Jim Ladd (1948-2023)

JIM LADD
(1948-2023)

"There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say, hey hey hey / And there goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ". Ho cantava Tom Petty a la peça que titulava "The Last DJ" (2002), el seu onzè àlbum amb els Heartbreakers. Una cançó que es podia entendre com un crit de resistència davant del corporativisme creixent de la indústria del disc, i que s'inspirava en la figura del disc jockey radiofònic Jim Ladd.

Veterà d'un ofici que havia començat a practicar durant la segona meitat de la dècada dels 60, Ladd va ser un dels últims disc jockeys nord-americans que seleccionaven la música que sonava als seus programes –una pràctica que la majoria d'emissores comercials han anat erradicant de les seves graelles-. "Well you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs just don't understand anymore", començava dient la lletra de "The Last DJ".

Ladd va treballar en emissores com KLOS, KMET o Sirius XM. El 1987 va ser la veu del disc jockey de l'àlbum conceptual "Radio K.A.O.S.", de Roger Waters. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys. "Well some folks say they're gonna hang him so high / 'Cause you just can't do what he did / There are some things you just can't put in the minds of those kidsAs we celebrate mediocrity all the boys upstairs want to see / How much you'll pay for what you used to get for free", afegia la cançó de Tom Petty. Uns versos d'allò més profètics.

Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.

Dylan toca la guitarra al Farm Aid

Dylan tocant la guitarra, abans d'ahir al Farm Aid - Foto Gary Miller.

Va passar dissabte a la nit, matinada de diumenge a casa nostra, al Ruoff Music Center de Noblesville, Indiana. Bob Dylan actuant per sorpresa al Farm Aid de Willie Nelson amb part dels Heartbreakers de Tom Petty com a banda d'acompanyament. Només van ser tres cançons –"Maggie's Farm", "Positively 4th Street" i "Ballad of a Thin Man"-, però tot plegat va alterar el guió (si se'n pot dir així) que el de Minnesota semblava estar seguint des de l'inici del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. D'entrada, perquè les tres cançons interpretades no formen part dels seus actuals repertoris ni se les espera. Però sobretot perquè es va deixar veure tocant la guitarra en un escenari, cosa que no passava des de feia molt de temps. No tinc cap dubte que a aquestes alçades m'agrada més Dylan amb la seva banda actual de directe que no pas amb els Heartbreakers. Però això va ser molt gros, i obre la porta a hipotètiques sorpreses de cara al segon tram nord-americà de la present gira, que començarà el dia 1 a Kansas –falta menys d'una setmana-. I, sí, torna a plantejar tota una sèrie d'interrogants propis del més gran mestre del desconcert.

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON
(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

20 anys de "The Last DJ"

"Well, you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs / Just don't understand anymore". Començava forta, la peça que titulava i encetava l'onzè àlbum d'estudi de Tom Petty al capdavant dels seus Heartbreakers, "The Last DJ", publicat tal dia com avui de 2002, ara fa 20 anys. "There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say / Hey, hey, hey / There Goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ", rematava la tornada d'una de les cançons més punyents però alhora addictives del de Gainesville, tota una declaració de principis a ritme de dinàmic folk rock marca de la casa.

Inspirada en la figura de Jim Ladd, la peça en qüestió era un homenatge a tots aquells disc jockeys que encara creien més en la música que no pas en el corporativisme d'una indústria ja aleshores en estat avançat de podridura. I eren aquestes dinàmiques de la indústria musical –que des de llavors no han fet sinó anar a més- el fil conductor d'un àlbum que bona part de la crítica va saludar de forma poc entusiasta, però que bé valia i segueix valent el seu pes en or –i el missatge del qual no ha perdut vigència, al contrari-. Com a mostra la segona cançó, un "Money Becomes King" que torna a carregar contra l'afany monetari de la indústria i on els de Florida es refermen tan inspirats en el terreny líric com en el musical.

