Transmissió i reivindicació de les pròpies arrels

MIQUEL GIL + LIA SAMPAI

Tastautors 2023

Teatre Auditori Cardedeu

4 de febrer de 2023

Les arrels amb tota la seva profunditat, i la música com a cadena de transmissió però també com a plataforma des de la qual reivindicar aquestes mateixes arrels. Ho saben prou bé el valencià Miquel Gil i la catalana Lia Sampai, dues generacions distants però amb una innegable afinitat discursiva, que la nit passada van compartir l'escenari del Teatre Auditori Cardedeu, el primer com a cap de cartell i la segona com a il·lustre artista convidada. Un programa tan coherent com ric en matisos que va servir per tancar la 19a edició del Tastautors.

Gil venia a commemorar el 20è aniversari d'"Orgànic" (2001), l'àlbum que va consolidar la seva trajectòria solista i un dels pilars de la música d'arrel facturada als Països Catalans durant el segle XXI. Poemes d'autors com Enric Casasses o Anna Montero, desplegats sobre un coixí sonor on la tradició mediterrània es deixa seduir per ritmes globals. Acompanyat per una banda de solvència contrastada on destacava la presència d'Eduard Navarro (llaüt, gralla), va repassar el disc sencer, destacant els aires progressius –gairebé jazzístics- de "Primavera" i un "L'amor és Déu en barca" amb mètrica jamaicana.

Sampai, amb el suport d'Adrià Pagès a la guitarra, va presentar el seu segon àlbum, un "Amagatalls de llum" (2021) on abraça la tradició de les Terres de l'Ebre amb versos preciosistes, i que en directe s'enriqueix amb tota la força de la seva expressió corporal. Un encert, haver optat per cantar amb accent del sud i sense complexos perles de la mida de "La caixeta", "Iris" o els repunts entremaliats de "La nit del foc", que ahir a Cardedeu va esdevenir tota sola un dels moments més climàtics del repertori.

2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.

Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb Somebody, Pol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, Zesc, Meconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

El Nadal de Lia Sampai

"No hi haurà matí més negre, que l'endemà si no hi som tots", canta Lia Sampai a "L'endemà". Una nadala diferent, de les que procuren sobrepassar els tòpics però sobretot dir coses. I el que ve a dir-nos la cantautora vallesana és, textualment, que al seu Nadal no hi vol àngels ni reis ni difunts –les metàfores gairebé s'expliquen soles- sinó "una casa ben oberta, plena de gent i d'il·lusió". Apunta Sampai que va compondre aquesta cançó a partir de les convulsions socials i polítiques de la passada tardor, i el cert és que la seva lírica bé podria ser contemplada en un futur com una petita polaroid sonora d'aquests temps que ens ha tocat viure. Escoltin-la a Youtube, pensin i reflexionin, i malgrat tot no deixin de passar un bon Nadal.

Guitarra, baix i bateria - Programa 233

Gina Argemir.

Últim Guitarra, baix i bateria de l'any a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Homenatge a Roy Loney dels Flamin' Groovies. Novetats discogràfiques de Gina Argemir, Namina i ZLUTZ. Música i pantalla amb Anna Karina, Scarlett Johansson i Juliette Lewis. I per acabar, una nadala de Lia Sampai. Disponible en podcast.

Lia Sampai

LIA SAMPAI

Traficants @ Tarambana, Cardedeu

1 de desembre de 2019

Hi ha ocasions en què el fet d'escoltar una cançó ens fa venir al cap tota una sèrie de referents. Aquella forma de tocar la guitarra, aquell timbre vocal, aquelles construccions harmòniques que ens recorden a tot un seguit d'artistes que d'alguna manera hem anat interioritzant al llarg de les nostres trajectòries vitals. La part més fascinant del procés és aquell moment en què parles amb la pròpia autora de la cançó i t'adones que la cosa no va per on tu et pensaves, ni falta que fa. Que és exactament el que em va passar quan li vaig confessar a Lia Sampai que els seus aguts vocals m'havien recordat els de Vashti Bunyan, Joan Baez o fins i tot Karen Dalton. Bé, el cas és que la cantautora vallesana va actuar ahir a la tarda al Traficants del Tarambana, i va aprofitar l'ocasió per presentar una cançó de Nadal que preveu publicar durant les properes setmanes i que no és com la majoria de cançons de Nadal. Perquè diu coses que es poden dir durant tot l'any, però sobretot perquè invoca uns paisatges que poca cosa tenen a veure amb la coloraina de les quatre o cinc setmanes que tenim per davant.