PJ Harvey - "I Inside the Old Year Dying" (2023)

Llegia dies enrere un fil de Twitter –o com es digui ara aquesta xarxa social- on diversos usuaris comentaven el poc enrenou que havia generat la publicació, a principis del mes passat, del desè àlbum d'estudi de PJ Harvey. Un "I Inside the Old Year Dying" que certament ha tingut el seu ressò als mitjans de comunicació –les crítiques rebudes fins ara han estat generalment superlatives-, però del qual no s'està parlant gaire al carrer o a les mateixes xarxes socials –cosa que resulta força xocant, venint d'una artista que sol fer córrer rius de tinta cada cop que treu disc-.

Cap dels usuaris als quals vaig llegir tenia cap explicació per a un fenomen que jo mateix també he observat, i que personalment atribueixo a la liquiditat i la saturació pròpies dels temps presents. Una ja pot haver parit el disc del segle i la crítica pot proclamar-ho als quatre vents, que en qüestió de setmanes –de dies, fins i tot d'hores- ja serà aigua passada perquè la roda que mou aquest món nostre no pot parar de girar. I és clar, el fet de rebre constantment nous estímuls tampoc ajuda a parar atenció a aquelles obres que la requereixen.

"I Inside the Old Year Dying" és un disc que requereix atenció, en el sentit que cal escoltar-lo amb calma i diversos cops, a poder ser no seguits. Un àlbum complex que revela nous detalls i matisos a cada escolta –tot un contrast amb les dinàmiques generals d'un món governat per la immediatesa-, i on la seva autora ha fet un nou cop de timó discursiu després d'analitzar l'estat de les coses en aquest món nostre a ritme de rock –i blues- en clau genuïnament contemprània a "Let England Shake" (2011) i "The Hope Six Demolition Project" (2016).

Després de set anys de silenci discogràfic, trobem una Harvey molt més fràgil, intimista i fins i tot reposada, que es capbussa a la recerca d'un hipotètic santuari interior tot inspirant-se en el seu propi poema èpic "Orlam" –publicat l'any passat-. No és un disc fàcil –ella mateixa va reconèixer que li havia costat gravar-lo, malgrat comptar amb el suport de col·laboradors habituals com John Parish i Flood, que s'han fet càrrec de les tasques de producció-. No és apte per a macrofestivals ni per a les escoltes ràpides pròpies d'aquest temps on un sempre pot (o ha de) passar a una altra cosa.

Però qui s'atreveixi a endinsar-se en pistes com "Prayer at the Gate", "Seem an I", "A Child's Question, August", "All Souls" o la pròpia "I Inside the Old Year Dying" –fixin-se en com els títols de les cançons deconstrueixen el llenguatge i pràcticament se n'inventen un de nou, una constant que es repeteix als versos de les pròpies composicions-, hi tornarà a descobrir una artista encara capaç de reinventar-se i de seguir sorprenent amb cada moviment. En el fons no hauria d'estranyar que se'n parli poc, quan el que ha fet Harvey és justament brindar-nos un refugi contra el soroll del món exterior.

Disponible a Bandcamp.