Prietto Viaja al Cosmos con Mariano

Mariano i Prietto, de camí cap al Cosmos – Foto Juan Francisco Sánchez.

La majoria hem descobert a Maxi Prietto com a vocalista, guitarrista i rostre més visible de Los Espiritus, aquella banda argentina de blues rock psicodèlic que durant els darrers anys s'ha fet un nom en ambdós costats de l'Atlàntic i en ambdós hemisferis del continent americà. El cert, però, és que Prietto ja portava una bona temporada fent soroll a l'entorn de Buenos Aires quan es va formar el grup. I entre els seus projectes més destacats d'abans de Los Espiritus s'hi troba Prietto Viaja al Cosmos con Mariano, fascinant duet que completa el bateria Mariano Castro i que remet a registres com el lo-fi, l'antifolk, el folk psicodèlic o el rock'n'roll de factura més minimalista.

Van editar diversos treballs durant la primera dècada del segle XXI, una producció que va culminar l'any 2011 amb la publicació de tota una joia subterrània amb forma d'àlbum doble, "Le Prièt VAHA​-​CHOSMOS E​-​BA CON MAOURIAN​!​!​!". Des d'aleshores, el duet tan sols havia ofert algunes actuacions esporàdiques i havia quedat pràcticament eclipsat per l'activitat de Prietto al cap davant de Los Espiritus. La bona notícia és que, a una dècada d'haver lliurat aquell darrer disc, tanquen aquest 2021 amb un àlbum de retorn que denota experiència acumulada a la carretera però sobretot manté intacta tota la frescor de deu anys enrere. Més elèctric que la seva producció anterior, però en tot cas una continuació lògica dels seus predecessors

"Crónicas", es titula, i comença al ritme d'"Hasta siempre", un exercici de crepuscular folk rock que des del propi títol sembla assenyalar un comiat, però sobre el terreny equival a un retorn per la porta gran. A partir d'aquí, les grans cançons no deixen de succeir-se. "Algo" és una joia pop d'esperit sixties deliciosament facturada a baixíssima fidelitat. "Rambla", un dels plats més forts del disc, parteix de les mateixes coordenades però accelerant el tempo i sumant-hi una bona dosi de tensió de peu de carrer. "Risa" és una balada d'esperit anyenc marca de la casa, que no desentonaria al catàleg de Los Espiritus. I "Máscara" un cant al misteri més boirós de la música psicodèlica. El van presentar en directe el mes passat a la capital argentina. Tant de bo es decideixin a creuar l'Atlàntic més d'hora que tard.

Més informació:

Prietto Viaja al Cosmos con Mariano  /  Facebook  /  Youtube

'Dos gardenias', en clau de blues

Nom destacat del rock argentí contemporani, Maxi Prietto acaba de lliurar el segon volum de Playa nocturna, una sèrie d'ep's amb què el vocalista de Los Espiritus vol retre homenatge als seus músics i gèneres musicals preferits. Si al primer volum reinterpretava al seu aire peces originals dels repertoris d'Elvis Presley i Oscar Alemán, en aquesta ocasió es treu de la màniga una sorprenent lectura en clau de blues de "Dos gardenias", el bolero universal d'Isolina Carrillo. A la cara b –el llançament s'ha fet exclusivament en format digital, però es presenta com si es tractés d'un single en vinil- hi figura la balada nocturna i de lynchiana estètica "Flotando en la oscuridad", d'autoria pròpia. Disponible a Spotify.

Los Espiritus, directes a l'estudi

Maxi Prietto (Los Espiritus), durant l'actuació emesa en streaming.

LOS ESPIRITUS

Emissió en streaming des de Club Plasma, Buenos Aires

21 de novembre de 2020

Davant la impossibilitat de sortir de gira, moltes bandes i solistes han optat per oferir actuacions en directe a través dels canals d'streaming. Es perden l'experiència del directe i la proximitat entre públic i artistes. Però aquests últims tenen una forma de donar sortida a la seva creativitat en temps de pandèmia. Alguns fins i tot aprofiten per posar en valor la seva obra defugint les emissions gratuïtes i posant entrades ni que sigui a preus simbòlics a les seves actuacions confinades.

