"Do you still love rock and roll?"

WILCO

Festival de la Porta Ferrada

Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

14 d'agost de 2023

Passen els anys –les dècades- i segueix tenint quelcom de catàrtic escoltar a Wilco interpretant en directe "Misunderstood", la peça que obria el llunyà –i canònic- "Being There" (1996). Sobretot aquell moment en què Jeff Tweedy canta amb insistència "Do you still love rock and roll?". Un vers que al seu dia podia sonar a declaració de principis, i que més d'un quart de segle després es manifesta gairebé com una prova de vida. La d'una banda que en tot aquest temps ha deixat enrere etiquetes com la de country alternatiu per passar a abanderar el rock més genuïnament nord-americà en ple segle XXI. Però també la del seu públic, el mateix que segueix responent de forma fervorosa cada cop que el cantant formula des de l'escenari la pregunta de torn.

Els de Chicago van actuar la nit passada al Festival de la Porta Ferrada en el marc d'una gira europea prèvia a la publicació del que serà el seu tretzè àlbum d'estudi. Un "Cousin" que tenen previst publicar a finals del mes vinent i del qual ja avançaven setmanes enrere una peça, "Evicted", que conjuga ganxo melòdic amb aquelles atmosferes tardorenques marca de la casa. Una llàstima que ahir es quedés fora d'un repertori altrament ben triat, i tan equilibrat com ho permet el present creatiu d'un conjunt que porta una bona temporada sense lliurar cap clàssic però tampoc ha fet mai un mal disc –per ser justos, no se li pot demanar a un grup que facturi cada dos o tres anys un "Summerteeth" (1996) o un "A Ghost Is Born" (2004), ja no diguem un "Yankee Hotel Foxtrot" (2002)-.

Van fer els honors amb la subtil cadència de "Handshake Drugs" abans d'encadenar tres dels grans reclams de "Cruel Country" (2022) –el seu treball més recent i la seva obra més rodona des de "The Whole Love" (2011), com a mínim-. La fragilitat d'un "Story to Tell" que va evocar per moments les formes més crepusculars del John Lennon solista, el folk boirós d'"I Am My Mother", i el polsegós country rock d'una peça titular on Tweedy carrega sense miraments contra l'Amèrica de Trump –o la de Biden, on sobre el terreny no han pas canviat tantes coses-. I van acabar-se de posar el respectable a la butxaca amb un "I Am Trying to Break Your Heart" culminat amb una orgia sonora on Nels Cline es va tornar a revelar com el contrapunt explorador a l'aguda sensibilitat pop de Tweedy –un equilibri que en gran mesura ve a definir l'essència de Wilco-.

Els plàcids passatges folk pop de "Hints" –nova cita a "Cruel Country", i una de les perles més absolutes del repertori recent dels nord-americans- i "If I Ever Was a Child" van deixar pas als repunts primaverals de la mccartneyana "Hummingbird" i al crescendo elèctric de la citada "Misunderstood". Va ser aquesta última el punt d'inflexió d'un passi que a partir d'aquell moment va augmentar revolucions, ja fos des de les àrides atmosferes de "Bird Without a Tail / Base of My Skull", amb la bufetada power pop de la pretèrita "Box Full of Letters" –única cita de la nit al debut del grup, "A.M." (1995)-, amb les dinàmiques ballables de "Heavy Metal Drummer", o amb un "Jesus, Etc." de deliciós regust soul –cortesia de l'orgue de Mikael Jorgensen-.

Dèiem al principi que "Misunderstood" manté inalterable el seu potencial catàrtic per molts anys que passin. I tres quarts del mateix es podria dir d'un "Impossible Germany" –única cita a "Sky Blue Sky" (2007)- que segueix desfermant un dels moments climàtics de qualsevol concert de Wilco. Aquell on Nels Cline es referma com un dels guitarristes elèctrics més importants de les passades quatre dècades amb un solo absolutament gloriós, dels que no admeten cap mena de dubte ni de comparació. Ignoro com van sonar l'any passat a Barcelona sense ell –baixa d'última hora per covid-, però em sembla just suggerir que la seva absència bé podria haver motivat el retorn de, com a mínim, una part de l'import de les entrades.

En tanda de bisos van alternar el folk gran reserva de "California Stars" –un dels textos de Woody Guthrie que Tweedy i companyia havien musicat al seu dia de la mà amb Billy Bragg- amb el pop terminal de "Red-Eyed and Blue" i el rock greixós d'"I Got You (At the End of the Century)", abans d'enfilar les àcides coordenades krautrock d'"Spiders (Kidsmoke)". Deu hipnòtics minuts de viatge psicodèlic cap a l'infinit, com a final apoteòsic de dues hores de repertori que van tornar a assenyalar Wilco com una de les bandes capitals del rock contemporani. Potser no tornin a lliurar mai més cap "Yankee Hotel Foxtrot", però el seu llegat és ben viu i el seu directe segueix essent incontestable.