75 anys del Memphis Recording Service

Avui fa 75 anys que Sam Phillips va obrir el Memphis Recording Service al 706 d'Union Avenue, a Memphis, Tennessee. El març de 1951, Ike Turner i Jackie Brenston hi van gravar "Rocket 88", senzill publicat per Chess Records de Chicago que sol assenyalar-se com el primer rock'n'roll de la història.

A partir de 1952, Phillips va operar des del mateix local amb el seu propi segell discogràfic, Sun Records, que tenia en cartera figures com B.B. King o Billy "The Kid" Emerson.

El juliol de 1954, l'estudi va esdevenir el bressol d'allò que s'anomenaria rockabilly de la mà d'Elvis Presley. Tota la resta és història, i l'han escrit noms com els de Carl Perkins, Johnny Cash, Charlie Feathers o Jerry Lee Lewis.

A la imatge, la façana de l'actual Sun Studio fotografiada l'any passat.

Una guitarra de Carl Perkins firmada per Chet Atkins

Una guitarra de Carl Perkins firmada per Chet Atkins. Va ser el mateix Perkins qui li va demanar a Atkins que la signés en una ocasió en què van compartir escenari. L'instrument està exposat en un Hard Rock Cafe. La fotografia la vaig fer l'estiu passat, però la comparteixo avui perquè Carl Perkins i Chet Atkins em representen tal com mai em podrà representar cap dels sapastres de manual que es presentaran a les eleccions del 12 de maig. Que què penso del projecte Hard Rock? Doncs res que no pugui pensar també del Barça i del seu equipament patrocinat per Spotify.

Dues dècades sense Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Si el passat mes de gener celebràvem el centenari de Sam Phillips, avui commemorem el 20è aniversari de la mort –a l'edat de 80 anys- del fundador de Sun Records i del Memphis Recording Service –posterior Sun Studio-. Va produir la que es considera com la primera cançó de rock'n'roll, "Rocket 88" (1951) de Jackie Brenston and His Delta Cats –que en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner-. També va supervisar la gènesi d'allò que anomenem rockabilly com a productor (i descobridor) d'Elvis Presley, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, entre molts altres.

50 anys d'"Any Old Wind that Blows"

La discografia de Johnny Cash és tan inabastable com plena de sorpreses. Fins i tot en aquells àlbums que determinades convencions assenyalen com a menors sol haver-hi arguments de pes a favor seu. N'és un bon exemple "Any Old Wind that Blows", un plàstic que tant la crítica com el públic han tendit a maltractar des que va veure la llum el 15 de gener de 1973, avui fa 50 anys –llargament descatalogat, mai s'ha arribat a reeditar en format cd-. El cert és que, sense trobar-se entre les obres més representatives de Cash, no es pot dir que sigui un mal disc. De fet, personalment ni tan sols m'atreviria a qualificar-lo de menor.

Gravat amb Larry Butler als controls i amb el suport de Carl Perkins, Norman Blake i W.S. Holland, entre d'altres, l'àlbum s'obre majestuós amb la peça que el titula, un original de Deena Kaye Rose que Cash va enregistrar per primer cop amb uns arranjaments que bé podrien haver fet les delícies dels Walker Brothers o de Richard Hawley. "Kentucky Straight" és una preciosa cançó d'amor ideal per a degustar amb un bon bourbon. "The Loving Gift" és una composició que Kris Kristofferson va cedir a l'Home de Negre, qui hi va segellar un emotiu duet vocal amb June Carter.

"Oney", composta expressament per Jerry Chesnut, és un cant a tots aquells treballadors que a més de suar la cansalada se les han de veure amb caps abusius com el que titula la peça en qüestió –un dels plats forts del disc i l'enèsima confirmació del compromís del d'Arkansas amb els esglaons més febles d'un sistema fet a mida d'uns quants-. També hi figura la versió original de "Country Trash", que el mateix Cash regravaria dècades més tard a "American III: Solitary Man" (2000). A destacar, finalment, una lectura de l'estàndard "If I Had a Hammer" (Pete Seeger) des d'un registre proper al del country rock que aleshores es trobava a l'ordre del dia.

Un segle amb Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Es commemoren avui 100 anys del naixement de Sam Phillips, el fundador de Sun Records i com a tal un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50 –també d'una de les seves formes més primitives, el rockabilly-. Gran aficionat a la música afroamericana en un moment en què això no era ben vist en segons quins ambients –sobretot si un era blanc i vivia al Sud dels Estats Units-, el 1950 va obrir el llegendari Memphis Recording Service al 706 de l'avinguda Union, a Memphis, que al cap de pocs anys adoptaria el nom de Sun Studio –la discogràfica la va fundar el 1952-, on van gravar figures del rhythm & blues com Rosco Gordon o B.B. King.

El 1951 hi va produir la que sol considerar-se com la primera gravació de la història del rock'n'roll, el "Rocket 88" de Jackie Brenston and His Delta Cats –en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner, on Brenston cantava i tocava el saxo-, publicada aquell mateix any per Chess Records, de Chicago. El 1954 va estar als controls durant el fundacional enregistrament del "That's All Right" d'Elvis Presley, considerat com el punt de partida del rockabilly i en tot cas l'inici d'una de les grans revolucions culturals del segle passat. En anys posteriors, Phillips va descobrir també gegants com Johnny Cash, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis, entre d'altres.

