(1942-2023)
A finals de gener de 2020, poques setmanes abans que el món sencer s'aturés de forma indefinida, vaig assistir a una tertúlia sobre "Searching for Sugar Man" (2012), l'oscaritzat documental de Malik Bendjelloul sobre Sixto Rodriguez, que es feia a la biblioteca municipal del meu poble. L'activitat s'emmarcava dins d'un cicle de tertúlies de cinema i pensament que tenien lloc un cop al mes, i on la majoria d'assistents solien ser jubilats que prèviament havien visionat la pel·lícula que toqués comentar a la sessió de torn –les úniques persones amb edat de cotitzar que hi havia aquell dia a la sala eren el moderador de l'acte i un servidor-.
Jo havia descobert Rodriguez alguns anys abans de l'estrena del documental en qüestió, al caure a les meves mans una còpia de "Cold Fact" (1970), un àlbum que em va atrapar de seguida i que vaig arribar a considerar com un dels meus discos preferits durant molt de temps, fins que la sobreexposició motivada pel boom cinematogràfic de 2012 i (sobretot) 2013 gairebé me'l va fer avorrir. En canvi, i salvant un parell d'excepcions, la quinzena llarga de persones que van assistir a aquella tertúlia havien descobert la història de Rodriguez feia tot just unes setmanes, quan se'ls havia proposat visionar el documental per comentar-lo a la tertúlia.
Recordo que vaig intervenir molt poc en aquella conversa. I que em va semblar molt enriquidor poder escoltar les aportacions d'aquelles persones que havien visionat la cinta des d'una perspectiva molt diferent de la meva, i que per tant també n'havien extret impressions i conclusions a les quals jo no hagués arribat mai a la vida. Els seus comentaris podien ser més o menys encertats –o més ben dit, un podia estar-hi més o menys d'acord-, però totes i cada una de les intervencions d'aquell grup de jubilats em van semblar molt més interessants que les hipèrboles superlatives dels hipsters de la meva generació –i de generacions anteriors- que ara fa deu anys solien citar Rodriguez com qui acabava de descobrir un nou Dylan.
UNA DÈCADA MÉS TARD
Ha mort Sixto Rodriguez, i ho ha fet a deu anys d'haver estat a tot arreu i en boca de tothom després de (gairebé) tota una vida en l'anonimat. A pràcticament una dècada exacta del seu primer i únic concert a Barcelona –8 de juliol de 2013, dos dies abans de fer 71 anys-, en un moment en què fins i tot s'havia arribat a dir que estava preparant la continuació del llunyà "Coming from Reality" (1971). Hi vaig pensar, el mes passat, en el desè aniversari d'aquell concert que va decebre als mateixos que hi havien anat a la recerca de noves hipèrboles, però no va ser en absolut tan erràtic com van apuntar algunes cròniques de l'època. Hi vaig pensar, deia, i em vaig preguntar què havia estat de Rodriguez.
El cert és que des d'aleshores poca cosa se n'havia sabut. De l'hipotètic tercer àlbum d'estudi no se'n va parlar mai més. Ell va seguir actuant de forma esporàdica però sense tornar a ser el centre d'atenció que havia esdevingut arran d'un documental molt ben realitzat però inacurat en certs aspectes –a més de Sud-àfrica hi va haver Austràlia i Nova Zelanda, un detall inexplicablement obviat a la pel·lícula-. I de la munió de seguidors que aquella nit de juliol van pujar al Poble Espanyol com si hi prediqués una mena de messies, tampoc n'hem sabut res més. Passen els anys i passen les modes. I agradi o no, per molt rodons que siguin els seus dos àlbums d'estudi, el reconeixement popular que va obtenir Rodriguez amb quatre dècades de retard va ser això, una moda feta a mida d'un gran públic àvid d'històries on el drama i la injustícia acaben donant peu a un final feliç.
En aquest sentit, es podria dir que Sixto Rodriguez va ser una icona pop gairebé prototípica d'aquest temps líquid que ha resultat ser el segle XXI. Un músic maleït, autor d'una discografia encara per descobrir que com a tal era una mina tant per a partidaris del revival com del revisionisme. Un context que podia arribar a eclipsar l'obra en cas que fos necessari –tant era si t'agradava o no la música de Rodriguez: la seva història, o com a mínim la forma com la narrava Bendjelloul, el feia apte per ser el teu heroi de temporada-. La seva estrella va acabar esdevenint tan fugaç com una tendència a les xarxes socials. I, com no podia ser de cap altra manera, tothom s'ha tornat a recordar d'ell un cop mort.
Descansa en pau, Sugar Man. Que la terra et sigui lleu i l'eternitat et tracti millor que la vida. Aquí baix seguirem punxant "Cold Fact" de tant en tant, bufi d'on bufi el vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada