20 anys de "The Fine Art of Self Destruction"

És un dels meus discos preferits del segle XXI i de tots els temps. Una obra que al seu moment em va marcar i que mai m'ha deixat d'inspirar. L'essència de la Nova York del canvi de segle, encapsulada en onze cançons que sonen a una ciutat on un dia em vaig arribar a sentir com a casa, que evoquen un lloc i un moment molt concrets però segueixen manifestant-se tan fresques a hores d'ara com el primer dia. Es commemoren avui 20 anys de la publicació de "The Fine Art of Self Destruction" (2002), debut en solitari d'un Jesse Malin que venia de deixar empremta a l'òrbita punk de la Big Apple al capdavant de D Generation, i que es reinventava en clau de cronista urbà al més pur estil d'un Springsteen crepuscular de la mà de Ryan Adams, qui s'estrenava com a productor. Seria absurd triar una sola pista d'un àlbum on figuren perles com "Wendy", "Brooklyn", "Downliner", "Queen of the Underworld" o "Almost Grown". També la desoladora "Xmas", una peça molt apropiada per una data com la d'avui, el Nadal cantat des de la perspectiva de qui ho ha perdut tot i viu a la deriva. Anys enrere vaig dedicar a "The Fine Art of Self Destruction" un article que aprofito per recuperar en aquest vintè aniversari.

Howie Pyro (1960-2022)

HOWIE PYRO
(1961-2022)

Ja feia temps que arrossegava problemes de salut, però no per això deixa de ser colpidora la mort abans d'hora d'una icona punk com ha estat i seguirà essent Howie Pyro. Veterà de l'escena de Nova York, baixista i membre fundador dels imprescindibles D Generation al costat de Jessie Malin –amb qui va segellar alguns capítols essencials del ressorgiment del punk més genuí a la Big Apple durant la dècada dels 90-, va militar en incomptables projectes –a destacar el seu pas per Danzig a principis de segle-, va impulsar el seu propi programa radiofònic i fins i tot tenia temps per fer de dj, oferint sempre sucoses seleccions de rock'n'roll dels 50 i derivats. Se'l trobarà molt a faltar.

Benmont Tench, Richard Thompson i Jesse Malin, al Blues & Ritmes

Benmont Tench debutarà a Badalona, per fi, el 9 d'abril.

Benmont Tench, Richard Thompson, Jesse Malin i la unió transatlàntica d'Amadou & Mariam i The Blind Boys of Alabama. El Blues & Ritmes torna a presentar un cartell fet a mida del melòman de base. El desplegarà de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu de Badalona.

Diuen que a la tercera va la vençuda. El mes de març vinent farà dos anys que la crisi sanitària va obligar el Blues & Ritmes a cancel·lar a l'últim moment una de les seves edicions més llamineres. Un cartell on destacava entre d'altres la presència de Benmont Tench, el teclista dels llegendaris Heartbreakers de Tom Petty, i a aquestes alçades una figura de ple dret i amb nom propi de la música d'arrel nord-americana. Han hagut de passar aquests dos anys i una edició, la de 2021, que va salvar molt més que els mobles, i finalment la veterana cita badalonina torna a anunciar un programa com els d'abans que, ara sí –creuem els dits-, ha vingut a fer realitat el somni de poder veure i escoltar Mr. Tench als nostres escenaris.

El teclista actuarà a Badalona el 9 d'abril. S'anuncia un concert íntim, de veu i piano, i s'espera una d'aquelles vetllades irrepetibles amb el segell inconfusible d'un festival que té entre les seves vocacions satisfer les més altes expectatives del melòman de base. No serà l'únic reclam d'un Blues & Ritmes que desplegarà la seva programació de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu, i que començarà amb la poètica rockera de Jesse Malin. Un dels cronistes per excel·lència del Lower Manhattan, destacat supervivent del Lower East Side i l'East Village previs a la gentrificació, el novaiorquès vindrà a presentar el seu primer àlbum doble, un "Sad and Beautiful World" (2021) que ja es pot contemplar com una de les seves obres més majestuoses.

L'endemà serà el torn d'Amadou & Mariam i els Blind Boys of Alabama. No serà un concert doble, sinó la unió transatlàntica d'una de les formacions essencials de la música de Malí i d'una institució amb totes les lletres del gòspel nord-americà. Dos universos distants però sempre connectats. Clourà el festival un altre referent de pes, en aquest cas del folk rock més genuïnament britànic. Ni més ni menys que Richard Thompson, que el 23 d'abril repassarà amb format acústic i en una actuació exclusiva a Catalunya tota una trajectòria que ja suma més de mig segle, que va començar amb els fonaments dels imprescindibles Fairport Convention, i que a data d'avui encara no ha fet cap pas en fals.


Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web

Jesse Malin - "Sunset Kids" (2019)

Jesse Malin va arribar tard però va entrar per la porta gran a allò que es va anomenar country alternatiu, un gènere concebut mentre el novaiorquès encara explorava les formes més viscerals del punk al capdavant de D Generation. Hi va accedir de la mà de tot un Ryan Adams i d'un debut en solitari, "The Fine Art of Self Destruction" (2002), que no tan sols es pot contemplar com una de les grans postals de la Nova York immediatament posterior a l'11-S, sinó també com una de les grans aportacions de la Big Apple a l'àmbit de l'Americana. 17 anys i mitja dotzena de plàstics més tard, Malin torna a l'estudi amb un gegant de la música d'arrels a les tasques de producció, en aquest cas Lucinda Williams, per a facturar un àlbum que bé podria ser la continuació directa de "The Fine Art..." si no fos per aquells apunts de maduresa en el millor sentit que només el pas del temps pot atorgar -els passatges reflexius i malencònics de "When You're Young", per exemple-. La pròpia Williams intervé de forma més o menys discreta en talls com "Room 13" -una mena de parent llunyà de "Downliner"- o "Shane" -un homenatge a Shane MacGowan-. Billy Joe Armstrong (Green Day) es deixa escoltar a l'assolellada "Strangers & Thieves". I Joseph Arthur figura als crèdits de "Meet Me at the End of the World Again", un inici de disc fresc com una rosa que sona a clàssic pels quatre costats.

El rock'n'roll com a professió

Jesse Malin amb Don DiLego (dreta).

JESSE MALIN + DON DILEGO + TRAPPER SCHOEPP

Stash R'n'R Club @ Apolo 2, Barcelona

11 de març de 2016

Tornava Jesse Malin a Barcelona i ho feia amb dos discos nous sota el braç, "New York Before the War" i "Outsiders", editats l'any passat de forma gairebé simultània. I amb una banda d'acompanyament on destacava la presència del seu ja inseparable Don DiLego (baix), augmentada puntualment amb una secció de metalls al més pur estil de New Orleans. Va actuar davant una cinquantena escassa de persones -"Esto es Barcelona, ¡Barcelona Blues!", que cantaven Brighton 64-, però ho va fer amb el nervi, la convicció i l'entrega de qui actua en un estadi ple fins a la bandera. Centrant el repertori en els dos discos que venia a presentar, fent diana cada vegada que acudia a un fons d'armari encara calent -de "Mona Lisa" a "All the Way from Moscow" passant per "Hotel Columbia", "Wendy", "Almost Grown" o "Downliner"- i versionant al seu aire originals dels Pogues ("If I Should Fall from Grace with God"), Lords Of The New Church ("Russian Roulette") i The Clash ("Rudy Can't Fail"). I suant la cansalada de valent, és clar, que ja se sap que per a tipus com Malin el rock'n'roll no és tan sols una forma de vida sinó també una professió que es dignifica dia a dia, nit rere nit i d'escenari en escenari. Amén.

Abans havia escalfat l'ambient el citat DiLego al capdavant d'una banda de bar de les que ja gairebé no es fan. Inici stonià amb "Dead Flowers" i repàs llampec a un cançoner propi que beu de Byrds, Jayhawks i Tom Petty. També en les coordenades del so Americana es belluga Trapper Schoepp, que prèviament havia trencat el gel en solitari quan a la sala tan sols hi havia sis persones -comptant un servidor, que va arribar a mig concert-. Lluny d'espantar-se, va agafar el toro per les banyes i va oferir un recital digne d'emmarcar. Per a la final "Freight Train" va comptar amb DiLego i companyia com a suport i es va situar entre el respectable -en aquell moment ja hi havia més gent damunt l'escenari que a la pista- per a enfilar un clímax dels que desperten simpaties i denoten ofici.

Jesse Malin - "The Fine Art of Self Destruction" (2002)

La parada de metro de Delancey Street es troba a tocar del Williamsburg Bridge, el pont penjant que connecta dos dels barris més vitals i artísticament actius de Nova York, el Lower East Side de Manhattan i Williamsburg, a Brooklyn. Enllaçant amb l'extrem oest del pont, a Manhattan, el carrer Delancey és una de les artèries principals del propi Lower East Side, i a escassos metres de la citada parada de metro s'hi poden trobar alguns escenaris de renom on nit rere nit es deixen la pell bandes i solistes emergents tant de la Big Apple com de fora. Clubs i sales com Pianos, The Delancey, el Mercury Lounge o, més al nord, el Sidewalk Cafe i el Niagara. D'aquest últim n'és copropietari Jesse Malin, un home que amb 48 anys a l'esquena i tota una vida dedicada al rock'n'roll personifica com pocs la Nova York més visceral i genuïna, la mateixa on els fantasmes de Joe Gould, Woody Guthrie i Joey Ramone es neguen a ser engolits per la marea gentrificadora que tot vol endur-s'ho per davant.

No devia ser casual, doncs, que Malin -ja aleshores veterà de bandes com Heart Attack o D Generation-, escollís la parada de metro de Delancey Street com a marc de fons per a la caràtula del seu debut com a solista. Un "The Fine Art of Self Destruction" (2002) que capturava l'essència de la Nova York del canvi de segle de la mateixa manera que els Strokes ho havien fet un any abans amb "Is This It" (2001), si bé amb un punt de maduresa -entesa en el millor dels sentits- que Julian Casablancas i companyia mai han arribat a assolir. Distàncies generacionals al marge, si Casablancas i Malin contemplen Nova York des d'angles diferents probablement sigui perquè mentre el primer ve de les altes esferes, les arrels de Malin es troben als mateixos carrers de Queens que al seu dia van engendrar Johnny Thunders, els Ramones i les Shangri-Las.

Tots ells eren presents d'alguna o altra manera al llarg de dotze cançons on Malin trencava amb l'ortodòxia punk dels seus anteriors projectes per a acostar-se al rock d'autor d'un Pete Yorn o un Paul Westerberg i sobretot a la lírica urbana i crepuscular de l'Springsteen de "Darkness on the Edge of Town" (1978). I tot plegat de la mà d'un vell conegut, Ryan Adams, que debutava com a productor i de passada aportava a l'àlbum unes subtils pinzellades de so Americana. Pel que fa al track list, conté algunes de les grans perles del repertori de Malin. Joies que encara a data d'avui solen trobar un lloc als seus directes, cas de la vitamínica "Wendy" o la majestuosa "Brooklyn". La primera parla d'una noia a qui agraden Tom Waits, els Kinks i Kerouac -i de la qual pot perfectament enamorar-se l'oient en els tres minuts i mig que dura la cançó-. La segona evoca un exili aparentment forçat a l'altre costat de l'East River, aires de ruptura sentimental com a metàfora d'una Manhattan on el cost de la vida començava a esdevenir inassumible.

Al seu moment em vaig comprar l'àlbum atret tant per la caràtula com per la resposta entusiasta de la crítica -i per l'il·lustre passat del seu autor, és clar-. El seu contingut em va atrapar de tal manera, que a data d'avui segueix essent un dels meus discos preferits de tots els temps. Fins al punt d'haver-me aturat a la parada de metro en qüestió en moltes de les meves visites al Lower East Side. Fins al punt, què dimonis, de compondre jo també una cançó titulada "Brooklyn" ara deu fer cosa d'uns deu anys. I no, la meva Brooklyn no té massa a veure amb la de Jesse Malin -si bé va a ser a Williamsburg on em vaig inspirar per fer-ne la lletra-. Però, no ho he dit mai a ningú i per tant ho confesso ara i aquí, tant el ritme de la guitarra com la melodia vocal de les estrofes els vaig robar literalment de "Downliner", un altre dels diamants inclosos en aquell impactant debut.

"The Fine Art of Self Destruction" ha estat recentment reeditat per One Little Indian amb un disc extra on s'inclouen les maquetes de l'àlbum -amb títols inèdits fins a data d'avui-, a més de notes informatives signades per tot un Brian Fallon, líder de The Gaslight Anthem i sens dubte tot un deixeble del propi Malin. A aquesta (bona) oportunitat de redescobrir un clàssic amb totes les lletres, hi hem de sumar també la imminent visita a casa nostra del novaiorquès. Jesse Malin actuarà el proper divendres, 11 de març (21h.), a la sala 2 d'Apolo, en el marc d'Stash R'n'R Club i presentant el seu darrer treball, "Outsiders" (2015). Escalfaran l'ambient Trapper Schoepp i Don DiLego. Assistència més que recomanada.

Part del rock'n'roll

Jesse Malin.

"Quan estic de gira, després dels concerts sempre busco un lloc on escoltar un bon DJ, prendre un parell de cerveses i parlar amb la gent d'allò que passa al carrer. Per a mi, això forma part del rock'n'roll. Al món hi ha coses que no van bé, però trobem la manera d'apoderar-nos-en, cantar-les i establir un lloc on desconnectar-ne". Ho deia Jesse Malin en declaracions recollides per Rolling Stone el passat 4 de juny. Malin ha editat recentment "New York Before the War" (2015), un nou exercici de rock'n'roll sense trampa ni cartró i una reivindicació d'aquella Nova York que encara sobreviu sota les capes de gentrificació.