És el cas de Los Espiritus, que la nit del passat dissabte 21 de novembre –matinada de diumenge en horari europeu- van emetre un concert des del seu estudi al Club Plasma de Buenos Aires. Un de les grans bandes argentines del moment, despatxant el seu cançoner més recent –bona part del set list es va basar en "Caldero" (2019)- amb aquell ofici de què sempre ha presumit sobre les taules. I una realització impecable tant a nivell sonor com visual, que va jugar amb elements com les ombres, el blanc i negre o els efectes psicodèlics, sempre en funció d'allò que requerís el repertori.

Van trencar el gel amb el rhythm & blues polsegós de "Todo bien", lectura en clau portenya de l'"It's All Good" de Bob Dylan. Van destil·lar acidesa a velocitat de creuer amb "Jugo". Van rebaixar tensions amb "Semillas de luz" i van potenciar el seu accent llatí amb "Cigarros y tragos". Van explorar les coordenades més nocturnes del blues amb "Las armas las carga el diablo". Van posar la directa amb la sempre refrescant "Noches de verano". I es van acomiadar encadenant el contagiós boogie de "La rueda que mueve al mundo" amb el funk pantanós d'"Huracanes". Ganes de tornar-los a veure (i escoltar) de prop tan aviat com les circumstàncies ho permetin.

Guitarra, baix i bateria - Programa 264

The Allman Betts Band.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de The Allman Betts Band, Joachim Cooder, Los Espiritus, Liannallull i Marta Pérez. Música a la pantalla amb Queen's Gambit i Brassic. I un record a Jim Tucker, guitarrista de The Turtles, que ens ha deixat aquesta setmana. Disponible en podcast.

Los Espiritus, en ep i en streaming

Los Espiritus - Foto Mathias Magritte.

Los Espiritus es sobreposen a la pandèmia amb Sancocho Stereo, un projecte que ells mateixos han definit com una ràdio 'espiritual' i que suposa una nova manera de presentar la seva música. La publicació del tercer volum de la sèrie coincideix amb el llançament d'un nou ep en solitari de Maxi Prietto i amb un concert en streaming que s'emetrà aquest dissabte des de Buenos Aires.

Hi ha músics que estan aprofitant aquest període d'aturada general i forçada per fer aquella mena de coses que habitualment no poden dur a terme. Hi ha qui fins i tot aprofita per experimentar amb nous formats a l'hora de presentar la seva música. És el cas de Los Espiritus, que durant els darrers mesos s'han dedicat a donar forma al que ells mateixos defineixen com una ràdio 'espiritual'. Una sèrie de sessions realitzades com si es tractés de programes radiofònics, on els argentins interpreten temes del seu repertori, peces inèdites i versions d'altres artistes, i que publiquen en format digital amb forma d'ep's.

La iniciativa ha rebut el nom genèric de Sancocho Stereo, i recentment se n'ha publicat el tercer capítol, titulat "Volumen 3 - La Antillana". Un llançament que comença amb una reveladora lectura en castellà d'un original de Bob Dylan. "It's All Good", la peça que tancava per la porta gran "Together Through Life" (2009), reinterpretada pels de Buenos Aires en clau de pantanós i elèctric rhythm & blues, i rebatejada com a "Todo bien". Inici d'impacte i preludi de l'atac frontal d'"Un limón", un robust exercici de rock psicodèlic augmentat amb les percussions d'un vell amic de la banda com és el colombià Mario Kaona. Tanca el conjunt la peça titular, "La Antillana", un blues desèrtic amb mètrica dub i col·laboració estel·lar d'un altre vell conegut de la banda com és Bombino.

