No m'ha interessat mai el futbol

No m'ha interessat mai el futbol. D'entrada, perquè m'avorreix profundament l'exercici de contemplar com 22 mamífers bípedes corren darrere d'una pilota –de la mateixa manera que hi haurà qui s'avorreixi escoltant els discos, llegint els llibres o veient les pel·lícules que a mi em tornen boig, i no passa res-. Però també pel tuf ranci que sempre ha desprès i segueix desprenent tot allò que envolta la seva pràctica en aquest país nostre –que cadascú posi aquí el nom que més li convingui-, malgrat els nombrosos i lloables esforços per dignificar-la –que hi han estat, hi segueixen essent i tant de bo no defalleixin-.

No m'ha interessat mai el futbol. No m'agrada, vaja. La qual cosa no m'impedeix reconèixer tot el valor social de l'esport de base, o entendre què podia significar un mundial com el de Maradona per a milions d'argentins durant els dies de Videla i la guerra de les Malvines –la possibilitat de somiar en una vida millor, ni més ni menys-. Però el fet de no agradar-me el futbol també m'ha comportat tota una sèrie de hàndicaps a nivell relacional, començant per l'ostracisme de què solen ser objecte als patis escolars tots aquells nens que simplement no troben cap motivació en l'acte de clavar puntades de peu a un objecte esfèric.

No m'ha interessat mai el futbol, deia. I per tot plegat em sobta que, arran de l'enèsima –i sonada- sortida de to d'un dels màxims responsables de la regulació d'aquest esport a nivell estatal –sí, parlo de l'afer Rubiales-, els mateixos que solen mirar-me per sobre de l'espatlla pel fet de no saber-me de memòria les alineacions del Barça, o pel meu costum de refugiar-me dins d'una sala de cinema cada cop que es disputen certes finals, s'escandalitzin ara davant del monstre que ells mateixos han estat alimentant tota la vida. Companys, si fins ara no us havíeu adonat del bassal de merda sobre el qual s'alçaven algunes d'aquelles gestes que tant aplaudíeu, és que potser en el fons, a vosaltres, tampoc us ha interessat mai gaire, el futbol.