Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jeff Buckley. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jeff Buckley. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 d’abril del 2024

El riu de Papa Lightfoot i de Jerry Lee Lewis


El riu Mississippi amb tota la seva immensitat, vist des de Natchez, a l'estat del mateix nom, bressol i tomba de George "Papa" Lightfoot. Al fons, el nord-est de Louisiana, la terra de Jerry Lee Lewis. Les aigües del Mississippi van carregades d'història però també de mitologia. Tant l'una com l'altra es troben recollides en incomptables llibres, pel·lícules, cançons i obres de teatre.

Veure el riu de prop em va fer pensar en Tom Sawyer, en Jimmie Rodgers, en "Mud", en Memphis Minnie i en Jeff Buckley. I en els vaixells que solien arribar carregats d'esclaus a ports com el de Natchez, testimoni d'una de les etapes més vergonyoses de la història dels Estats Units. Però també em va fer tornar per un moment a Saint Louis, Missouri, a Marquette, Iowa, i a tota una sèrie de vivències personals que estan connectades per aquest curs fluvial.

Natchez, Mississippi, març de 2024.

dissabte, 30 de març del 2024

El Mississippi i Jeff Buckley


Wolf River Harbor, a l'oest de Memphis, amb Mud Island i el pont de la Interestatal 40 que connecta amb Arkansas al fons. Va ser en aquest afluent del Mississippi, i més o menys a aquesta alçada, on Jeff Buckley va desaparèixer mentre nedava el 29 de maig de 1997. El seu cos el van trobar al cap de cinc dies, alguns quilòmetres més al nord. Havia mort arrossegat per un vaixell remolcador. Anys enrere hi havia un banc amb el seu nom, molt a prop del lloc des d'on he fet aquesta fotografia.

dilluns, 21 de novembre del 2022

Vincent Bonelli

VINCENT BONELLI

Anònims, Granollers
20 de novembre de 2022

De vegades no cal res més que una guitarra acústica, tres o quatre acords, una lletra ben feta i una bona melodia. Vincent Bonelli, cantautor britànic establert a Barcelona, es declara partidari d'això últim, de les melodies. Però el seu repertori també té ben presents la resta d'ingredients. Ahir al migdia va actuar a l'Anònims de Granollers, on va alternar composicions originals amb cites a Simon & Garfunkel ("Feelin' Groovy"), Bob Dylan ("Tomorrow Is a Long Time", "To Make You Feel My Love"), Paul McCartney ("Every Night") i Big Star ("Thirteen"), entre d'altres.

El seu cançoner propi apunta a tots ells –podríem sumar a l'equació uns Everly Brothers i un Billy Bragg-, i pot presumir de perles tan brillants com el folk tardorenc de "Sunset", el rockabilly mestís de "Bendy Leg" o la preciosa balada amb estètica dels 50 que és "When Our Hearts Were Undone". Va acabar citant un altre referent, Leonard Cohen, amb un "Hallelujah" que va recordar més aviat al de Jeff Buckley. Una vegada més, tot allò que encara es pot arribar a dir sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.

diumenge, 29 de maig del 2022

25 anys sense Jeff Buckley

Jeff Buckley (1966-1997).
Mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar la música –i la veu, aquella veu- de Jeff Buckley. Va ser a través d'un amic que s'havia agenciat una còpia de "Grace" (1994), aquella obra que la tragèdia convertiria en definitiva i que no hauria de faltar a cap discoteca que es vulgui considerar mínimament completa. Un dels àlbums essencials del rock dels 90, però sobretot la carta de presentació i el testament sobtat d'una ànima genial i sensible que va marxar abans d'hora i encara amb moltes coses a dir.

