Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança

Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança.

Iniciem el curs

Un any més, l'entrada al mes de setembre i els últims batecs de l'estiu van acompanyats del ritual de tornar al quiosc –a l'únic que queda obert a prop de casa, i que duri- i retrobar-se amb la premsa musical que encara surt periòdicament en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però la resta ja aniran arribant. Ara sí, donem el curs per iniciat.

Miguel Ríos a la terra de John Phillips

L'edició de novembre de la revista Popular 1 dedica la portada a Miguel Ríos, i ho fa amb motiu d'una entrevista que signa Fernando Tanxencias i on el rocker de Granada diu coses molt interessants. Per exemple, recordant el seu pas per Los Angeles durant la dècada dels 60, explica això: "Vi a Scott McKenzie o a los Flying Burrito Brothers entrar en los estudios de A&M y ahí estaba yo. Recuerdo a Scott McKenzie grabando aquella canción tan bonita que le hizo John Phillips, el de The Mamas & The Papas, 'San Francisco'... Bueno, me acuerdo de cosas así... Yo estaba viviendo a pocos kilómetros de Laurel Canyon, el valle donde estaban viviendo Frank Zappa, Crosby, Stills, Nash y Young... Yo paseaba por allí y flipaba".

Efectivament, quan encara no havien ni tan sols nascut molts dels guardians de no sé quines essències que solen contemplar l'obra de Ríos amb escepticisme –o directament amb menyspreu-, ell ja havia vist més món del que mai arribarà a veure cap militant underground amb sou de funcionari. Potser per això pot arribar a fer reflexions com aquesta: "Yo me di cuenta de que era una cultura que había abrazado sin saber, pero en la que nunca podría penetrar del todo. Me di cuenta de que nunca podría ser uno de ellos... Por el idioma, básicamente. Por más que los admirara, y que el Rock fuera mi religión, yo nunca podría ser uno de ellos porque la cultura es mucho más de lo que se aprende, es mucho más de lo que llevas aprendido, es lo que llevas dentro de ti".

De fet sí que ho podria haver estat, però la indústria del disc a l'Estat espanyol es trobava a anys llum de la d'un país com els Estats Units: "(Los norteamericanos) me dijeron que podía grabar allí y yo se lo comuniqué a la compañía, a Rafael Trabucchelli, y la compañía me dijo inmediatamente que me fuera de vuelta a España, que lo grabábamos aquí, y llega Waldo de los Ríos con un arreglo horrible. Toda esa mierda del sonido Torrelaguna hizo mucho daño a la música de este país, y yo asumo mi parte de culpa, por supuesto, pero era lo que había, o eso o nada". Més de mig segle després, Ríos celebra amb tots els honors el 40è aniversari del totèmic "Rock & Ríos" (1982). Tota la resta és història.

Setembre de música en paper

Un dels meus rituals preferits de cada mes de setembre és el d'anar al quiosc i tornar-ne carregat de premsa musical (premsa en paper, s'entén). Encara no hi són totes les que hi hauria d'haver, però la imatge il·lustra un any més el meu retorn a la mal anomenada normalitat després del parèntesi estiuenc. Les últimes edicions de Ruta 66, Popular 1, Les Inrockuptibles, Mojo i Uncut, i un especial de Vintage Rock que repassa els 65 anys de carrera de Cliff Richard.

50 anys de Popular 1

Mig segle escrivint sobre rock'n'roll, en un país que va deixar de rockejar fa molt de temps i que cada dia llegeix menys –de seguida s'ha dit-. El que celebra aquest mes de maig Popular 1, que commemora el seu 50è aniversari amb una edició especial on redactors, col·laboradors històrics i algun músic convidat repassen la trajectòria de la revista musical degana a l'Estat espanyol –i una de les més veteranes del món, havent-se publicat de forma regular i ininterrompuda des de 1973, el mateix any en què Bruce Springsteen, Aerosmith, Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd o els New York Dolls van lliurar els seus debuts discogràfics-. Un volum essencial que també repassa cinc dècades de crònica melòmana des de primera fila. Per molts anys i que en siguin molts més!

Coses bones del final de l'estiu

Una de les coses bones del final de l'estiu és anar al quiosc i retrobar-te amb aquelles capçaleres que solen acompanyar-te durant la resta de l'any. I el gustàs de tornar a llegir premsa musical en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però com a retorn a la rutina no està gens malament.

Carol Kaye a Popular 1

Carol Kaye.

