50 anys de "History of The Byrds"

Els Byrds ja havien passat a la història quan Columbia va posar en circulació aquesta antologia doble dels californians tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Un moviment que en part es pot entendre com el contraatac de la disquera a la publicació pocs mesos abans de "Byrds" (1973), àlbum que reunia la formació original del grup i que havia sortit a través d'Asylum, promogut per David Geffen i signat per motius legals amb els noms dels cinc integrants –la resposta per part de crítica i públic havia estat tan freda, que havia motivat la dissolució definitiva de la banda-.

Sigui com sigui, estem parlant amb tota probabilitat de la millor porta d'entrada possible a l'univers de Roger McGuinn i companyia. Gairebé una trentena de pistes que repassen cronològicament tots els àlbums del grup –exceptuant el que havien publicat a Asylum, és clar- i que d'alguna manera tracen l'evolució del rock i de la música pop a la Costa Oest dels Estats Units durant la segona meitat dels 60, del folk rock a la psicodèlia i posteriorment el country rock. Tres estils que no s'haurien desenvolupat com a tals sense algunes de les pistes incloses a "History of The Byrds" (1973), de seguida s'ha dit.

De "Mr. Tambourine Man" a "You Ain't Goin' Nowhere" –l'eterna connexió dels californians amb Bob Dylan-, de "Turn! Turn! Turn!" (Pete Seeger) a "Hickory Wind" –la breu però canònica etapa Gram Parsons-, i d'"Eight Miles High" a "Wasn't Born to Follow", gairebé res. No el busquin vostès en cap plataforma digital perquè no el trobaran. Descatalogat des de fa dècades, no s'ha publicat ni tan sols en format compacte. Però és fàcil localitzar-lo al mercat de segona mà a preus força assequibles.

50 anys de "Greetings from Asbury Park, N.J." i "Aerosmith"

Si parlem de debuts discogràfics d'impacte, és molt probable que 1973 fos un dels anys més productius de tot el segle XX. Durant el decurs d'aquell exercici van sortir del forn les primeres obres de Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd i New York Dolls, entre d'altres, plàstics que commemoraran els seus cinquantenaris durant els propers 12 mesos. Avui, de moment, celebrem el 50è aniversari de dos discos potser no capitals però sí essencials de dos noms sense els quals no s'entendria la música de la passada meitat de segle. Ni més ni menys que els primers àlbums de Bruce Springsteen i Aerosmith. Tots dos els va publicar Columbia el 5 de gener de 1973.

El Boss va debutar amb "Greetings from Asbury Park, N.J.", una col·lecció de cançons que el públic encara no va acabar d'entendre però a la crítica li van encantar, fins al punt que certes veus van començar a assenyalar-lo com una mena de nou Dylan –una etiqueta de la qual s'acabaria desfent per mèrits propis-. Amb The E Street Band encara en fase de construcció –dels que esdevindrien els seus acompanyants habituals tan sols hi havia Clarence Clemons (saxo) i Garry Tallent (baix)-, el de New Jersey ja es perfilava com un dels grans poetes del rock dels 70 amb perles com "Blinded by the Light", "Growin' Up", "Does this Bus Stop at 82nd Street?", "For You", "Spirit in the Night" o "It's Hard to Be a Saint in the City".

De la mateixa manera que Springsteen, Aerosmith van debutar amb un treball que encara distava de les cotes estratosfèriques que assolirien els seus autors en anys posteriors, però ja marcava diferències i reclamava atenció. "Aerosmith", l'àlbum, contenia vuit dosis ben carregades d'aquell hard rock marca de la casa que bevia del blues elèctric de la dècada anterior –amb una especial fixació pel blues rock britànic- i que acabaria fent escola. Steven Tyler encara no havia trobat el registre vocal que el faria inconfusible, però la resta de la maquinària funcionava a ple rendiment en pistes com "Somebody", "One Way Street", "Write Me a Letter" o les eternes "Mama Kin" i "Dream On" –la mare de totes les power ballads-. Els de Boston també venien per quedar-se.

Les obres completes de Bill Withers

Bill Withers (1938-2020) - Foto Michael Ochs/Getty Images.

