2018 en música

Los Espiritus.

Ja hi tornem a ser. S'acaba un any i toca fer-ne balanç com si demà realment comencés res de nou. Sigui com sigui, si haig de definir el meu 2018 en termes musicals la primera paraula que em ve al cap és descoberta. O més ben dit descobertes, en plural. Descobertes com Los Espiritus, una banda argentina de blues elèctric i rock psicodèlic amb accent inequívocament porteny. Els vaig descobrir durant una estada a Buenos Aires, em vaig enganxar de ple a la seva discografia i, casualitats de la vida, vaig tenir la sort de poder-los veure en directe a la meva tornada a Barcelona.

Una altra gran descoberta que he pogut fer durant aquest any han estat Rolling Blackouts Coastal Fever -o Rolling Blackouts CF-. Un combo australià que recupera les formes més bàsiques i essencials del pop independent -les compracions amb els Go-Betweens no són gens gratuïtes-. Van esdevenir una de les grans revelacions del passat Primavera Sound amb un directe fresc i enèrgic, i una posada en escena molt poc habitual entre els grups de la seva òrbita: una línia frontal amb tres guitarristes que es reparteixen les tasques vocals. Encara en el capítol de descobertes, la seva recent actuació a la sala Rocksound va confirmar Sarah Shook & The Disarmers com un nom essencial en l'àmbit emergent del so Americana.

2018 també ha estat un any de concerts memorables als escenaris barcelonins. En podria triar molts, sense anar més lluny qualsevol dels anteriorment citats, però em decantaré pel simbolisme i les emocions desencadenades al pas de Bob Dylan per l'escenari del Liceu, l'apoteòsica actuació d'uns pletòrics Nick Cave & The Bad Seeds en la immensitat del parc del Fòrum i sota una lluna groga en el marc del Primavera Sound, la magistral lliçó d'història surfera que John Blair i Els A-phònics van oferir a la passada edició del FestiSurf Costa Brava i la infernal descàrrega amb què Slayer es van acomiadar per sempre més del públic català. I si haig de triar un disc, diré que el plàstic que més m'ha acompanyat de tots els que s'han editat aquest 2018 ha estat "Lucha Libre" dels sempre sorprenents Flamingo Tours. Ha estat un bon any, oi que sí?

The Leech Is Back!

THE MISSING LEECH

La Botiga del Primavera Sound, Barcelona

21 de febrer de 2014

Feia quatre mesos que Maurici Ribera no tocava en directe. Un silenci massa llarg per a qui està acostumat a tocar gairebé cada dia en qualsevol escenari que li posin al davant. Ahir hi va tornar. Ho va fer en un espai on de ben segur es va sentir com a casa: una botiga de discos. I ho va fer amb ganes, moltes ganes. Amb set d'escenari i deixant clar que durant la seva absència no ha perdut el temps. Va presentar cançons noves, a destacar l'emotiva "Those Macondo Nights" i una peça encara sense títol on desafia amb totes les seves forces els problemes de salut que l'havien mantingut fora de circulació durant tot aquest temps. Tampoc es va deixar, és clar, hits marca de la casa com "TV Crusaders", "1998", "I'm Sorry", "Somriu" o "Confusions", a més d'una versió purament antifolk -acords inventats i lletra canviada- de "Jesus Wants Me for a Sunbeam", dels Vaselines. Una cançó de quan l'indie era indie interpretada per un dels artistes que més dignifiquen aquest concepte a casa nostra. The Missing Leech ha tornat, estem d'enhorabona.