Em va agradar molt l'entrevista que Cesar Martín li feia a la llegendària Carol Kaye a l'edició de setembre de Popular 1, fins al punt que l'he tornat a llegir en diverses ocasions des d'aleshores i no descarto tornar-hi durant els propers mesos. Una de les històries més fascinants del rock i el pop de la segona meitat del segle XX, la de la baixista de baixistes (també guitarrista) que va arribar a tocar en clàssics essencials de Ritchie Valens, Sam Cooke, els Beach Boys, Elvis Presley i tants altres, explicada per la pròpia protagonista en una conversa tan amena com rigorosa.

Kaye concedeix poques entrevistes, i Martín sap aprofitar l'ocasió que se li brinda. El resultat és un repàs a la trajectòria de qui va estar present a les sessions de "La Bamba" i "Pet Sounds", però també una mostra de passió per l'ofici per part de l'entrevistador. Quan el periodisme musical tendeix cada cop més a ser una peça més del gran engranatge promocional de la indústria de la música pop –treure disc, presentar-lo en directe, gravar nou disc, tornar a començar-, són d'agrair aquells articles que miren més enllà de l'actualitat i aposten per valors com la profunditat. I són detalls com aquest els que fan de Popular 1 una rara avis en el millor sentit.

Periodisme musical en paper

Un dels grans plaers del final de l'estiu és anar al quiosc i reprendre la cita mensual amb aquell periodisme musical que encara té el detall de publicar-se en paper. Una mena de ritual d'inici de temporada, també un símptoma inequívoc que certes coses tornen a posar-se al seu lloc després del parèntesi protocolari del mes d'agost. Els últims exemplars de Les Inrockuptibles, Enderrock, Ruta 66, Popular 1, Uncut, Mojo i Vintage Rock –també un especial d'aquesta última sobre els primeríssims anys del rock'n'roll-. No hi són totes les capçaleres que hi hauria d'haver –algunes baixes dels darrers temps encara fan mal, d'altres arriben tard a la cita mensual si bé acabaran caient durant les properes setmanes-, però tal i com m'ha dit el senyor quiosquer aquí hi tinc bastanta feina. I ganes de posar-m'hi, és clar.

La premsa com a sinònim de retorn a la normalitat

El millor moment del final de l'estiu, aquell que marca el retorn a la normalitat, és quan vas al quiosc i tornes a casa amb tot això (i el que encara ha d'arribar).

Transmission

Joy Division.

"('Transmission', la cançó de Joy Division) és rock'n'roll en tota l'extensió de la paraula. És desesperada, proclama la llibertat i destil·la temor, i a la vegada ganes d'assolir l'extrem, d'anar més enllà dels límits, d'arribar a quelcom que ni tan sols coneixem. És l'extremisme fet cançó". Tota una autoritat del periodisme musical com és Greil Marcus analitza un dels clàssics de Joy Division, i de passada defineix l'essència del rock'n'roll, en una entrevista publicada aquest mes de desembre per Popular 1. Llibertat, temor, extrem i límits traspassats. Quatre conceptes que efectivament equivalen a rock'n'roll, que es troben ben presents al llarg de "Transmission" i que, no obstant, trobo a faltar en bona part de la producció musical contemporània que ha adoptat el rock'n'roll com a bandera i no pas com a via d'escapament. Mesos enrere, per exemple, veia en directe cert grup català que no parava de fer entre cançó i cançó buides proclames amb la paraula 'rock' com a comú denominador. De llibertat, res. Perquè els membres del grup eren presoners dels seus propis eslògans. De temor, encara menys. Quan un toca per a un públic adolescent i no li ofereix res més que una invitació a cremar adrenalina, no hi ha res a témer. D'extrem, tampoc. Tot el que aquella gent va dir damunt l'escenari s'havia dit infinites vegades abans (i molt millor). I, no cal dir-ho, no van traspassar cap límit. D'haver-ho intentat, s'haurien arriscat a sortir del circuit de patrocinis, subvencions i oficialismes on es troben còmodament instal·lats. Les paraules de Marcus ho deixen clar. Tocar rock'n'roll és perfectament possible encara a dia d'avui i ho seguirà essent mentre hi hagi músics disposats a fer del risc el seu principal actiu. I ja se sap, el risc mai va de la mà de posats i eslògans buits. "The History of Rock'n'Roll in Ten Songs" (2014), l'última obra de Greil Marcus, ha estat recentment publicada en castellà per l'editorial Contra i sota el títol "La historia del rock and roll en 10 canciones". Un dels títols analitzats al volum és la pròpia "Transmission".