Aquest nou llançament de Los Espiritus arriba gairebé un any després de "Caldero" (2019), un quart àlbum que va suposar també l'estrena a l'estudi de l'actual formació del combo argentí –la que va actuar l'any passat a Barcelona-. I pràcticament coincideix amb la publicació d'un nou ep en solitari d'un dels rostres més visibles de la banda, Maxi Prietto, "Playa Nocturna vol.1". La primera part d'una sèrie on Prietto es dedicarà a retre homenatge als seus músics i estils preferits, en aquest cas el rock'n'roll i el jazz. El primer és representat per "El Rey Criollo del Rock and Roll", atrevida lectura del clàssic d'Elvis Presley "King Creole" que al seu dia ja va interpretar amb accent porteño tot un Pajarito Zaguri. El segon és "Definición de ritmo", un original del guitarrista argentí Oscar Alemán.

D'altra banda, Los Espiritus tenen previst oferir aquest dissabte, 21 de novembre (3 de la matinada de diumenge en horari europeu), un concert en streaming des del seu estudi al centre cultural Club Plasma de la capital argentina. S'ha anunciat la presència de músics convidats per fer l'ocasió encara més especial. Poden vostès adquirir les seves entrades virtuals a través d'aquest enllaç. I poden escoltar el tercer volum de Sancocho Stereo a les plataformes digitals.

Los Espiritus - "Caldero" (2019)

Tres de les peces que integren "Caldero" (2019, Alto Valle), el quart disc de Los Espiritus, les havíem pogut escoltar durant la gira que els va portar a Barcelona ara fa poc més d'un any. La primera és "Motivos", un estàndard d'Italo Pizzolante que gairebé podria haver encaixat al disc de boleros que Maxi Prietto va signar al seu dia a mitges amb Natalia Politano –"Boleros y canciones" (2018, Alto Valle)-. La segona és "Semillas de luz", un oníric exercici de psicodèlia crepuscular. I la tercera és "El servidor", una rodanxa de blues àcid, pantanós i amb accent tropical marca de la casa.

"Caldero" és el primer àlbum que els de Buenos Aires enregistren des del canvi de formació que va consolidar Prietto com a figura central del combo i va atorgar un major protagonisme a la guitarra solista de Miguel Mactas –la mateixa que va actuar l'any passat a Barcelona-. També marca distàncies amb els seus predecessors tot abandonant les formes més urgents i directes del rock i potenciant l'accent llatí ("Cigarros y tragos") i els acabats atmosfèrics (el blues boirós i gairebé terminal de "Plegarias" o els aires transatlàntics d'"El árbol de los venenos", aquesta última amb participació de Bombino). Trenca la norma "Destino", un funk tropical que remet al primer Santana.

Disponible a Bandcamp.

Ambaixadors del blues amb accent porteny

Martín Fernández Batmalle i Maxi Prietto (Los Espiritus), la nit passada a La Nau.

LOS ESPIRITUS

Sala La Nau, Barcelona

4 de juliol de 2019

Si el concert que Los Espiritus van oferir la nit passada a la sala La Nau va deixar una postal, aquesta va ser sens dubte la del respectable en ple donant-ho absolutalment tot durant la recta final de l'actuació. Les desenes de braços enlaire, els centenars d'ànimes botant i entonant com si no hi hagués demà la tornada de "Noches de verano" –un títol, per cert, molt adequat per l'ocasió-. Els incondicionals de les primeres files que per moments semblaven disposats a apoderar-se de l'escenari mentre la peça en qüestió desembocava en el blues al galop de "La rueda que mueve al mundo". Els multitudinaris càntics que seguien reclamant més bisos fins i tot en temps de descompte, un cop "Huracanes" havia acabat ja de transformar la pista en una olla a pressió.

Coses de tocar per a un públic majoritàriament argentí, el que segueix congregant-se a cada cita barcelonina de Los Espiritus. Una parròquia que no sembla anar als concerts a fer trendinc topics, sinó a suar la cansalada i a viure aquella mena d'experiències que no s'expliquen a Instagram però s'acaben recordant tota la vida –hi va haver un temps en què el públic barceloní també es comportava així als concerts: analitzar què ha canviat des d'aleshores podria donar peu a un debat com a mínim interessant-. La d'ahir era la tercera actuació que els de Buenos Aires oferien a la Ciutat Comtal, la primera des d'un canvi de formació que ha reduït a cinc els components de la banda -destaca l'absència de Santiago Moraes-, situant Maxi Prietto al centre de l'escenari i atorgant més protagonisme a la guitarra solista de Miguel Mactas.

