50 anys d'"Any Old Wind that Blows"

La discografia de Johnny Cash és tan inabastable com plena de sorpreses. Fins i tot en aquells àlbums que determinades convencions assenyalen com a menors sol haver-hi arguments de pes a favor seu. N'és un bon exemple "Any Old Wind that Blows", un plàstic que tant la crítica com el públic han tendit a maltractar des que va veure la llum el 15 de gener de 1973, avui fa 50 anys –llargament descatalogat, mai s'ha arribat a reeditar en format cd-. El cert és que, sense trobar-se entre les obres més representatives de Cash, no es pot dir que sigui un mal disc. De fet, personalment ni tan sols m'atreviria a qualificar-lo de menor.

Gravat amb Larry Butler als controls i amb el suport de Carl Perkins, Norman Blake i W.S. Holland, entre d'altres, l'àlbum s'obre majestuós amb la peça que el titula, un original de Deena Kaye Rose que Cash va enregistrar per primer cop amb uns arranjaments que bé podrien haver fet les delícies dels Walker Brothers o de Richard Hawley. "Kentucky Straight" és una preciosa cançó d'amor ideal per a degustar amb un bon bourbon. "The Loving Gift" és una composició que Kris Kristofferson va cedir a l'Home de Negre, qui hi va segellar un emotiu duet vocal amb June Carter.

"Oney", composta expressament per Jerry Chesnut, és un cant a tots aquells treballadors que a més de suar la cansalada se les han de veure amb caps abusius com el que titula la peça en qüestió –un dels plats forts del disc i l'enèsima confirmació del compromís del d'Arkansas amb els esglaons més febles d'un sistema fet a mida d'uns quants-. També hi figura la versió original de "Country Trash", que el mateix Cash regravaria dècades més tard a "American III: Solitary Man" (2000). A destacar, finalment, una lectura de l'estàndard "If I Had a Hammer" (Pete Seeger) des d'un registre proper al del country rock que aleshores es trobava a l'ordre del dia.

Mig segle de "Will the Circle Be Unbroken", l'àlbum

Aquest mes de novembre –la data exacta no acaba d'estar del tot clara- es commemora el 50è aniversari de "Will the Circle Be Unbroken" (1972), el setè àlbum de The Nitty Gritty Dirt Band i un dels discos més importants de la història de la música country, punt de trobada de la generació del primer country rock amb la de pioners com Roy Acuff, Earl Scruggs, Merle Travis, Doc Watson, Jimmy Martin, Norman Blake o "Mother" Maybelle Carter. Un treball que va enllaçar dues sensibilitats fins aleshores gairebé antagòniques, i la recuperació de tot un llegat com a primer pas cap a tots els camins que ha recorregut la música d'arrel nord-americana durant la passada meitat de segle.

Formada a les càlides costes californianes i encapçalada per l'encara incombustible Jeff Hanna, la Nitty Gritty Dirt Band havia estat una de les formacions pioneres del citat country rock, aquell corrent que durant la segona meitat dels 60 havia escurçat distàncies entre l'efervescent obertura de mires de la Costa Oest dels Estats Units i la mentalitat diametralment oposada de la reialesa country de Nashville. En algun moment de principis dels 70, els components del grup van entrar en contacte amb Earl Scruggs a través d'un dels seus fills, el recentment traspassat Gary Scruggs. D'aquesta manera va néixer un projecte que volia reivindicar tots aquells referents del country la popularitat dels quals havia minvat arran de la irrupció del rock'n'roll i d'estils com el Nashville Sound.

Les sessions de gravació es van fer l'estiu de 1971 a la mateixa Music City, en un ambient que al principi va ser una mica tens –a Roy Acuff, per exemple, no li va fer gaire gràcia compartir estudi amb un grup a qui veia com una colla de hippies, i s'ha arribat a comentar que el mateix Bill Monroe hauria declinat participar del projecte malgrat haver-hi estat convidat- però que ben aviat es va relaxar. Totes dues parts es van acabar entenent gràcies a un llenguatge tan universal com la música, i la majoria de peces –estàndards i cançons tradicionals com "Keep on the Sunny Side", "Orange Blossom Special" o la pròpia "Will the Circle Be Unbroken", l'himne de la Carter Family- es van enregistrar amb tan sols una o dues preses.

