L'artista que no volia ser famosa

Karen Dalton, fotografiada el 1966 a casa seva, a Boulder, Colorado.

"For ten years, Karen Dalton has been trying hard not to be famous". Era el titular de la nota de premsa amb què Paramount Records va promocionar l'any 1971 el segon disc de Karen Dalton, "In My Own Time". Una manera poc habitual de vendre el producte, que sintonitza amb la nota promocional que Island Records va emetre al cap d'un any amb motiu de la publicació del tercer disc de Nick Drake –"Pink Moon"-: "His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing".

Són actituds, les dels responsables de comunicació –si és que aleshores existien tals càrrecs- de Paramount i Island, que contrasten amb les dinàmiques que han acabat imperant en indústries com la de la música, però que ens parlen d'un moment en què les maneres de fer eren unes altres. A aquestes alçades són de sobra coneguts els finals que van patir tant Dalton com Drake, però també la forma com els seus respectius llegats han estat des d'aleshores revaloritzats i reivindicats per diverses generacions de músics.

Tot això m'ha vingut al cap perquè la gent de Megaphone acaba de posar en circulació "The Karen Dalton Box Set" (2020), un luxós volum que recopila tot el material gravat per Dalton abans de debutar oficialment amb "It's So Hard to Tell Who's Going to Love You the Best" (1969), és a dir mentre provava de no ser famosa. Gravacions en directe i maquetes enregistrades de forma casolana al seu domicili de Boulder, Colorado, al llarg de la dècada dels 60 –bona part dels continguts havien vist la llum prèviament, si bé mai s'havien agrupat en un únic llançament-.  I el principi de tot allò que vindria després.