40 anys sense Ian Curtis

Ian Curtis (1956-1980).

Es commemoren avui quatre dècades de la mort d'Ian Curtis, vocalista de Joy Division, heroi caigut de l'era post-punk i referent per a diverses generacions de bandes que han seguit les seves coordenades sonores sense arribar mai als nivells de genialitat del producte original. No havia passat ni un any de la publicació del magistral "Unknown Pleasures" (1979), carta de presentació que pràcticament definia tota sola un gènere sencer, i faltaven encara dos mesos perquè en veiés la llum la seva continuació, "Closer" (1980), quan el de Manchester es va penjar del sostre de la cuina del seu domicili, frustrat per l'angoixa existencial i turmentat per la imminència de la que hauria estat la seva primera gira nord-americana.

Detalls que, juntament amb les textures ombrívoles i els paisatges claustrofòbics de la seva obra, van contribuir a deixar per a la posteritat el retrat d'un artista depressiu i torturat que, no obstant, no acabava de fer justícia a aquell jove melòman que fins pocs anys abans havia portat una existència força més alegre i assolellada del que se li sol atribuir. "Li agradaven els Doors, els Stooges i la Velvet Underground. Me'l trobava als clubs. Vaig anar a casa seva el març de 1977, quan acabava de sortir 'The Idiot', i ell em deia 'Escolta això, escolta això...' mentre sonava 'China Girl', i immediatament em vaig enganxar a Iggy Pop. A l'Ian li encantava Love. Tenia molt bon gust a nivell musical", recordava el seu excompany de files Bernard Sumner en una entrevista publicada per Uncut l'any 2014.

Encara més explícita es mostrava la seva vídua, Deborah Curtis, al pròleg del volum "So This Is Permanence: Joy Division Lyrics and Notebooks" (2014, publicat en castellà per Malpaso): "Li agradava anar a les botigues de discos del centre comercial de Moss Side per escoltar les darreres novetats i allà va descobrir on eren els millors clubs de reggae. Anàvem al Mayflower i a l'Afrique, sortíem per aquella zona tant sovint com podíem. Ho considerava una oportunitat de conèixer la gent que hi vivia, de submergir-se en una altra cultura. Ens impregnàvem de l'atmosfera dels comerços locals i a les tardes recol·lectàvem diners per a les apostes de futbol. No importava l'hora en què haguéssim anat a dormir la nit anterior: Ian insistia que ens llevéssim d'hora i a les vuit fóssim a la feina, per acabar aviat i tornar a sortir".

Tal dia com avui de 1980 se'n va anar una icona, un dels rostres visibles d'una generació que va canviar la música pop per sempre més i amb tota probabilitat l'ànima d'un dels grups més influents de les passades quatre dècades. També una peça clau de l'engranatge que va facturar dues de les obres més essencials del seu temps. Però sobretot se'n va anar un melòman de base, un amant de la música que va portar la seva passió al límit i es va veure devorat per la dimensió d'uns esdeveniments que simplement no podia esperar-se. No seria l'únic: gairebé una dècada i mitja més tard, un Kurt Cobain també força més rialler del que solen contemplar les creences populars abandonava aquest món en similars circumstàncies i fruit de similars (des)motivacions.