Paul Fuster i Matthew McDaid, a El 9 Nou

Delícies sonores emmarcades en entorns tan solemnes com una ermita romànica del segle XII o un conjunt arquitectònic dels que redimensionen repertoris sencers. El cap de setmana passat vam assistir als concerts de Paul Fuster i Matthew McDaid al Festival Silenci de la Garriga. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Reverb i distorsió en una ermita del segle XII

PAUL FUSTER

Festival Silenci 2022

Ermita de Santa Maria del Camí, La Garriga

23 de desembre de 2022

"Potser us estigui sobredistorsionant, però a mi ja m'agrada així". Paul Fuster es referia a la corpulència amb què sonava –i ressonava- la seva guitarra de fabricació casolana a l'interior de Santa Maria del Camí, una ermita romànica del segle XII situada a l'extrem sud del nucli urbà de la Garriga. Una impenetrable muralla de distorsió i de reverb que es va retroalimentar –mai més ben dit- amb l'entorn. I un repertori que va repassar generosament el cançoner del sempre desvergonyit i irreverent cantautor nord-americà d'arrels catalanes –no hi van faltar títols com "Big Ok" o "La Santa Collons", que va adquirir una nova dimensió en el context d'un espai religiós-, qui també va aprofitar l'ocasió per presentar material nou.

Sense acabar de concretar si pensa o no treure disc properament –el seu darrer treball, "Go/Between", data de 2016- quan un membre del públic li va preguntar en veu alta, Fuster va fer gala del seu peculiar sentit de l'humor però sobretot va refermar-se com una ànima lliure que viu al marge dels dictats de tota indústria possible i fins i tot d'allò que anomenem el sistema –parlem d'algú que es fabrica els seus propis instruments i fa gires desplaçant-se en bicicletes fetes per ell mateix, poca broma-. Quan l'honestedat i l'autenticitat són dos valors tan banalitzats com poc practicats, quan estem tips d'aguantar sermons d'autoproclamats antisistema amb sous de funcionari, és d'agrair poder-se topar de tant en tant amb criatures tan incorruptibles com el de Cardona.

In_Cult: Xarim Aresté a la B1

XARIM ARESTÉ

NAUB1, Granollers

30 de novembre de 2013

És molt probable que Xarim Aresté ni tan sols en fos conscient, però les seves botes eren tota una declaració de principis. Botes de batalla, desgastades per les incomptables hores de servei i amb bona part de les seves respectives superfícies cobertes amb restes de fang sec. En uns temps en què determinades actuacions de rock'n'roll s'assemblen més a una desfilada de models que a un concert, reconforta comprovar que encara hi ha músics que es passen més hores al local d'assaig que a l'estilista. Perquè si d'una cosa pot presumir Aresté és d'autenticitat. Sí, autenticitat. Un concepte maltractat i banalitzat com pocs a aquestes alçades, però que en el seu cas no respon a tòpics sinó a una realitat palpable. La d'un repertori -i una manera d'interpretar-lo- tan natural i espontani com aquelles botes que han servit en mil i una batalles.

Batalles com les que el propi Aresté ha lliurat en tota mena d'escenaris, ja sigui acompanyant a d'altres o defensant els seus propis arguments al capdavant de Very Pomelo i en solitari. Fent gala en tot moment d'un adn que incorpora tota la profunditat de la música nord-americana d'arrels. Absorbint el bo i millor d'una tradició que enllaça Robert Johnson amb la Creedence i The Band amb Neil Young. I el més important, traslladant-ho a la seva llengua i la seva manera de fer sense perdre ni un gram de frescor pel camí. Ni un gram d'aquell mojo que l'allunya d'imitadors i usurpadors diversos i li atorga línia directa amb els seus ídols i mestres.

Amb el seu concert a la NAUB1 -compartint escenari amb un disc jockey d'excepció com és Jaume Pla (Mazoni), i comptant puntualment ni més ni menys que amb Paul Fuster a la bateria- va cloure les jornades d'agitació cultural In_Cult. Ho va fer al capdavant del seu projecte solista. Reduint l'estructura de Very Pomelo a un power trio en flames. Prescindint dels recursos de la banda mare i sonant més bàsic, cru i directe que mai. Condensant el blues elèctric entès a la manera de Cream, Led Zeppelin o la Jimi Hendrix Experience, i transformant-lo en una supernova de proporcions atòmiques. Reivindicant la força d'una guitarra, un baix, una bateria i els lascius aguts de la seva veu per sobre de qualsevol posat o estilisme. No ho dubtin, el fang acumulat en aquelles botes és fruit d'hores i hores de trajecte. Tantes com anys porta Aresté venent la seva ànima al mateix diable que va comprar la de Robert Johnson en una cruïlla de camins.

Cançons sense posats ni estilismes.

El power trio en acció.