Impossible no emocionar-se davant de perles com "Mojo Pin", "Lilac Wine", "Lover, You Should've Come Over" o la mateixa "Grace", o no rendir-se davant la forma com es va fer seu per sempre més el clàssic "Hallellujah" de Leonard Cohen. Avui fa 25 anys que Buckley va ser engolit per les aigües del Mississippi. El mateix riu que al llarg dels segles ha vertebrat bona part de la mitologia i el folklore dels Estats Units, fent etern un dels grans artistes nord-americans de finals del segle XX amb tot el seu misteri. Des d'aleshores no n'hi ha hagut cap més com ell.

dijous, 20 de gener del 2022

Emily Duff

Del cor de Nova York a l'altra banda del Hudson - Foto Charles Chessler.
S'hauria de parlar més sovint d'una artesana de la cançó d'arrel més genuïnament nord-americana com Emily Duff. El seu és un d'aquells discursos que solen passar inadvertits pels grans radars de temporada, però que atraparan a la primera a qualsevol ànima mínimament inquieta i curiosa que tingui la fortuna de topar-hi pel camí. Més de tres dècades fent música, una discografia tan atapeïda com ben servida, i tota la credibilitat d'una artista de culte que potser no sedueixi les masses però ha convençut il·lustres companys de professió.

Amb base d'operacions a la ciutat de Nova York, la seva música apunta als paisatges més immensos i inabastables de l'altre costat del Hudson. So Americana, country alternatiu, folk rock, roots rock... Qualsevol d'aquestes etiquetes li va bé, però totes es fan petites a l'hora de definir unes cançons que bé podrien ser eternes i que no desentonarien en catàlegs com els de Tom Petty, Steve Earle, Lucinda Williams, els Blasters, Cracker o els Jayhawks –no és perquè sí que entre els seus col·laboradors habituals s'hi trobin noms de solvència tan contrastada com el d'Eric "Roscoe" Ambel-.

Natural de Long Island i foguejada des de finals dels 80 en incomptables bandes locals, el seu primer gran pas endavant es va produir havent arribat a la Big Apple i de la mà del sempre oportú Gary Lucas, qui aleshores buscava un recanvi al capdavant de Gods & Monsters. Per qui no conegui la història, Gods & Monsters era el projecte de Lucas amb un jove Jeff Buckley, que en qüestió de poc temps destacaria en solitari amb algunes de les composicions facturades al costat de Lucas. Duff va substituir Buckley al capdavant de la banda, però les diferències amb Lucas es van accentuar amb el pas dels anys i en va acabar marxant.

Després va venir un llarg silenci durant el qual Duff va deixar la música en un segon pla, va formar una família i va prendre distància i perspectiva. Tot plegat li va permetre reincorporar-se amb energies renovades i una seguretat a prova de bales quan l'any 2013 va tornar a compondre i va impulsar el seu propi projecte. Va debutar amb l'ep "Go Tell Your Friends" (2015), i des d'aleshores no ha perdut el temps, sumant al seu catàleg encerts tan destacables ja en format llarg com "Maybe in the Morning" (2017), "Born on the Ground" (2020) o el seu llançament més recent –i possiblement el seu treball més rodó a data d'avui-, "Razor Blade Smile" (2021).

Escoltin-la a Bandcamp, deixin-se sorprendre –i seduir-, i descobriran un bon grapat de cançons que ja mai més els abandonaran. Paraula.

dimecres, 8 d’abril del 2020

Hal Willner (1956-2020)

Foto Clarence Williams / Getty Images.
HAL WILLNER
(1956-2020)

El nom de Hal Willner sol anar associat als discos que va produir per gegants com Marianne Faithfull, Lou Reed o Lucinda Williams, però sobretot als nombrosos concerts i discos d'homenatge que va impulsar al llarg d'una trajectòria tan extensa com eclèctica. Actuacions que sovint s'encarregava de documentar ell mateix en format discogràfic, on solien participar noms de primera línia i que tant podien reivindicar les cançons dels pirates –"Rogue's Gallery: Pirate Ballads, Sea Songs, and Chanteys" (2006)- com els llegats d'Edgar Allan Poe, Kurt Weill, Allen Ginsberg o Tim Buckley –el concert de tribut a aquest últim celebrat el 1991 va ser un dels esdeveniments clau de la trajectòria de Jeff Buckley-. Personalment, m'agrada molt recuperar de tant en tant "The Harry Smith Project" (2006), l'homenatge a l'"Anthology of American Folk Music" (1952) que ell mateix va impulsar i que va aplegar figures com Elvis Costello, Wilco, Steve Earle o els citats Reed i Faithfull.