50 anys de "Man in Black"

No sol trobar-se "Man in Black" (1971) entre les obres més referenciades de Johnny Cash, tot i que la peça que el titula va esdevenir un dels pilars del cançoner del seu autor, fins al punt d'atorgar-li el sobrenom que l'acompanyaria fins al final dels seus dies. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'un àlbum sovint passat per alt però en qualsevol cas reivindicable. Una col·lecció de cançons on l'Home de Negre revelava per enèsima vegada i sense pèls a la llengua el seu vessant més compromès.

Com a mostra més evident, la citada peça titular. Una declaració de principis i d'intencions on Cash es proclamava portaveu de totes aquelles ànimes a qui el sistema i la societat han donat l'esquena o han deixat de banda. Un antihimne de cap a peus, al qual cal sumar "Singin' in Viet Nam Talkin' Blues", un cant als horrors de la Guerra del Vietnam en la tradició de peces com "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie. També "Ned Kelly", una sentida balada sobre el bandoler australià Ned Kelly, a qui bé podria haver dedicat la lletra de "Man in Black".

Enregistrat amb el suport de vells coneguts com Carl Perkins, Marshall Grant, Norman Blake o, és clar, June Carter, "Man in Black" també contenia peces de temàtica espiritual com "I Talk to Jesus Everyday" –original de Glen B. Tubb- o la inicial "The Preacher Said 'Jesus Said'", gravada a duet amb el reconegut predicador Billy Graham. Tot un contrast amb la tònica general de l'àlbum. A saber què devia pensar Graham, un fervorós partidari de la intervenció nord-americana al Vietnam, d'alguna de les pistes anteriorment citades.

Quinton Claunch (1921-2021)

QUINTON CLAUNCH
(1921-2021)

Ens ha deixat un altre d'aquells actors secundaris que rarament solen anomenar-se però han desenvolupat un paper clau a la història de la música. Quinton Claunch venia de tocar la guitarra amb el grup de country The Blue Seal Pals de Muscle Shoals, Alabama, quan va desembarcar a mitjans dels 50 als estudis Sun de Memphis, on va treballar com a músic de sessió en diverses gravacions de pioners del rockabilly com Carl Perkins, Warren Smith o Charlie Feathers. Posteriorment va gravar amb altres figures del primer rock'n'roll com Wanda Jacksons i va dedicar-se a la producció i a la composició. També va esdevenir un dels impulsors, durant les dècades dels 50 i els 60, de dos segells discogràfics de renom com són Hi Records i Goldwax Records. Ens ha deixat a l'edat de 99 anys.

W.S. Holland (1925-2020)

 

W.S. HOLLAND

(1925-2020)

W.S. Holland va tocar la bateria a la versió original de "Blue Suede Shoes", la de Carl Perkins. Va formar part durant dècades de la banda d'acompanyament de Johnny Cash. I se'l pot escoltar en sessions com la del llegendari Million Dollar Quartet –amb Elvis Presley, Jerry Lee Lewis i els propis Cash i Perkins-. Ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 85 anys, icona de l'era daurada de Sun Records i un dels últims testimonis d'uns temps en què tot era nou perquè tot estava per fer.

20 anys sense Carl Perkins

Carl Perkins (1932-1998).

El consens popular apunta la sessió de gravació en què Elvis Presley i la seva banda van accelerar el tempo de "That's All Right", un original d'Arthur Crudup, com la data de naixement del que coneixem com a rockabilly. La qual cosa és tan certa com que aquest gènere no es podria entendre sense Carl Perkins, a qui molts consideren com la personificació del propi rockabilly. La seva llista de contribucions no tan sols a aquest estil en particular sinó a la història de la música contemporània en general és extensa, però si un títol sobresurt a la seva discografia és el de "Blue Suede Shoes". El tema bandera de Perkins, un dels himnes per excel·lència de la primera onada de rock'n'roll i un dels singles més venuts del catàleg de Sun Records. La història que la va seguir també és prou coneguda: Perkins va patir un accident de trànsit mentre viatjava a Nova York per a promocionar la peça en qüestió al show televisiu de Perry Como. La qual cosa, més enllà dels efectes que va tenir per la seva carrera a nivell de promoció -li va impedir aparèixer en un dels programes de més èxit del moment-, el va mantenir apartat de la carretera durant alguns mesos. Temps suficient perquè Presley li acabés de passar al davant amb la seva pròpia versió de "Blue Suede Shoes". Com tants altres músics de la seva generació, Perkins va veure com la seva popularitat anava a la baixa un cop passada la febre del primer rock'n'roll. I si bé mai va protagonitzar cap retorn sonat com el de Presley, la seva obra ha estat fortament reivindicada -i versionada- per figures com Eric Clapton, Drive-By Truckers, Brian Setzer o sobretot els Beatles. Va morir d'un càncer de laringe el 19 de gener de 1998, avui fa dues dècades, a l'edat de 65 anys.