Arxivat durant més d'un any, força incomprès al moment de la seva publicació, aquell doble àlbum ha esdevingut amb el pas del temps un dels pilars del country contemporani –no deixa de ser curiós que veiés la llum pràcticament mig segle després que Eck Robertson i Henry Gilliland editessin "Sallie Gooden" (1922), el primer disc de country- i l'obra capital d'una Nitty Gritty Dirt Band que va tornar a repetir aquella experiència en dues ocasions. El 1989 va publicar "Will the Circle Be Unbroken: Volume Two", on tornaven a participar veterans de la primera part com Scruggs o Acuff, i on s'hi sumaven referents de generacions posteriors com Johnny Cash o Ricky Skaggs. I el 2002 va lliurar "Will the Circle Be Unbroken, Volume III", amb la participació de June Carter Cash, Del McCoury, Willie Nelson, Dwight Yoakam i uns retornats Doc Watson i Johnny Cash, entre d'altres.

Teenage Fanclub - "Endless Arcade" (2021)

Cinc llarguíssims anys han transcorregut, com qui no vol la cosa, des que Teenage Fanclub van lliurar el que fins ara era el seu últim àlbum d'estudi, el molt més que notable "Here" (2016). Des d'aleshores ha plogut molt i, deixant de banda el sisme pandèmic de l'últim any i mig, l'episodi més destacable al si de la banda escocesa ha estat la sortida de qui n'havia sigut baixista i membre fundador, Gerard Love, que pràcticament va coincidir temporalment amb l'entrada de tot un Euros Childs als teclats –de les quatre cordes se n'encarrega des d'aleshores Dave McGowan-.

Per la banda de Glasgow, perdre a Love no ha significat tan sols prescindir d'uns dels seus pilars en termes d'estructura sinó també d'un dels seus motors creatius. Però no sembla que se n'hagi ressentit. Al contrari, el binomi restant que formen Norman Blake i Raymond McGinley –cadascú signa sis de les dotze peces que formen el plàstic- referma el conjunt com un dels grans exponents del power pop més vital i atrevit. Segueixen sonant a ells mateixos i a ningú més en talls tan irresistibles com "Warm Embrace". En d'altres, com "Home" o la psicodèlica peça titular, hi ressonen els aires càlids de la Costa Oest nord-americana de cinc dècades enrere. Més que una prova de vida, una garantia de futur.

50 anys de "Man in Black"

No sol trobar-se "Man in Black" (1971) entre les obres més referenciades de Johnny Cash, tot i que la peça que el titula va esdevenir un dels pilars del cançoner del seu autor, fins al punt d'atorgar-li el sobrenom que l'acompanyaria fins al final dels seus dies. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'un àlbum sovint passat per alt però en qualsevol cas reivindicable. Una col·lecció de cançons on l'Home de Negre revelava per enèsima vegada i sense pèls a la llengua el seu vessant més compromès.

Com a mostra més evident, la citada peça titular. Una declaració de principis i d'intencions on Cash es proclamava portaveu de totes aquelles ànimes a qui el sistema i la societat han donat l'esquena o han deixat de banda. Un antihimne de cap a peus, al qual cal sumar "Singin' in Viet Nam Talkin' Blues", un cant als horrors de la Guerra del Vietnam en la tradició de peces com "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie. També "Ned Kelly", una sentida balada sobre el bandoler australià Ned Kelly, a qui bé podria haver dedicat la lletra de "Man in Black".

Enregistrat amb el suport de vells coneguts com Carl Perkins, Marshall Grant, Norman Blake o, és clar, June Carter, "Man in Black" també contenia peces de temàtica espiritual com "I Talk to Jesus Everyday" –original de Glen B. Tubb- o la inicial "The Preacher Said 'Jesus Said'", gravada a duet amb el reconegut predicador Billy Graham. Tot un contrast amb la tònica general de l'àlbum. A saber què devia pensar Graham, un fervorós partidari de la intervenció nord-americana al Vietnam, d'alguna de les pistes anteriorment citades.