Van trencar el gel amb l'acidesa funk de "Mares", la tensió creixent de "La mirada", el blues hipnòtic d'"El viento" i l'oníric pop psicodèlic de "Semillas de luz". Van prémer l'accelerador amb "Jugo" i "Esa luz". Van deconstruir "Jesús rima con cruz" tot rebaixant-ne les revolucions i reforçant-ne el misteri a cop de ritmes afrollatins. I un tractament similar van aplicar a "La mina de huesos", que es va manifestar àrida i polsegosa com ella mateixa. Els aires tropicals d'"El servidor" i una lectura marca de la casa del "Motivos" de Pizzolante van conduir directament a la climàtica recta final amb "Noches de verano", "La rueda que mueve al mundo" i "Huracanes". Comiat per la porta gran, el respectable amb ganes de més i una vetllada que torna a refermar Los Espiritus com a grans ambaixadors contemporanis del blues amb accent porteny.

Los Espiritus, nova descàrrega de blues i psicodèlia amb accent porteny

Deixebles de ple dret de Moris i Manal, ens visiten aquesta setmana.

Los Espiritus és una d'aquelles bandes que fan les coses al seu aire i sense generar més soroll del necessari. Amb tres àlbums a l'esquena que valen cadascun el seu pes en or, han passat de ser l'enèsima revelació del rock argentí a esdevenir un dels noms més ben cotitzats del rock independent llatinoamericà dels darrers anys. La seva recepta, un dinàmic i refrescant còctel de blues pantanós, rock psicodèlic, ritmes afrollatins i essències portenyes. Els seus arguments, un repertori on els encerts es compten a grapats i un directe dels que generen nous adeptes a cada plaça. Tornen aquesta setmana a Barcelona (dijous 4 de juliol, sala La Nau) després d'haver deixat el pavelló ben alt durant les seves dues visites anteriors -l'última, ara fa poc més d'un any a la sala 2 d'Apolo-. Boníssima ocasió de veure i escoltar de prop una banda excitant amb totes les lletres.

Més informació:

Los Espiritus  /  Bandcamp  /  Article publicat a DWTC (09/05/2018)

La Nau  /  Pàgina web

2018 en música

Los Espiritus.

Ja hi tornem a ser. S'acaba un any i toca fer-ne balanç com si demà realment comencés res de nou. Sigui com sigui, si haig de definir el meu 2018 en termes musicals la primera paraula que em ve al cap és descoberta. O més ben dit descobertes, en plural. Descobertes com Los Espiritus, una banda argentina de blues elèctric i rock psicodèlic amb accent inequívocament porteny. Els vaig descobrir durant una estada a Buenos Aires, em vaig enganxar de ple a la seva discografia i, casualitats de la vida, vaig tenir la sort de poder-los veure en directe a la meva tornada a Barcelona.

Una altra gran descoberta que he pogut fer durant aquest any han estat Rolling Blackouts Coastal Fever -o Rolling Blackouts CF-. Un combo australià que recupera les formes més bàsiques i essencials del pop independent -les compracions amb els Go-Betweens no són gens gratuïtes-. Van esdevenir una de les grans revelacions del passat Primavera Sound amb un directe fresc i enèrgic, i una posada en escena molt poc habitual entre els grups de la seva òrbita: una línia frontal amb tres guitarristes que es reparteixen les tasques vocals. Encara en el capítol de descobertes, la seva recent actuació a la sala Rocksound va confirmar Sarah Shook & The Disarmers com un nom essencial en l'àmbit emergent del so Americana.

