La Cremada de l'Ajuntament

Tot el misticisme del foc. La Cremada de l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès en el marc de la festa major de Corró d'Avall, una iniciativa de la colla de diables Els Encendraires que aquesta nit ha celebrat el seu 25è aniversari. Esclat de flames, espurnes, pirotècnia, llum i color fent petita una de les joies del modernisme vallesà. Al final de tot, un impenetrable núvol de fum. I una banda sonora que ha culminat amb Metallica i el seu "Enter Sandman".

Orange Skies

Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

Un cel de color taronja com aquells que evocaven els Love d'Arthur Lee a "Orange Skies". La segona peça del seu segon àlbum, "Da Capo" (1966), composició de Bryan MacLean que amania el folk rock de filiació psicodèlica amb arranjaments d'alta sofisticació jazzística. Un dels pilars del California Sound, ressonant sota una posta de sol de finals d'agost a la plana vallesana.

Tempesta sobre el Montseny

Les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Els humans tendim a afirmar que ens estem carregant el planeta –però sense arribar a actuar mai en conseqüència-. Per ser més rigorosos, som l'única espècie de tota l'esfera terrestre l'activitat de la qual està destruint el seu propi hàbitat. I malgrat ser-ne conscients no fem res per revertir el procés –al contrari, som tan estúpids que persistim en la nostra cursa cap al desastre-. Insisteixo, els humans estem destruint el nostre hàbitat, que no és ben bé el mateix que carregar-se el planeta.

Destruir el nostre hàbitat vol dir fer inviables les condicions que permeten la nostra pròpia existència –i la de moltes espècies més que no tenen cap culpa de la nostra supèrbia-. En canvi, carregar-se el planeta seria quelcom bastant més gros que, per sort, no es troba al nostre abast. El planeta ja existia milions d'anys abans de ser-hi nosaltres, i seguirà existint quan nosaltres ens haguem extingit per mèrits propis –i qui sap si es regenerarà i donarà lloc a noves formes de vida més nobles i menys agressives que la nostra-.

"El món va començar sense l'home, i s'acabarà sense ell", va dir una vegada Claude Lévi-Strauss, per si algú tenia cap dubte que els humans no som ni hem estat mai el centre de res. A la fotografia, la natura manifestant-se amb tota la seva força. Una imponent tempesta descarregant sobre el Montseny, vista des del peu del Turó de les Mentides, al nord de Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès, abans d'ahir a mitja tarda. Una d'aquelles imatges que et fan sentir petit –insignificant, de fet-, alhora que posen en evidència aquell gran error de càlcul que s'anomena antropocentrisme.

Let's Go Away for Awhile

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

Dos núvols banyats pels rajos d'una incipient posta de sol, ahir al vespre a Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès. De vegades és bo parar-se a apreciar aquests petits grans detalls. De vegades és bo aturar-se a mirar els núvols, amb tot el que això pot implicar. De vegades és bo escapar-se i tenir un moment per a un mateix. O simplement marxar una estona. Sonen els Beach Boys de "Pet Sounds" (1966), i més concretament l'instrumental "Let's Go Away for Awhile". El geni de Brian Wilson com a banda sonora d'un moment plàcid.

Explosions al cel

Corró d'Avall, agost de 2022.

Explosions al cel. Un colós meteorològic que s'imposa sobre el nucli urbà de Corró d'Avall, ahir a la tarda a les Franqueses del Vallès –a l'esquerra de la fotografia hi sobresurt la torre de l'ajuntament modernista-. La immensitat i la força de la natura, i una imatge que em va fer venir al cap el nom d'un grup la música del qual podria ambientar perfectament una postal com aquesta. El dels texans Explosions In The Sky, que vaig recuperar un cop a casa després d'una bona temporada sense escoltar-los. Post-rock de perfil tan tel·lúric com metafísic, com a banda sonora del clima i el paisatge. La natura i la música, la música i la natura.

Darkness on the Edge of Town

Corró d'Avall, agost de 2022.

Un dels límits d'una conurbació –la de Granollers- durant els últims batecs del dia. Aquell punt on l'entorn urbà deixa lloc al medi natural, i el moment en què la llum solar deixa pas a la foscor de la nit. Límits que marquen la frontera entre allò que ens sembla segur –el dia, el paisatge on tot ho donem per fet- i allò que no ens en sembla tant –la nit, el medi natural on tot és possible i res es pot donar per fet-. Imponents núvols tempestuosos barallant-se amb els darrers rajos de sol, ahir al vespre a Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès. "There's a darkness on the edge of town", com sol cantar Bruce Springsteen.

El Turó de les Mentides

El Turó de les Mentides, maig de 2022.

A mig camí de Corró d'Avall i Llerona, dos dels pobles que formen el terme municipal de les Franqueses del Vallès, hi ha un entorn natural i paisatgístic des del qual es pot observar bona part de la Vall del Carbonell amb el Montseny al fons. És el Turó de les Mentides, un nom que sempre m'ha cridat l'atenció i que em sembla magnífic, fins al punt d'imaginar-me'l com a escenari d'una bona novel·la. Ahir al vespre, contemplant-lo sota els últims rajos de llum del dia i amb majestuosos núvols de tempesta cavalcant el cel, em va venir al cap la melodia de "(Ghost) Riders in the Sky", aquell estàndard d'Stan Jones que han versionat Johnny Cash, Willie Nelson, Frankie Laine i els Outlaws, entre molts altres.