Fa de mal dir si ha estat la casualitat el factor que pràcticament ha fet coincidir la mort de Bill Withers amb la primera edició conjunta dels nou discos que va publicar al seu dia. Si la gent de Sony Legacy, segell responsable de la caixa "The Complete Sussex and Columbia Albums" (2020), portava gaire temps preparant aquest exhaustiu repàs a la trajectòria d'una de les veus més reconeixibles i alhora singulars del soul de la dècada dels 70, o si l'edició de torn respon tan sols a l'oportunisme de qui vol esprémer la frescor del difunt.

Sigui com sigui, la caixa en qüestió suposa una bona ocasió de (re)descobrir l'obra de Withers més enllà de títols tan evidents però encara definitius com "Ain't No Sunshine" o "Lean on Me", emmarcats respectivament als seus dos primers àlbums per a Sussex Records, "Just as I Am" (1971) i "Still Bill" (1972). També va ser Sussex la disquera encarregada de publicar "Live at Carnegie Hall" (1973), document en directe enregistrat en un emplaçament pràcticament fet a mida d'un discurs com el de qui ens ocupa.

A partir d'aquest punt, i a través dels diferents plàstics publicats ja sota el paraigües de Columbia, el neòfit podrà contemplar l'evolució d'un artista que es va anar adaptant a cada nova circumstància fins que, després del crepuscular "Watching You, Watching Me" (1985), va decidir retirar-se d'un negoci que ja no el motivava i on es trobava fora de lloc. Una declaració de principis i un acte de coherència que Withers mantindria fins al final dels seus dies.

Desenvolupar-se

Brillant l'article que David Cavanagh signa a l'edició de juny d'Uncut, aprofundint en un període clau de la vida de Jeff Buckley -de la mort del qual es commemorava ahir el 16è aniversari-. Amb valuosos testimonis de músics, personal de la indústria discogràfica i gent que el va conèixer, el periodista traça l'evolució de Buckley, des de la seva arribada a Nova York com un total desconegut fins al final de la maratoniana gira de "Grace". El reportatge no té cap desperdici, però a mi em van cridar especialment l'atenció les declaracions de Paul Rappaport, aleshores caçatalents de Columbia Records, que recorda com el seu segell va aconseguir fitxar aquella jove promesa a finals de 1992. "Donny Ienner, president de Columbia, li va dir 'Sé que Arista t'ofereix més diners, però jo no te'ls donaré perquè només t'escalfaria el cap. Te'n donaré la meitat, i arribarem a un acord que no et suposi cap mena de pressió'", recorda Rappaport. Aleshores, afegeix Cavanagh, "el primer que Columbia va fer després de fitxar Buckley va ser... res de res. El van deixar en pau". L'objectiu, explica l'article, era deixar que el músic es desenvolupés com a tal, prenent-se tot el temps que calgués. Per això Buckley va acabar signant un discàs com "Grace" -que no s'editaria fins al cap de gairebé dos anys: el temps que va necessitar per a parir una obra tan monumental-.

Una política que sens dubte contrasta amb l'actitud que, per norma general, han adoptat les grans companyies discogràfiques durant els darrers anys. La figura del caçatalents ha desaparegut, i ara són els grups els que envien maquetes a la desesperada. En cas de ser fitxats, se'ls exigeixen resultats immediats -en termes comercials i econòmics, no pas artístics- i, si la cosa no funciona en els terminis previstos, bon vent i barca nova. O, en el pitjor dels casos, se'ls assigna un productor que els acaba transformant en quelcom totalment diferent. Vaja, que en comptes de fitxar músics i deixar que desenvolupin el seu potencial, la indústria es dedica a manufacturar productes que a la llarga acaben esdevenint monòtons. Per això, per exemple, la majoria d'aquells grups de garatge que a principis de la passada dècada pretenien renovar el rock de guitarres amb debuts com a mínim acceptables, es desinflaven en qüestió de mesos amb segons discos que necessitaven al menys un any més de forn. És el que passa quan una indústria cultural cau en mans de gent que només sap pensar en termes econòmics.







Audio: "Lilac Wine" - Jeff Buckley