Hipsters i supremacisme blanc

S'ha parlat molt darrerament de com Gavin McInnes, fundador de la revista Vice i considerat per molts com una mena de padrí d'allò que durant l'última dècada s'ha conegut com a subcultura hipster, ha esdevingut durant els darrers anys un dels rostres més reconeguts de l'extrema dreta nord-americana després d'haver fundat els Proud Boys, un grup supremacista blanc que en més d'una ocasió ha expressat el seu suport a Donald Trump. Molts han expressat la seva sorpresa pel fet que algú hagi passat de ser referent dels hipsters dels hipsters a ser-ho dels ultradretans. En realitat, i si tenim en compte què defineix la paraula hipster en ple segle XXI, la cosa no resulta tan sorprenent. Caldria recordar d'entrada que originalment, durant les dècades dels 40 i els 50, el terme hipster servia per designar els aficionats a les formes més novedoses i atrevides del jazz.

Que tot plegat s'acabés pervertint fins al punt d'anomenar hipsters als nois (i noies) amb les butxaques prou plenes per passejar-se per les zones VIP de determinats (macro)festivals com si fossin a cal sogre, no tan sols posa de manifest el triomf de les idees retrògrades d'individus com McInnes, sinó també la supèrbia de tots aquells que un dia es van pensar que sortir al carrer amb uns pantalons ajustats, una camisa de quadres i una samarreta amb el rostre de David Bowie els feia millors que aquella veïna que escoltava Camela o aquell veí que ho flipava amb el reggaeton. El supremacisme, ara que està tan de moda aquesta paraula, consisteix justament en això. Perquè aquella pretesa superioritat moral, a priori expressada i canalitzada a través del gust i l'estètica, tenia a veure en realitat amb factors com l'estrat social o fins i tot el color de la pell.