Amb Paul Fuster a la bateria.

Botes de batalla i electricitat als pedals.

In_Cult: "Pauls Planet" (2013)

Paul Fuster és antisistema. No es passa el dia llançant proclames incendiàries ni es perd en discursos pamfletaris, però és antisistema. I ho és perquè viu fora del sistema, i de passada evidencia que fer-ho és possible. Es manté al marge de la societat de consum, construint-se ell mateix instruments musicals i mitjans de transport com bicicletes o furgonetes, no aspirant a res que no li sigui imprescindible per viure i entenent la seva música com una expressió vital i no com una mercaderia. Per això rebutja ofertes de festivals i és capaç de passar-se dos mesos girant per Catalunya en bicicleta, defugint els escenaris convencionals i arribant a racons sovint exclosos dels circuits de música en directe. El llargmetratge "Pauls Planet" (2013), d'Aleix Barba i Marc Sirisi, documenta aquesta gira amb testimonis del propi Fuster i de gent del seu entorn com Xarim Aresté o Joan Pons (El Petit de Cal Eril). És aquest últim qui augura que gires com aquesta són "el futur de la música". I no va mal encaminat. A falta de locals on expressar-se, caldrà buscar sales d'estar, garatges i espais recuperats. Davant d'un panorama tan massificat com estancat, la millor sortida és la proximitat i el contacte de tu a tu amb el públic. Amb una indústria en hores baixes i unes subvencions oficials que s'aprimen, no queda més remei que recórrer a l'autogestió i el Do It Yourself. Quan el sistema no funciona, viure'n al marge pot ser una bona manera de transformar-lo. Paul Fuster n'ha donat un bon exemple.

"Pauls Planet" es va projectar la nit passada a la NAUB1 de Granollers, en el marc de les jornades d'agitació cultural In_Cult que organitza el col·lectiu L'Esquerda. Poden consultar la resta de la programació aquí.

Lliçó d'educació

Per motius horaris, bona part del públic d'un concert-vermut acostuma a ser infantil. Un detall que va semblar agradar-li molt a Paul Fuster. Fins al punt de donar un bon consell als més menuts. Després d'ironitzar dedicant-los una cançó titulada "La Santa Collons" ("Us la podeu aprendre i cantar-la aquesta nit als vostres pares") i d'il·lustrar de diverses maneres com pot esdevenir d'absurd el món dels adults, Fuster es va posar seriós i els va recordar que "heu de fer cas als grans, perquè d'ells n'aprendreu molt". Això sí, "apreneu només de qui faci allò que us diu que feu, perquè si ell mateix no us dóna exemple del que us ensenya... aleshores no us està ensenyant res". Tota una lliçó d'educació de la qual hauríem de prendre més nota els adults que els propis infants, especialment en un món on molts pares encara inculquen als seus fills màximes i valors tan distorsionats com que als grans se'ls fa cas perquè són grans, i punt. "Quan un adult us exigeix respecte però no us ofereix a vosaltres el mateix, no li feu cas", va aconsellar-los Fuster. I ho va fer molt bé. Perquè, de la mateixa manera que els infants han de fer cas als grans perquè són grans, els adults també hem de fer cas a uns grans que no solen predicar amb l'exemple. Parlo dels polítics que ens insten a apretar-nos el cinturó -el nostre, no pas el seu-, o dels experts financers que ens diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, després d'haver-se enriquit ells a base d'especulació i pràctiques com a mínim qüestionables.

Paul Fuster en concert-vermut, ahir al Tarambana de Cardedeu.

Audio: "La Santa Collons" - Paul Fuster

Vermut en bicicleta

PAUL FUSTER

Tarambana, Cardedeu

28 d'abril de 2013

"Té més mèrit fer una gira de seixanta concerts en bicicleta que vendre 100.000 discos a Madrid". Paul Fuster ironitzava, amb el seu impagable sentit de l'humor, sobre la repercussió de Manel més enllà dels territoris de parla catalana. Bromes a banda, crec que Fuster tenia tota la raó del món. No em malinterpretin: personalment, situo Manel entre el millor que li ha passat en dècades a la música en català. Ara bé, per mi els seus mèrits es troben en els seus discos i les seves cançons, no pas en la quantitat de plàstics despatxats, ni molt menys en el fet d'haver assolit la primera posició en vendes a nivell estatal -fita igualment assolida per productes de dubtosa reputació-. Per tant, sí, em sembla un mèrit superior el fet de realitzar una gira com la que el nord-americà d'origen català està duent a terme aquests dies. I m'és igual si són seixanta, cent, mil o mitja dotzena de concerts -perquè en termes artístics les xifres em semblen tan fredes i buides com les llistes que la premsa musical publica quan s'acaba l'any-. El que valoro és que un músic amb trajectòria i reconeixement utilitzi la seva vocació artística com a vehicle per a promocionar la bicicleta com a mitjà de transport sostenible, al mateix temps que porti el seu art a bars, escenaris petits, sales d'estar i altres espais que rarament figuren als circuits de música en directe.