El Pony Pisador i l'Escola de Música de les Franqueses, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al concert d'El Pony Pisador al Casal Cultural de Corró d'Avall. Presentació del flamant "It's Never too Late for Sea Shanties" (2021) en col·laboració amb l'alumnat de l'Escola Municipal de Música de Les Franqueses del Vallès. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Cançons d'alta mar

El Pony Pisador, amb l'alumnat de l'Escola de Música de les Franqueses.

EL PONY PISADOR
Casal Cultural de Corró d'Avall, Les Franqueses del Vallès
13 de novembre de 2021

El Pony Pisador és un d'aquells grups que literalment ho han arribat a petar durant els darrers anys al circuit de festes majors. La seva desenfadada aproximació a la música d'arrel celta i a les cançons de treball d'alta mar –allò que al món anglosaxó s'anomenen sea shanties- ha fet del seu discurs una bona opció a l'hora d'animar el respectable fins i tot (o sobretot) en temps de pandèmia. I efectivament, títols com "Tot és part de ser un pirata" o els frenètics aires yodel d'"El meu pare és un formatge" han seduït audiències d'arreu del país i fins i tot de més enllà.

A aquestes alçades, doncs, no és cap secret que els barcelonins fan festa a tot arreu on van. Però una escolta una mica més atenta al seu cançoner permet intuir també tota una intencionalitat que sovint sol passar desapercebuda a altes hores de la nit a la plaça de torn. El seu quart àlbum, un "It's Never too Late for Sea Shanties" que ha sortit del forn aquesta mateixa setmana, comença amb "L'abordatge", una peça que es pot contemplar des d'ara mateix entre els punts àlgids del seu repertori. Una història de pirates cantada sobre un coixí orquestral d'èpica amb accent cinematogràfic, i tot un salt endavant per part dels seus autors.

Ahir la van tocar en una versió més bàsica i estripada, però igualment monumental, al Casal Cultural de Corró d'Avall. Un concert promogut per l'Escola Municipal de Música de les Franqueses del Vallès on va participar l'alumnat del propi centre en una lectura igualment èpica de "Deglarym", una peça inspirada en la tradició tuvà de Sibèria, que va alternar misteri ancestral amb la muralla sònica d'una secció de corda formada per una quinzena d'estudiants de música, noies d'entre 12 i 17 anys, dirigides per Irene Labrador. Va ser el clímax d'una actuació on també hi va haver temps per la festa, però per damunt de tot va refermar la vocació transcendent del combo barceloní.

Fer vigent la tradició

LES ANXOVETES

Festa Major de Corró d'Avall

Plaça de l'Espolsada, Les Franqueses del Vallès
19 de setembre de 2021

Ha plogut molt des que Les Anxovetes semblaven aquell grup que havia vingut a descobrir les havaneres a la generació hipster –en cursiva perquè pocs termes s'han banalitzat fins a tal punt durant la passada dècada-. Ara gaudeixen del vist i plau de totes les generacions que les han precedit, les mateixes que al sonar "La Bella Lola" onegen emocionades els seus mocadors mentre els hipsters, si és que encara en queda algun, es dediquen a fer instagrams. Així va ser la nit passada durant la recta final del concert amb què el conjunt gironí va tancar la festa major de Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès.

Les Anxovetes interpreten les havaneres de tota la vida des d'una òptica diferent –femenina, i en conseqüència renovadora-. I el seu mèrit no és tant haver descobert el gènere de torn a tota una generació, com comptar amb el vist i plau de totes aquelles generacions que n'han gaudit tota la vida i ho seguiran fent fins que el cos els digui prou. Ahir a Corró d'Avall van fer un "Salió de Jamaica" que va remetre a registres com el calipso i un "El canó de Palamós" evocador del folk del Kingston Trio. També "El meu avi", "La barca xica" i "La gavina". Respectant-ne l'essència, però entenent que la millor mostra de respecte cap a una tradició és fer-la vigent.

Espurnes de rumba vallesana

Joan Garriga i Madjid Fahem, la nit passada a Corró d'Avall

JOAN GARRIGA I EL MARIATXI GALÀCTIC

Festa Major de Corró d'Avall

Plaça de Joan Sanpera, Les Franqueses del Vallès
17 de setembre de 2021

Música i ambient de festa major en el millor sentit i com feia temps que no es podien respirar. Els que s'han manifestat aquesta nit a Corró d'Avall de la mà de Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic, que jugaven al costat de casa –a poquíssims quilòmetres de la Garriga i a tocar de la llera del riu Congost- i han ofert un concert simplement apoteòsic en el marc de la gira de presentació del celebradíssim "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa). Han començat versionant "Les rondes del vi" de Jaume Arnella mentre solventaven una incidència tècnica sobre la marxa, i han acabat tocant desendollats gairebé en temps de descompte per a un públic a qui els dictats del Procicat ja no fan ni fred ni calor.

Han alternat l'havanera crepuscular de "Nocturn" amb el reggae metafísic d'"Ai on va l'à..." i el batec tropical de "Fa bon temps". Han fet ballar el respectable al ritme de "Les mil i una rumbes" i han posat la pista de potes enlaire amb la cúmbia desvergonyida de "Cariñosa". Han enfilat la ruta del blues amb "Això és tot" i "Petit rumbero". I s'han acomiadat amb un "Ballem!" prematurament desendollat per imperatiu legal. Era hora de plegar. El respectable en volia més. Els músics també. No ha pogut ser. L'imperatiu legal. Però, malgrat tot, un ambient que no s'havia pogut respirar en molt de temps. Una festa major com les d'abans. Un concert com els d'abans. La vida, amb plenitud i sense por. I aquella petita espurna que qualsevol dia d'aquests podria encendre mil fogueres.