Mojo: "Fab Gear!"

Ara deu fer cosa de cinc o sis anys, un mitjà de comunicació nord-americà es feia ressò d'un estudi segons el qual Public Enemy havien esdevingut més influents que els Beatles als Estats Units. Des de la prudència que reclamen certs titulars cridaners –per molt que se sostinguin en dades empíriques, que no sé si era el cas perquè no vaig arribar a llegir l'estudi sencer-, però sobretot amb el respecte incondicional que mereix una banda de la mida de Public Enemy, crec que la influència d'un artista no s'ha de mesurar tan sols a partir del nombre de joves talents que el reivindiquin o de quina sigui la tendència del moment, sinó sobretot a partir de l'impacte que hagi tingut històricament.

I en aquest sentit, els Beatles poden seguir presumint a cinc dècades de la seva dissolució d'haver estat la banda més influent de la història de la música pop, en dura competència –però encara proclamant-se guanyadors- amb Bob Dylan si ho volen vostès. No hi ha estil musical a l'hemisferi occidental –i més enllà- que no hagi mirat algun cop a l'herència dels Fab Four. Fins i tot sense comptar el seu pes decisiu en el desenvolupament de gèneres com el folk rock, la psicodèlia o la pròpia cultura rock, la influència dels de Liverpool s'ha fet present també en aquells gèneres que els havien alimentat durant els seus anys formatius, com el rock'n'roll, el blues, el soul, el country o el jazz –fins i tot en clau de música clàssica s'ha pogut escoltar el seu repertori-.

I com a mostra, la quinzena de pistes recollides aquest mes de novembre per la revista Mojo al recopilatori "Fab Gear!", que acompanya una edició on els britànics ocupen la portada amb motiu del documental de Peter Jackson que s'estrena aquest mateix cap de setmana i que els incondicionals del quartet porten més d'un any esperant amb candeletes. Una bateria de clàssics dels Fab Four, reinterpretats i portats al llarg dels anys fins als respectius terrenys dels Black Keys, Richard Thompson, P.P. Arnold, Melvins –atenció al seu terminal "I Want to Hold Your Hand"-, Joshua Redman, els 13th Floor Elevators, Bettye Lavette o Judy Collins, entre d'altres. N'hi ha per triar i remenar. I el disc es deixa escoltar molt més enllà del fet circumstancial de la imminent estrena de "Get Back".

El nou cartell promocional de Melvins

La relació que Kurt Cobain va mantenir amb l'entorn de Melvins va ser tan estreta, que d'alguna manera es pot afirmar que les trajectòries de l'un i dels altres haurien estat molt diferents de com les coneixem si no s'haguessin retroalimentat. El cas és que la banda de Buzz Osborne ha presentat recentment un nou cartell promocional de la seva present gira on es pot veure la versió esquelètica de qui va ser líder de Nirvana abraçant-se amb la seva vídua, Courtney Love. Ara per ara la banda no ha donat cap pista del significat de l'obra en qüestió, però la cosa podria portar cua.

The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.