dilluns, 29 de maig del 2017

Vint anys sense Jeff Buckley

Jeff Buckley (1966-1997).
Avui fa vint anys que Jeff Buckley va deixar de respirar sota les aigües del Mississippi, però no resulta en absolut agosarat afirmar que la seva figura i la seva obra es troben més presents que mai. Dues dècades després de la seva mort, Buckley ha estat adoptat com a influència i model per a diverses generacions tant de músics com de melòmans. Penso ara mateix en alguns noms emergents de l'escena barcelonina amb els quals he tingut el gust de treballar durant els darrers mesos, i tots ells tenien al nord-americà entre els seus màxims referents -a escala internacional, la seva pista es pot traçar en obres com les de Daughter o Bon Iver-. I no n'hi ha per a menys: amb permís del seu contemporani Elliott Smith, Buckley va ser qui va rentar la cara a la figura del singer/songwriter i li va donar una raó de ser en plena era alternativa. Pel camí va deixar un bonic cadàver, però sobretot una discografia tan breu com intensa i la que possiblement sigui la versió definitiva de l'"Hallelujah" de Leonard Cohen.

dijous, 17 de novembre del 2016

Jeff Buckley, 50 anys


Potser fa de mal dir quan la mort del seu autor és tan recent, però personalment crec que la versió definitiva d'"Hallelujah" no és l'original de Leonard Cohen sinó la que Jeff Buckley va publicar deu anys més tard al magistral "Grace" (1994). D'estar viu, Buckley faria avui 50 anys. Una excusa tan bona com qualsevol altra per a punxar una vegada més el seu "Hallelujah", però també "Grace", "Mojo Pin" i "Lilac Wine".

dijous, 30 de maig del 2013

Desenvolupar-se

Brillant l'article que David Cavanagh signa a l'edició de juny d'Uncut, aprofundint en un període clau de la vida de Jeff Buckley -de la mort del qual es commemorava ahir el 16è aniversari-. Amb valuosos testimonis de músics, personal de la indústria discogràfica i gent que el va conèixer, el periodista traça l'evolució de Buckley, des de la seva arribada a Nova York com un total desconegut fins al final de la maratoniana gira de "Grace". El reportatge no té cap desperdici, però a mi em van cridar especialment l'atenció les declaracions de Paul Rappaport, aleshores caçatalents de Columbia Records, que recorda com el seu segell va aconseguir fitxar aquella jove promesa a finals de 1992. "Donny Ienner, president de Columbia, li va dir 'Sé que Arista t'ofereix més diners, però jo no te'ls donaré perquè només t'escalfaria el cap. Te'n donaré la meitat, i arribarem a un acord que no et suposi cap mena de pressió'", recorda Rappaport. Aleshores, afegeix Cavanagh, "el primer que Columbia va fer després de fitxar Buckley va ser... res de res. El van deixar en pau". L'objectiu, explica l'article, era deixar que el músic es desenvolupés com a tal, prenent-se tot el temps que calgués. Per això Buckley va acabar signant un discàs com "Grace" -que no s'editaria fins al cap de gairebé dos anys: el temps que va necessitar per a parir una obra tan monumental-.

Una política que sens dubte contrasta amb l'actitud que, per norma general, han adoptat les grans companyies discogràfiques durant els darrers anys. La figura del caçatalents ha desaparegut, i ara són els grups els que envien maquetes a la desesperada. En cas de ser fitxats, se'ls exigeixen resultats immediats -en termes comercials i econòmics, no pas artístics- i, si la cosa no funciona en els terminis previstos, bon vent i barca nova. O, en el pitjor dels casos, se'ls assigna un productor que els acaba transformant en quelcom totalment diferent. Vaja, que en comptes de fitxar músics i deixar que desenvolupin el seu potencial, la indústria es dedica a manufacturar productes que a la llarga acaben esdevenint monòtons. Per això, per exemple, la majoria d'aquells grups de garatge que a principis de la passada dècada pretenien renovar el rock de guitarres amb debuts com a mínim acceptables, es desinflaven en qüestió de mesos amb segons discos que necessitaven al menys un any més de forn. És el que passa quan una indústria cultural cau en mans de gent que només sap pensar en termes econòmics.







Audio: "Lilac Wine" - Jeff Buckley