2018 també ha estat un any de concerts memorables als escenaris barcelonins. En podria triar molts, sense anar més lluny qualsevol dels anteriorment citats, però em decantaré pel simbolisme i les emocions desencadenades al pas de Bob Dylan per l'escenari del Liceu, l'apoteòsica actuació d'uns pletòrics Nick Cave & The Bad Seeds en la immensitat del parc del Fòrum i sota una lluna groga en el marc del Primavera Sound, la magistral lliçó d'història surfera que John Blair i Els A-phònics van oferir a la passada edició del FestiSurf Costa Brava i la infernal descàrrega amb què Slayer es van acomiadar per sempre més del públic català. I si haig de triar un disc, diré que el plàstic que més m'ha acompanyat de tots els que s'han editat aquest 2018 ha estat "Lucha Libre" dels sempre sorprenents Flamingo Tours. Ha estat un bon any, oi que sí?

El bolero segons Poli y Prietto

Natalia Politano y Maxi Prietto - Foto Juan Francisco Sánchez.

Dues veus de pes del rock argentí s'uneixen per signar un disc de boleros que hauria de marcar un abans i un després. Poli y Prietto vénen de bandes com Los Espiritus o Sr Tomate, i s'acompanyen en aquesta nova aventura d'amics i coneguts com Andrés Calamaro, Gustavo Santaolalla o Charly Pacini (Orquesta Típica Fernández Fierro).

Hi ha artistes polifacètics, i després hi ha els que són capaços de deixar empremta en qualsevol gènere o llenguatge que se'ls posi al davant. En aquest costat de l'Atlàntic, la gran majoria hem conegut Maxi Prietto com a vocalista i guitarrista de Los Espiritus, una de les bandes més essencials del rock argentí contemporani, amb un peu en la psicodèlia de múltiples arestes i un altre en el blues amb denominació d'origen portenya. Però abans havia destacat amb projectes com Prietto Viaja Al Cosmos Con Mariano, una aventura primerenca a través de la qual va oferir la seva pròpia visió de registres com el folk àcid o l'antifolk.

Pocs mesos després de la seva última visita a Barcelona amb Los Espiritus, ens torna a sorprendre ara amb un disc de boleros signat a mitges amb Natalia Politano, coneguda també com a Poli, vocalista de la banda psicodèlica Sr Tomate i un altre referent de ple dret del rock argentí de la present dècada. "Boleros y canciones" (2018, Alto Valle) són deu peces a mig camí de la tradició i els aires renovadors. Deu aproximacions a les arrels més clàssiques del bolero, realitzades des del màxim respecte i en sintonia amb una tradició centenària, però a la vegada realçades amb l'ofici i el segell a aquestes alçades inqüestionable d'aquests dos pesos pesants.

El coneixement de causa amb què Poli y Prietto han afrontat el projecte queda absolutament palès en talls com "Palmeras" o "Historia de un amor", originals d'Agustín Lara i Carlos Eleta Almarán respectivament, però sobretot en l'evocadora i preciosa lectura que el duet realitza de l'inevitable "Perfidia". L'estàndard d'Alberto Domínguez que no falta mai en cap repertori de boleros i que pocs han sabut lliurar amb la majestuositat amb què l'han segellat aquest parell. Fidel a les essències, però tan fresca com si l'haguessin compost ells mateixos abans d'ahir. Atenció també a "Si no te vas", un original de Cuco Sánchez que Poli y Prietto interpreten amb l'elegància d'un blues de Ray Charles, i sobretot a "Témpanos lejanos" i "Cigarrillos", dues composicions originals de Politano que enriqueixen el conjunt i en refermen el valor.

Menció a part es mereix la fitxa tècnica, un apartat on destaca la presència del violista Charly Pacini, músic de llarguíssim recorregut i pilar d'un dels corrents renovadors del tango com a component de la imprescindible Orquesta Típica Fernández Fierro, que s'ha encarregat de fer els arranjaments. També hi participen com a músics de sessió tres integrants de Los Espiritus -Martín Fernández (guitarres), Pipe Correa (bateria i maraques) i Fernando Barreyro (percussions)-. Ja com a convidats de luxe, hi trobem dos gegants de la música argentina com són Andrés Calamaro -veu a "Guitarras lloran guitarras" i "Si no te vas"- i Gustavo Santaolalla -ronroco a "Veinte años"-. Reclams de pes d'un llançament d'alçada, un repertori que hauria d'obrir el bolero a noves audiències i que tant de bo poguem degustar tard o d'hora en directe en aquestes latituds nostres.


