microcàmeres al màstil de la guitarra de Ron Wood: tan sols els quatre Stones, els músics de reforç que els acompanyen i un repertori que gairebé podria entendre's per si sol com la banda sonora de la segona meitat del segle XX.

MAJESTUOSOS
Van començar majestuosos, amb un "Sympathy for the Devil" que va tenyir l'estadi de vermell i va servir per a escalfar la temperatura. Com qui no vol la cosa, "It's Only Rock'n'Roll (but I like It)" i "Tumbling Dice" van fer de fils conductors cap a un breu interludi en clau de blues. "Just Your Fool" i "Ride'em on Down", originals de Buddy Johnson i Eddie Taylor respectivament, van ser els títols més recents d'un repertori centrat en els tòtems més inqüestionables que els Stones van signar durant els 60 i els 70. "Under My Thumb" i "Rocks Off" -la segona escollida per votació popular- van ser les llicències que van alterar el guió de la nit barcelonina respecte d'altres aturades de la mateixa gira.

"You Can't Always Get what You Want" va sonar celestial, "Paint It Black" va desencadenar l'èxtasi a la pista (i a la grada) i "Honky Tonk Women" va deixar pas a la presentació de la banda per part de Jagger. Arribava el moment de Keith Richards, que va conduir l'interludi de rigor amb una vital "Happy" i una sentida "Slipping Away" -la composició pròpia més recent que es va poder escoltar en tota la nit-. "Miss You" va suposar el retorn d'un Jagger amb les piles carregades, però sobretot l'inici d'un clímax d'impacte: del perill de "Midnight Rambler" i "Street Fighting Man" a l'embranzida d'"Start Me Up" i "Brown Sugar", fins a la traca que va esdevenir "Jumpin' Jack Flash".

ELS BISOS

"Gimme Shelter" va obrir la tanda de bisos amb l'esperat duet vocal entre Jagger i una Sasha Allen que malgrat donar-ho tot i més no es va situar ni de bon tros a l'alçada de Lisa Fischer. I com a final de festa, "(I Can't Get No) Satisfaction" va posar-ho tot de potes enlaire i va fer que tots plegats ens preguntéssim per enèsima vegada si és possible que aquella colla tinguin ja ben enfilada la seva vuitena dècada vital. Diuen que aquesta és la seva última gira. Que ja no tornaran. Que això s'acaba. I potser sigui cert, però és que un servidor porta tota la vida escoltant aquesta mena de coses... I aquí ens trobem, parlant d'un concert dels Stones en ple 2017. Miracle és dir poc.