La rocallosa "Joe" i la psicodèlica "Can't Stop the Sun", que tancava el disc amb un missatge d'esperança ni que fos a contrallum, també tractaven l'estat de les coses en un negoci on la música pesava cada cop menys. Fora d'aquesta temàtica, destacaven pistes com la crepuscular "Dreamville", la injecció elèctrica de "When a Kid Goes Bad" o la simpàtica "The Man Who Loves Women" amb el seu accent de music hall. També la celestial "Have Love, Will Travel", exercici de rock d'arrel gran reserva –que res tenia a veure amb el clàssic del mateix títol de Richard Berry-. Un disc a recuperar sovint. I una figura, la d'aquell últim disc jockey, a seguir reivindicant tants cops com faci falta.

Benmont Tench, Richard Thompson i Jesse Malin, al Blues & Ritmes

Benmont Tench debutarà a Badalona, per fi, el 9 d'abril.

Benmont Tench, Richard Thompson, Jesse Malin i la unió transatlàntica d'Amadou & Mariam i The Blind Boys of Alabama. El Blues & Ritmes torna a presentar un cartell fet a mida del melòman de base. El desplegarà de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu de Badalona.

Diuen que a la tercera va la vençuda. El mes de març vinent farà dos anys que la crisi sanitària va obligar el Blues & Ritmes a cancel·lar a l'últim moment una de les seves edicions més llamineres. Un cartell on destacava entre d'altres la presència de Benmont Tench, el teclista dels llegendaris Heartbreakers de Tom Petty, i a aquestes alçades una figura de ple dret i amb nom propi de la música d'arrel nord-americana. Han hagut de passar aquests dos anys i una edició, la de 2021, que va salvar molt més que els mobles, i finalment la veterana cita badalonina torna a anunciar un programa com els d'abans que, ara sí –creuem els dits-, ha vingut a fer realitat el somni de poder veure i escoltar Mr. Tench als nostres escenaris.

El teclista actuarà a Badalona el 9 d'abril. S'anuncia un concert íntim, de veu i piano, i s'espera una d'aquelles vetllades irrepetibles amb el segell inconfusible d'un festival que té entre les seves vocacions satisfer les més altes expectatives del melòman de base. No serà l'únic reclam d'un Blues & Ritmes que desplegarà la seva programació de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu, i que començarà amb la poètica rockera de Jesse Malin. Un dels cronistes per excel·lència del Lower Manhattan, destacat supervivent del Lower East Side i l'East Village previs a la gentrificació, el novaiorquès vindrà a presentar el seu primer àlbum doble, un "Sad and Beautiful World" (2021) que ja es pot contemplar com una de les seves obres més majestuoses.

L'endemà serà el torn d'Amadou & Mariam i els Blind Boys of Alabama. No serà un concert doble, sinó la unió transatlàntica d'una de les formacions essencials de la música de Malí i d'una institució amb totes les lletres del gòspel nord-americà. Dos universos distants però sempre connectats. Clourà el festival un altre referent de pes, en aquest cas del folk rock més genuïnament britànic. Ni més ni menys que Richard Thompson, que el 23 d'abril repassarà amb format acústic i en una actuació exclusiva a Catalunya tota una trajectòria que ja suma més de mig segle, que va començar amb els fonaments dels imprescindibles Fairport Convention, i que a data d'avui encara no ha fet cap pas en fals.


Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web

Peter Bogdanovich (1939-2022)

PETER BOGDANOVICH
(1939-2022)

Una crònica acurada de què significa ser adolescent en un poble perdut on mai no passa res i l'acció se l'ha de fer un mateix. També un cant a les bondats dels vells cinemes de poble, autèntics santuaris que han servit de refugi a tantíssimes ànimes inquietes, símbols d'un temps en què el món solia anar més a poc a poc i ser més digerible. Ens ha deixat Peter Bogdanovich, el cineasta que va portar a la gran pantalla "The Last Picture Show" (1966), la novel·la definitiva de Larry McMurtry –la pel·lícula es va estrenar el 1971 amb el mateix títol-. Exponent d'allò que es va anomenar New Hollywood, també va dirigir entre d'altres "Paper Moon" (1973), adaptació cinematogràfica d'una altra novel·la de pes, "Addie Pray" (1971), de Joe David Brown, i el documental "Runnin' Down a Dream" (2007), sobre Tom Petty and The Heartbreakers.