Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Roddy Jackson (1942-2022)

RODDY JACKSON

(1942-2022)

Quan es parla de pioners blancs del rock'n'roll que cantaven com si fossin negres, sol obviar-se un nom que encaixa com pocs en aquesta categoria. El de Roddy Jackson, figura de culte del rockabilly amb un timbre de veu estrident i visceral com ell sol. Influït per Little Richard, el cantant i multiinstrumentista californià va arribar a fitxar pel mateix segell que el seu ídol, Specialty, amb el qual va gravar un grapat de singles entre 1958 i 1959 –a destacar títols com "I've Got My Sights on Someone New" i "Any Old Town". Va ser també durant aquell període quan, juntament amb Larry Williams, va escriure "She Said Yeah". Una peça que el mateix Williams va gravar com a cara b i que posteriorment va obtenir més ressò de la mà dels Rolling Stones i els Animals –també en va fer una notable versió Paul McCartney-. Instal·lat des de feia dècades al circuit fifties com a venerable veterà, ha mort a l'edat de 80 anys.

Art Rupe (1917-2022)

ART RUPE
(1917-2022)

El productor i empresari discogràfic Art Rupe va néixer el 1917, el mateix any en què es publicava el primer disc de jazz –"Dixie Jass Band One Step" de l'Original Dixieland Jazz Band-. D'alguna manera, la seva vida va transcórrer de forma paral·lela a l'evolució d'una indústria discogràfica on ell mateix va deixar una forta empremta durant la dècada dels 50 fundant Specialty Records. El segell que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Little Richard i que en conseqüència va posar un dels pilars del rock'n'roll, però també una disquera essencial a l'hora de parlar del rhythm & blues més genuí.

Rupe havia fundat Specialty a Los Angeles el 1945, un any després de posar en marxa Juke Box Records, un segell de curta durada. Al principi es dedicava a gravar grups de gòspel com els Soul Stirrers –amb un jove Sam Cooke- o els Pilgrim Travelers, i figures aleshores emergents en l'àmbit del rhythm & blues com Percy Mayfield, Jimmy Liggins o, més endavant, Bob Landers. Va ser justament aquell interès pel rhythm & blues el que va portar Rupe i el productor més destacat del segell, Robert "Bumps" Blackwell, a viatjar a Nova Orleans, on van descobrir un dels seus primers grans fitxatges, Lloyd Price.

Amb singles com "Lawdy Miss Clawdy" (1952) –produït per Dave Bartholomew amb Fats Domino al piano-, Price va esdevenir un dels artistes que van definir la transició del rhythm & blues cap allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere en la gestació del qual Specialty també va tenir un pes decisiu amb el fitxatge d'un aleshores desconegut Little Richard. El de Georgia havia contactat amb el segell per recomanació del mateix Price. Blackwell es va tornar a desplaçar fins a Nova Orleans, va produir el senzill "Tutti Frutti", publicat el 1955, i la resta és història.

A principis dels 60, un cop passada la febre del primer rock'n'roll i amb Richard ja fora d'Specialty, Rupe es va retirar del negoci musical per dedicar-se al sector energètic i impulsar la seva pròpia fundació benèfica. A finals d'aquella mateixa dècada, aprofitant el renovat interès pel seu catàleg en països com el Regne Unit, va reactivar el segell amb una campanya de reedicions. Va ser el seu últim moviment dins d'una indústria on ja no tornaria mai més –el 1991, Fantasy Records va comprar Specialty-. Ha mort a l'edat de 104 anys, havent sobreviscut tant a Price com a Richard.

Lloyd Price (1933-2021)

LLOYD PRICE

(1933-2021)

Casualitats de la vida, ens ha deixat Lloyd Price pràcticament a un any de la mort de Little Richard, de la qual es commemora avui mateix el primer aniversari. Potser sigui agosarat afirmar que Price va esdevenir el descobridor de Richard, però sí que va ser ell qui li va recomanar que es posés en contacte amb el segell que aleshores li publicava els discos, Specialty Records. El de Macon, Georgia, va seguir el consell de Price, la discogràfica el va fitxar i la resta és història. Price, mentrestant, va ser cridat a files i enviat a la Guerra de Corea. Quan va tornar, Richard ja havia ocupat el seu lloc com a abanderat del catàleg d'Specialty i es trobava a l'avantguarda de l'aleshores incipient rock'n'roll.

Nascut a Kenner, un suburbi de Nova Orleans, Price era fins al moment de la seva defunció un dels últims supervivents de l'era daurada del rhythm & blues de la Crescent City. El seu primer single, "Lawdy Miss Clawdy", publicat per Specialty el 1952, va comptar amb Dave Bartholomew a les tasques de producció i un jove Fats Domino al piano –el tema en qüestió seria versionat, entre d'altres, per Elvis Presley-. Ja en plena febre del rock'n'roll, va destacar amb pistes com "Personality" o "Stagger Lee", totes dues de 1959. Aquesta última, adaptació d'una peça tradicional, va ser versionada per The Rulers a l'inici de "Wrong' Em Boyo", tema que posteriorment van gravar The Clash a "London Calling" (1979).