Aquest migdia ha passat pel Tarambana. Ha arribat tard, perquè les condicions climàtiques no eren les més òptimes per a desplaçar-se a Cardedeu des de La Garriga -on havia tocat la nit passada- pedalant sobre dues rodes i carregat amb una guitarra i un amplificador. Però ho ha fet amb les piles ben carregades. Una hora i mitja de concert-vermut que s'ha basat principalment en els temes de "Repte" (2011), el seu darrer disc, i el primer on canta en català. "Preuat i preuada", "Ja no sap greu", "Com li agrada" o "La Santa Collons" han marcat la tònica a seguir per un Fuster que de seguida ha exhibit el to cordial i distès que el caracteritza. Però també hi ha hagut temps de mirar al passat. I el més important, de reivindicar-lo en un moment en què tants grups anglòfils de casa nostra es passen al català de la nit al dia amb l'únic objectiu de figurar als canals oficialistes. "Abans de fer aquest disc en vaig fer tres més, i encara que fossin en anglès, sóc tan independent com tots vosaltres", ha deixat anar abans de despenjar-se amb una emotiva "Montserrat", rescat d'aquell imprescindible "36 Weeks" (1998). Ha seguit amb "Heart of Glass", corrosiva traslació del clàssic de Blondie al terreny particular del de Minnesota, i ha tornat a "Repte" abans de posar punt i final a un vermut dels que no s'obliden.

Audio: "Montserrat" - Paul Fuster

Recomanació: Concert-vermut amb Paul Fuster

Setmanes enrere, l'artesà sònic PAUL FUSTER va començar una gira en bicicleta per Catalunya, amb un doble objectiu: potenciar un mitjà de transport sostenible i arribar a poblacions que normalment no figuren en cap circuit de música en directe. Aquest diumenge, 28 d'abril (11,30h.), estarà a Cardedeu, oferint un concert-vermut a l'espai cultural i gastronòmic Tarambana (c/. Bellsolar, cantonada c/. Barcelona. Entrada gratuïta i gastronomia de proximitat.

Paul Fuster sobre dues rodes

Paul Fuster.

El gran Paul Fuster començarà el mes que ve una gira en bicicleta per 59 poblacions catalanes. Una iniciativa que no suposa realment cap novetat -Paul Heaton ja ha fet diverses gires per pubs de la Gran Bretanya desplaçant-se també en bicicleta, amb l'objectiu tant de fomentar l'ús de la pròpia bicicleta com de reivindicar la funció social dels pubs-, però que sempre és d'aplaudir. Perquè dóna gust que un músic aprofiti la plataforma que suposa el seu art per a reivindicar un mitjà de transport sostenible. I perquè la bicicleta portarà la música de Fuster a municipis i racons per on normalment no passen les gires convencionals.

Fuck i Cagumdéu

Paul Fuster, la nit passada a la NAUB1.

"Fuck" i "Cagumdéu". Dos renecs, el primer en anglès i el segon en català, que els parlants d'ambdues llengües solem utilitzar en les mateixes situacions, habitualment fruit d'un contratemps sobtat. Per això em crida l'atenció que, mentre en la música anglosaxona és freqüent la utilització del terme "Fuck", no hi hagi cap formació de pop o rock en català que li atorgui el mateix ús al "Cagumdéu". Suposo que tot plegat també té a veure amb el fet que, mentre a les sèries i pel·lícules rodades al món anglosaxó s'utilitzen sense problemes aquesta mena d'expressions, al món audiovisual de casa nostra encara es parla un català de diccionari que de vegades poca cosa té a veure amb el que es parla al carrer. Hi pensava ahir a la nit, durant el concert de Paul Fuster a la NAUB1 de Granollers. Amb arrels a Catalunya però nascut als Estats Units, Fuster ha après el català precisament en tornar a aquestes arrels. Malgrat això, és l'únic músic a qui li he sentit utilitzar el "Cagumdéu" de la mateixa manera que s'utilitza el "Fuck" en l'àmbit anglosaxó, i amb tanta naturalitat com ho faria algú de l'Empordà o la plana de Vic. Potser per això el seu català em resulta més creïble que el d'aquells productes de despatx que miren més el diccionari que allò que passa al seu voltant.