En picat

Espectacular i confessional entrevista la que Popular 1 dedica a Chan Marshall a la seva edició de febrer. L'alter ego de Cat Power parla del desastre de la seva darrera relació de parella, dels seus anys allunyada del negoci musical i de com va construir un disc, "Sun" (2012), partint del no res, sota un ultimàtum imposat per una companyia discogràfica i reinventant-se pel camí. Tot això, mentre la seva vida sentimental queia en picat i la seva situació econòmica arribava a límits preocupants. Com ho feien les de Billie Holiday, Marianne Faithfull i tants altres astres musicals que les han vist passar de tots colors. "Tenia previst oferir un concert a París el quatre de juliol. Gràcies a Déu, perquè ja gairebé no podia pagar la hipoteca", deixa anar durant la conversa. Chan Marshall, un ésser humà torturat que no deixa de tocar de peus a terra -de vegades, fins i tot massa- malgrat ser una de les icones musicals definitives dels darrers deu anys. Potser per això Cat Power és un d'aquells projectes que marquen diferències.




Audio: "Sun" - Cat Power

Cinèfil Rich Robinson

"Les pel·lícules actuals no són res més que blockbusters, l'una darrere l'altra, molt pressupost i una pila de merda feta per ordinador. Cada vegada s'allunyen més de la realitat. (...) No hi ha històries. La majoria de pel·lícules d'avui en dia tenen un guió de merda". Rich Robinson deixa clara la seva opinió sobre les tendències imperants a l'actual cinema comercial. D'acord, hi ha excepcions a la regla, però en termes generals estic molt d'acord amb ell. Les declaracions corresponen a una entrevista que publica aquest mes Popular 1 i on el guitarrista dels Black Crowes també es deixa anar parlant de l'estat de les coses al negoci musical, de l'hipotètic futur de la seva banda mare i de política -amb una contundent dedicatòria a Mitt Romney-.

Caleb Bird i l'evolució de la humanitat

"Porto tan sols trenta anys entre la humanitat, però observo que les persones es troben exposades, despullades, i tot per culpa d'internet i de la televisió, moltíssim més que fa algunes dècades. I encara que ara disposem de moltíssima més informació, no entenc aquest fals sentiment d'alguns que es creuen saber-ho tot de tot, tan sols per haver-ho llegit a Facebok". Ho diu Caleb Bird, guitarra i veu dels explosius Tweak Bird, en una entrevista publicada a l'edició de desembre de Popular 1. I jo no podria estar-hi més d'acord. Per cert, brillant una de les fotografies promocionals que il·lustren l'article i que poden veure sota aquestes línies.

Caleb Bird pren un bany mentre Ashton... llegeix a Vonnegut.

Audio: "Flyin' High" - Tweak Bird

Kiss, la banda i la marca

Els Kiss originals, molt abans d'esdevenir una marca.

"Som més que una banda, som una marca". Ho declara Gene Simmons, en una entrevista que publica aquest mes la revista Popular 1 i en referència al seu grup de tota la vida. Kiss, una formació estimada i odiada a parts iguals. En el meu cas, sóc incapaç d'imaginar una adolescència sense cançons com "Detroit Rock City", "Love Gun", "Shout It Out Loud" o "Rock and Roll All Nite" -d'acord, la seva etapa sense maquillatge em sembla com a mínim discutible, i no pas pel canvi de look, sinó per motius estrictament musicals-. Des dels catorze anys i fins bastant més tard d'haver assolit la majoria d'edat, vaig acumular no només discos de Kiss, sinó també ninots, còmics i qualsevol cosa que tingués relació amb els quatre emmascarats -repeteixo, la seva etapa posterior al maquillatge mai m'ha interessat tant-. Però, des de fa alguns anys, els tinc cada vegada més mania. Sí, segueixo cremant adrenalina amb temes com els anteriorment citats, però em fa mal comprovar quanta raó té Simmons quan diu que, més que un grup, Kiss és una marca. Una marca que serveix per a vendre cotxes, enganxines, preservatius i fins i tot taüts. I sí, en una mesura cada vegada menor, música. Cada vegada menor, perquè em sembla vergonyosa la manera com Simmons i Paul Stanley han substituït sense miraments els restants components històrics del quartet per mercenaris amb més tècnica que ànima. I sobretot, perquè em sembla insultant el contingut dels seus darrers dos discos. Dos treballs on també predomina la tècnica per sobre de l'ànima i que, sobretot en el cas del recent "Monster" (2012), demostren fins a quin nivell ha caigut la seva inspiració -al citat darrer disc hi ha temes que gairebé podrien passar per plagis d'originals dels Yardbirds i MC5, entre d'altres-. I això últim és molt més preocupant que el fet d'haver convertit un bon grup de rock'n'roll en una simple marca.





Audio: "Rock and Roll All Nite" - Kiss