Més informació:
Poli y Prietto  /  Spotify  /  Youtube

Los Espiritus a Barcelona, o l'ambient de les grans ocasions

LOS ESPIRITUS

La 2 d'Apolo, Barcelona

11 de maig de 2018

Encara no se'ls coneix gaire per aquestes latituds, però a l'Argentina han esdevingut una de les realitats més fermes del rock i el blues autòctons, actuacions incloses en festivals de renom i en auditoris de dimensions gens menyspreables tant al seu país com en altres punts de l'Amèrica Llatina. Los Espiritus tornaven la nit passada a Barcelona, mig any després de la seva primera visita a casa nostra i en una sala 2 d'Apolo tan atapeïda que semblava una olla a pressió. La major part del públic eren argentins que es troben establerts a la Ciutat Comtal. I potser per això, perquè el respectable sabia perfectament què anava a veure i escoltar, es va viure l'ambient de les grans ocasions i l'actitud de les primeres files va ser per moments la de qui té els seus ídols a tocar dels dits a la pista d'un estadi.

Sorprenia, molt, observar la reacció d'un públic que no es dedicava a fer vídeos ni instagrams, sinó que vivia cada moment del concert com si fos l'últim, cantava cada cançó a viva veu i en ocasions semblava a punt de protagonitzar una sonada invasió d'escenari. I no n'hi havia per menys tenint en compte la solvència d'una banda que promet meravelles a l'estudi i les realitza amb escreix sobre les taules. Amb deu minuts de retard es van enfilar a l'escenari, però de seguida van recuperar el temps perdut fonent el misticisme àcid de la psicodèlica "Mares" amb el ganxo incontestable de "Jugo", primer moment memorable d'una nit que en va anar plena.

Sis músics en plena sintonia, actitud a prova de bales i un repertori que no va donar peu a cap mena de treva. L'un darrere l'altre anaven caient títols ja imprescindibles en l'imaginari d'un respectable que els rebia sempre amb ganes de més. Del funk pantanós de "Jesús rima con cruz" al blues urbà i nocturn "La mirada" passant per la sensibilitat pop de "Noches de verano" o l'obscura sensualitat d'"El gato". Quan van acomiadar-se al cap d'una hora i mitja encadenant el rhythm & blues greixós d'"El perro viejo" amb el boogie hipnòtic de "La rueda que mueve al mundo", l'èxtasi que es respirava a la pista era tal que ningú volia deixar-los marxar. Amb els llums encesos i els tècnics ja desmuntant l'escenari, centenars de veus seguien clamant per un bis extra que no va arribar a caure. Mentrestant, els que s'havien donat per vençuts comentaven la jugada a la zona de fumadors o a l'exterior de la sala, tots amb cara de satisfacció i esperant que tornin molt aviat. L'ambient de les grans ocasions, ni més ni menys.

Los Espiritus

La nova generació del blues (i la psicodèlia) amb denominació d'origen portenya.

Són l'última gran revelació del rock argentí. El seu còctel de blues, psicodèlia i ritmes llatins agermana la seva veu amb discursos d'essència local i vocació global com els de Bombino o fins i tot Guadalupe Plata. Vénen de Buenos Aires, es diuen LOS ESPIRITUS i aquesta setmana actuaran per segona vegada a Barcelona -Apolo 2, divendres 11 de maig-. Repassem la història d'una banda que aixeca passions al seu país i que ben aviat podria fer el mateix a casa nostra.

