Hi ha músics que, més enllà d'evolucionar i caminar endavant obra a obra, tenen la determinació d'anar sempre a la seva tot navegant al marge de corrents i tendències. Albert Freixas és un d'aquests músics. Des que va decidir publicar el seu primer disc en solitari –{U} (2011)- ha fet les coses al seu ritme, sense cap mena de pressa ni pressió, deixant que fos el seu propi cicle vital aquell que determinés la naturalesa –i la periodicitat- de la seva producció artística. "Chroma" (2021, Segell Microscopi), el seu tercer àlbum al marge d'Ix!, arriba dos anys després d'"Oopalana" (2018), i suposa un salt endavant a tots els nivells.
Si el seu predecessor era fruit de l'experiència de Freixas gravant tot sol en una masia aïllada del Montseny, amb l'únic suport d'una guitarra acústica tractada electrònicament i de la qual sobreposava diverses pistes per construir les cançons, aquest nou treball s'ha enregistrat en un estudi de gravació –8 Bits, a Sabadell- i el vallesà s'ha servit d'una banda per acabar de donar forma a un repertori que segueix bevent de la melanconia feréstega de Bon Iver i companyia, però on la resta d'instruments reforcen la base discursiva i l'eleven fins a cotes properes al jazz. Un moviment premeditat, aquest últim: a l'hora de decidir qui l'acompanyaria a l'estudi, Freixas va apostar de bon principi per veterans de l'òrbita jazzística barcelonina com el saxofonista David Calvo, el bateria Jordi Gardeñas o el contrabaixista Tom Warburton.
Efectivament, la influència del jazz es deixa escoltar en talls com "They Say", "Lisbon Dream" o "Broken Song", però no és aquest l'únic tret que defineix l'àlbum. A nivell líric, Freixas ha deixat de mirar cap endins i adreça ara el col·lapse d'un món a la deriva, els excessos del capitalisme i la desconnexió a nivell humà que, paradoxalment, ha vingut motivada per l'adveniment de les Noves Tecnologies. Una radiografia d'aquesta societat nostra, crua i colpidora però en cap cas derrotista. Freixas és d'aquells que encara creuen en la possibilitat de construir un món millor, i està convençut que davant la decadència d'una civilització malalta, l'única cura i sortida possible es troba en l'amor. No en l'amor tal i com s'explica a les pel·lícules de diumenge a la tarda, és clar, sinó en l'amor entès com un acte d'acceptació de les nostres pròpies imperfeccions i d'empatia cap a qui ens envolta. Una declaració de principis molt valenta en aquests temps líquids de likes, fugacitat i hashtags que diuen que tot anirà bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada