Brillant l'article que
David Cavanagh signa a l'edició de juny d'Uncut, aprofundint en un període clau de la vida de
Jeff Buckley -de la mort del qual es commemorava ahir el 16è aniversari-. Amb valuosos testimonis de músics, personal de la indústria discogràfica i gent que el va conèixer, el periodista traça l'evolució de Buckley, des de la seva arribada a Nova York com un total desconegut fins al final de la maratoniana gira de
"Grace". El reportatge no té cap desperdici, però a mi em van cridar especialment l'atenció les declaracions de
Paul Rappaport, aleshores caçatalents de Columbia Records, que recorda com el seu segell va aconseguir fitxar aquella jove promesa a finals de 1992.
"Donny Ienner, president de Columbia, li va dir 'Sé que Arista t'ofereix més diners, però jo no te'ls donaré perquè només t'escalfaria el cap. Te'n donaré la meitat, i arribarem a un acord que no et suposi cap mena de pressió'", recorda Rappaport. Aleshores, afegeix Cavanagh,
"el primer que Columbia va fer després de fitxar Buckley va ser... res de res. El van deixar en pau". L'objectiu, explica l'article, era deixar que el músic es desenvolupés com a tal, prenent-se tot el temps que calgués. Per això Buckley va acabar signant un discàs com
"Grace" -que no s'editaria fins al cap de gairebé dos anys: el temps que va necessitar per a parir una obra tan monumental-.
Una política que sens dubte contrasta amb l'actitud que, per norma general, han adoptat les grans companyies discogràfiques durant els darrers anys. La figura del caçatalents ha desaparegut, i ara són els grups els que envien maquetes a la desesperada. En cas de ser fitxats, se'ls exigeixen resultats immediats -en termes comercials i econòmics, no pas artístics- i, si la cosa no funciona en els terminis previstos, bon vent i barca nova. O, en el pitjor dels casos, se'ls assigna un productor que els acaba transformant en quelcom totalment diferent. Vaja, que en comptes de fitxar músics i deixar que desenvolupin el seu potencial, la indústria es dedica a manufacturar productes que a la llarga acaben esdevenint monòtons. Per això, per exemple, la majoria d'aquells grups de garatge que a principis de la passada dècada pretenien renovar el rock de guitarres amb debuts com a mínim acceptables, es desinflaven en qüestió de mesos amb segons discos que necessitaven al menys un any més de forn. És el que passa quan una indústria cultural cau en mans de gent que només sap pensar en termes econòmics.
Audio: "Lilac Wine" - Jeff Buckley