Si es passegen vostès pel perfil de Facebook de Los Espiritus hi trobaran el cartell d'un concert que aquesta banda de Buenos Aires va compartir amb Bombino. No és casualitat que els camins del nigerí i dels argentins s'arribessin a trobar, i no és gratuït que els noms de l'un i dels altres figuressin al cartell a la mateixa alçada -és a dir, ningú telonejava a ningú sinó que es tractava d'un concert doble amb dos caps de cartell-. De la mateixa manera que Bombino, Los Espiritus s'aproximen a la vessant més àcida, hipnòtica i rocallosa del blues per a injectar-hi electricitat rockera i essències pròpies del seu respectiu territori, en aquest cas patrons llatins i aquell caràcter mestís i vocacionalment eclèctic que tradicionament ha definit la música portenya.

En realitat, parlar de Los Espiritus equival a parlar del darrer esglaó d'una cadena evolutiva que va començar a gestar-se ara fa cosa de cinc dècades. La d'aquell blues amb denominació d'origen argentina que van patentar al seu dia pioners com Moris o Manal. Salvant la distància temporal, Los Espiritus poden arribar a recordar moltíssim a aquests últims però també a arquitectes d'allò que anomenem rock llatí com la primeríssima encarnació de Santana.

En un context més contemporani, és just comparar la seva visió global, la seva essència local i la seva naturalesa infinitament singular amb les d'artistes com el citat Bombino o fins i tot els andalusos Guadalupe Plata, amb els quals comparteixen la forta vocació renovadora d'unes arrels que es manifesten profundes. Menció a part es mereixen les seves lletres, versos en clau existencialista que tant poden apel·lar a la mística d'un Jim Morrison com manifestar-se d'allò més punyents, que tant poden explicar històries urbanes com passar revista a les misèries del món que ens envolta -atenció a talls com "La rueda que mueve al mundo", "La mirada" o "Las armas las carga el Diablo", tots tres del seu darrer disc, "Agua Ardiente" (2017)-.

La història de Los Espiritus va estretament lligada a la figura del vocalista i guitarrista Maxi Prietto, un vell conegut de l'escena subterrània de Buenos Aires que ja va començar a fer soroll durant la passada dècada amb Prietto Viaja Al Cosmos Con Mariano. Impagable nom per a un projecte que s'apropiava de conceptes com lo-fi, folk psicodèlic o antifolk i els transportava a l'esfera argentina -no es perdin la seva adaptació a l'espanyol de "Hey, Tha'ts No Way to Say Goodbye" de Leonard Cohen-. Un cop finalitzada aquella aventura, Prietto es va aliniar amb altres sospitosos habituals de l'underground autòcton -Santiago Moraes (guitarra i veu), Miguel Mactas (guitarra), Martín Fernández (baix), Pipe Correa (bateria) i Fernando Barreyro (percussió)- per a donar peu a una comunió gairebé definitiva de blues, psicodèlia i ritmes llatins. Corria l'any 2011.

Los Espiritus van esdevenir al llarg de 2012 uns habituals del circuit de sales de la capital argentina. A continuació van arribar les primeres demos, els primers singles i, ja entrat l'any 2013, un primer àlbum homònim que va acabar d'establir les bases del seu so -hi figuraven arguments de tant pes com "La mina de huesos", "Jesús rima con cruz", "El gato" o el single "Lo echaron del bar"- i els va catapultar fins a la categoria de banda revelació aquell mateix exercici. Al cap de dos anys van signar-ne la continuació, un "Gratitud" que refermava la promesa inicial i ampliava matisos -atenció al contrast entre el misticisme de "La crecida" i els sis expansius minuts d'aquest blues de garrafa en el millor sentit que és "El perro viejo"-.

A partir d'aquí la banda va començar a tocar en auditoris cada vegada més grans i atapeïts, va ser reclamada per actuar en festivals de renom com la branca autòctona de Lollapalooza, i pel camí va parir un tercer disc que també val el seu pes en or -el citat "Agua Ardiente"-. Aquest divendres, 11 de maig, estaran actuant a la sala 2 d'Apolo, ocasió de luxe per a descobrir-los i gaudir-los de molt a prop abans que comencin a ser carn de festival i reclam massiu també en aquest costat de l'Atlàntic. No s'ho perdin, perquè promet ser un dels grans esdeveniments musicals d'aquesta primavera a casa nostra.


Més informació:
Los Espiritus  /  Bandcamp