Audio: "Ja no sap greu" - Paul Fuster

Paul Fuster i Albert Freixas a la NAUB1

PAUL FUSTER + ALBERT FREIXAS

NAUB1, Granollers

27 d'octubre de 2012

"Fa cosa d'uns catorze anys vaig venir a Granollers i vaig tocar en una sala que es deia As de Copes". Paul Fuster recordava la seva anterior visita a la capital vallesana i el públic que omplia la NAUB1 aplaudia la menció a la que havia estat una institució de la nit granollerina. D'ençà de tot allò ha plogut molt, i aquest nord-americà d'arrels catalanes ha tingut temps de tornar als Estats Units, desaparèixer temporalment del mapa musical i aterrar novament a Catalunya, on es va instal·lar definitivament l'any passat per a enregistrar "Repte". Un primer -i encertat- disc en català que suposa per a Fuster un nou punt de partida. Ara es passeja pels escenaris amb una guitarra fabricada per ell mateix a partir de planxes d'automòbil, diverses capes de distorsió i acompanyat del bateria Pep Mula (Sanjosex), complement ideal per al folk-blues de garrafa que embolcallava la nit passada composicions com "Ja no sap greu" o "La santa collons", plats forts d'un repertori on va brillar també la terminal revisió d'una gairebé irreconeixible "Heart of Glass" (Blondie). Tot això, amanit amb delirants monòlegs sobre diferents marques d'aigua mineral o el dia en què Fuster va tocar per a un públic integrat exclusivament per vaques. Abans, Albert Freixas (Ix!) havia presentat el seu debut en solitari, "U". Cançons despullades que beuen del folk anglosaxó es van alternar amb mirades als repertoris de Ron Sexsmith ("Never Give Up") i Johnny Cash ("Thirteen"). Aquest concert tancava la darrera edició del Cicle de Cants i Autors organitzat pel col·lectiu L'Esquerda.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Albert Freixas.

Albert Freixas.

Paul Fuster + Albert Freixas a la NAUB1

PAUL FUSTER, nord-americà amb arrels catalanes, va obtenir un ampli ressò a casa nostra a finals dels 90. Discos com el celebrat "36 Weeks" l'acostaven a icones alternatives com Jeff Buckley o Elliott Smith. Després d'aparcar temporalment el seu projecte per tornar als Estats Units, Fuster s'ha establert definitivament a Catalunya i ha publicat enguany el seu primer disc en català, "Repte". El presentarà aquest dissabte, 27 d'octubre (23h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Ho farà durant la darrera sessió del Cicle de Cants i Autors 2012 i compartint escenari amb ALBERT FREIXAS, component dels aclamats Ix!.

http://ciclecantsiautors.blogspot.com/

http://www.naub1.cat/

Mazoni + Paul Fuster + Very Pomelo

Mazoni

FESTIVAL CIRC CRIC
Circ Cric, Sant Esteve de Palautordera (Barcelona)
5 de maig de 2012


Cartell de luxe per a un escenari també de luxe. Mazoni, Paul Fuster i Very Pomelo en una de les carpes del Circ Cric de Santa Maria de Palautordera. Tres fornades de música independent catalana es donaven cita en un privilegiat paratge natural i amb el Montseny com a marc de fons. Van obrir el foc els Pomelos presentant el que serà el seu tercer disc, l'encara inèdit "Ràdio Clotxa" -a la venda el 7 de maig-. La seva explosiva fusió de folk, rumba, jazz i rock'n'roll primitiu -o el que és el mateix: mestissatge musical ben entès- semblava feta a mida per a un escenari d'aquelles característiques. I és que poder escoltar temes com "Magdalenes" en una carpa de circ situada gairebé enmig del no res, no té preu.

La localització del Circ Cric va ser un dels temes als quals més va recórrer Paul Fuster durant els simpàtics monòlegs amb què introduïa les cançons. El nord-americà d'origen català semblava entussiasmat pel fet de tocar "a la muntanya". Ho va fer amb l'únic acompanyament  de la seva corrosiva guitarra i un oportú bateria, i tot presentant "Repte". L'àlbum amb què ha trencat aquest 2012 un llarg silenci discogràfic i el primer que enregistra en català. El material recent va ser la columna vertebral d'un concert tan intimista com intens. A destacar la relectura en clau de folk dens de "Heart of Glass" (Blondie), despullada de glamour i artificis però rica en matisos. L'altra cara de la moneda.

I finalment Mazoni es van tornar a reivindicar com un dels grans actius musicals d'aquest país. Una festa on els de Jaume Pla van donar prioritat al material dels seus darrers dos discos, "Eufòria 5 Esperança 0" i "Fins que la mort ens separi". De la confessió de "Per primer cop" a la rauxa d'"Ei, que surt el sol!", passant pel funk de "Totsants" i la bogeria col·lectiva de "Natura morta", "Eufòria" i "Apocalipsi Now". Tot això, amanit amb oportunes revisions de "Waterfall" (Stone Roses) i "Love Buzz" (Shocking Blue, via Nirvana). Una sòlida posada en escena per a un grup que ja hauríem de considerar clàssic.



Audio: "Natura morta" - Mazoni