 |
| Eastwood amb Nicholas Hoult, protagonista de "Juror #2, durant el rodatge. |
Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Clint Eastwood, "Juror #2". Havia llegit notes promocionals que la definien com la millor obra del cineasta des de "Gran Torino" (2009). Si la cosa m'havia semblat a priori una exageració, un cop vistos els resultats m'atreveixo a afirmar que, efectivament, el californià ha signat amb 94 primaveres una de les seves obres mestres.
"Juror #2" és un thriller judicial que té com a columna vertebral un dilema moral de difícil resolució –per no dir impossible-, i a partir del qual Eastwood fa créixer la tensió fins a extrems que en ocasions poden arribar a ser claustrofòbics. El seu gran encert, el fet de convidar l'espectador a pensar i a reflexionar sobre la qüestió de fons, en lloc d'oferir-li sortides efectistes i respostes mastegades.
Amb "Juror #2", Eastwood qüestiona l'eficàcia d'allò que solem anomenar el sistema, però també l'honestedat de nosaltres els ciutadans –allò que alguns en dirien "el poble"-. Dels membres del jurat que volen tenir un veredicte i haver plegat abans de l'hora de sopar, a la fiscal que necessita guanyar el cas per guanyar-se l'opinió pública, passant per aquesta mateixa opinió pública que, com de costum en aquests temps que corren, exigeix respostes fàcils, immediates i, sí, mastegades.
No és exagerat afirmar que, amb la que podria ser la seva última pel·lícula (tant de bo n'hi hagi més), Eastwood ha portat una mica més lluny les tesis que ell mateix ja havia plantejat a la mai prou reivindicada "True Crime" (1999). Tampoc ho és apuntar que, en certa manera, "Juror #2" podria perfectament haver agafat el relleu i el testimoni de Sidney Lumet i els seus canònics "Twelve Angry Men" (1957).
Com tantes bones històries, "Juror #2" es comença a escriure en un bar durant una nit on res surt tal com hauria de sortir. I aquí hi juga un paper gens anecdòtic una banda sonora on figuren noms com els de Chris Stapleton, Lukas Nelson i Toby Keith. Especialment oportuna em sembla la inclusió d'aquest últim, amb qui Eastwood ja havia treballat a "The Mule" (2018), a menys d'un any de la seva mort i amb aquell “As Good As I Once Was" que fa venir ganes d'entrar a la pantalla, demanar-se una copa i brindar per l'enèsim encert del cineasta.
