No és que ningú s'esperés un àlbum dels Zombies a aquestes alçades –han passat vuit anys des d'"Still Got that Hunger" (2015)-, és que molt pocs s'haurien atrevit a demanar material nou a una banda que semblava haver-ho dit tot ja fa molt de temps. Reconeguem-ho, el que realment importa de la discografia dels britànics són els dos àlbums absolutament canònics que van lliurar durant la dècada dels 60. El primer, "Begin Here" (1965) –publicat als Estats Units amb títol homònim i alteracions al repertori-, és un dels artefactes més sofisticats del Beat anglès i també una de les obres més essencials de la British Invasion. El segon, "Odessey and Oracle" (1968), és un clàssic de la psicodèlia i el pop barroc, també una d'aquelles obres maleïdes a les quals el temps ha acabat donant la raó.
Més enllà d'això, els treballs que ha facturat el grup en les seves successives reunions –ja fossin signats pel conjunt sencer o per Rod Argent i Colin Blunstone- són obres menors que es deixen escoltar però no alteren l'estat de les coses. I els seus directes de les passades dècades només han guanyat punts quan la resta de supervivents de la formació clàssica –Chris White i Hugh Grundy- s'han sumat a la festa –sovint per interpretar sencer el citat "Odessey and Oracle"-. Amb aquestes, ens arriba ara "Different Game" (2023), un nou disc on Argent i Blunstone es refermen al timó del vaixell sense la resta de components clàssics per lliurar una col·lecció de cançons que, novament, es deixen escoltar i fins i tot podrien ser més rodones que les d'àlbums anteriors, però novament aporten poca cosa al cànon de la banda.
En conjunt, aquest nou treball sona com hauria pogut sonar a data d'avui el grup si la seva trajectòria hagués estat més estable. Els teclats barrocs d'Argent a la peça titular semblen suggerir "Odessey and Oracle" com el punt de partida que ha portat el combo fins aquí. Els aires jazzístics de "Dropped Reeling & Stupid" recorden per moments a l'Stevie Wonder dels 70, però sobretot posen de manifest les arrels d'una banda que ja menjava a part en plena era beat. "Rediscover" és una balada crepuscular a l'estil d'uns Beach Boys contemporanis on Blunstone presumeix d'una veu envellida en el millor sentit. I tant el pop de cambra d'"I Want to Fly" com el rhythm & blues greixós de "Got to Move On" segellen dos dels grans moments d'un àlbum on els seus autors celebren la seva maduresa sense complexos. Hi tenen tot el dret, només faltaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada