Mojo: "Fab Gear!"

Ara deu fer cosa de cinc o sis anys, un mitjà de comunicació nord-americà es feia ressò d'un estudi segons el qual Public Enemy havien esdevingut més influents que els Beatles als Estats Units. Des de la prudència que reclamen certs titulars cridaners –per molt que se sostinguin en dades empíriques, que no sé si era el cas perquè no vaig arribar a llegir l'estudi sencer-, però sobretot amb el respecte incondicional que mereix una banda de la mida de Public Enemy, crec que la influència d'un artista no s'ha de mesurar tan sols a partir del nombre de joves talents que el reivindiquin o de quina sigui la tendència del moment, sinó sobretot a partir de l'impacte que hagi tingut històricament.

I en aquest sentit, els Beatles poden seguir presumint a cinc dècades de la seva dissolució d'haver estat la banda més influent de la història de la música pop, en dura competència –però encara proclamant-se guanyadors- amb Bob Dylan si ho volen vostès. No hi ha estil musical a l'hemisferi occidental –i més enllà- que no hagi mirat algun cop a l'herència dels Fab Four. Fins i tot sense comptar el seu pes decisiu en el desenvolupament de gèneres com el folk rock, la psicodèlia o la pròpia cultura rock, la influència dels de Liverpool s'ha fet present també en aquells gèneres que els havien alimentat durant els seus anys formatius, com el rock'n'roll, el blues, el soul, el country o el jazz –fins i tot en clau de música clàssica s'ha pogut escoltar el seu repertori-.

I com a mostra, la quinzena de pistes recollides aquest mes de novembre per la revista Mojo al recopilatori "Fab Gear!", que acompanya una edició on els britànics ocupen la portada amb motiu del documental de Peter Jackson que s'estrena aquest mateix cap de setmana i que els incondicionals del quartet porten més d'un any esperant amb candeletes. Una bateria de clàssics dels Fab Four, reinterpretats i portats al llarg dels anys fins als respectius terrenys dels Black Keys, Richard Thompson, P.P. Arnold, Melvins –atenció al seu terminal "I Want to Hold Your Hand"-, Joshua Redman, els 13th Floor Elevators, Bettye Lavette o Judy Collins, entre d'altres. N'hi ha per triar i remenar. I el disc es deixa escoltar molt més enllà del fet circumstancial de la imminent estrena de "Get Back".

Mojo: "Into Tomorrow" (2021)

La revista Mojo ha convidat Paul Weller a fer de director de la seva edició de juny. El resultat va en línia amb els estàndards de qualitat habituals de la publicació britànica, i inclou un recopilatori de peces que el mateix Modfather ha seleccionat especialment per l'ocasió. Es titula "Into Tomorrow", i hi figuren tries tan reconeixibles com The Blow Monkeys, Richard Hawley o P.P. Arnold, però també tota una sèrie de noms a descobrir i a seguir de prop. Com ara The Stroppies, un refrescant combo australià de pop à la Go-Betweens. O Gabriels, un trio californià de soul sofisticat amb un vocalista, Jacob Lusk, que pot recordar per moments a Marvin Gaye o Curtis Mayfield. Weller arrodoneix l'operació amb una raresa del seu propi catàleg, "In Another Room", que titulava l'ep de música experimental publicat l'any passat amb edició limitada.

Blues & Ritmes: Més que un festival, un punt de trobada

La reina dels mods, P.P. Arnold, donarà el tret de sortida del Blues & Ritmes 2020.

P.P. Arnold, Benmont Tench, Leyla McCalla, Kitty, Daisy & Lewis i Joana Serrat conformen l'espectacular cartell del Blues & Ritmes 2020, que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana als teatres Principal i Zorrilla de Badalona. Una cita de referència, però sobretot un punt de trobada per a aficionats i melòmans de base.

Amb tres dècades de trajectòria sobre el terreny i una clara vocació de servei al melòman de base, el Blues & Ritmes de Badalona és una mostra de com construir projectes a gran escala i de llarga durada a partir de valors com la proximitat, la constància o la coherència. Més que un festival de referència en l'àmbit del blues, el so Americana i les músiques del món, que també, el veterà esdeveniment és sobretot un punt de trobada entre aficionats i un entorn que permet degustar de prop i en condicions assequibles tot un seguit de referents sovint cars de veure als nostres escenaris.

Com a mostra, dos dels noms forts d'un programa que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana i s'allargarà tot el mes de març, els de P.P. Arnold i Benmont Tench. Dues figures de llarg recorregut que comparteixen el fet d'haver traçat carreres a títol personal malgrat haver-se forjat a l'ombra dels més grans. La primera, una de les veus per excel·lència de l'òrbita mod londinenca, va desembarcar a la capital britànica de la mà d'Ike & Tina Turner, va seduir gegants com els Rolling Stones o els Small Faces i va signar un parell d'obres referencials abans de ser rescatada per Roger Waters i Steve Cradock. Aquest últim li va produir l'any passat el notable "The New Adventures of...", retorn per la porta gran a la rutina discogràfica i motiu de pes per no perdre's la seva actuació al Teatre Principal (13 de març).

Tench, d'altra banda, passarà a la història com a teclista dels Heartbreakers de Tom Petty. Una tasca que l'ha portat a definir algunes de les obres capitals de la música nord-americana, a figurar als crèdits de títols que diverses generacions contemplen com a himnes i a treballar amb altres tòtems de la música de la passada meitat de segle com són Bob Dylan, Johnny Cash o fins i tot The Who –el seu teclat es pot escoltar a "Who" (2019)-. Amb aquestes credencials, el nord-americà es podria permetre el luxe de viure tranquil i plàcidament retirat, però encara li queden forces per enregistrar pel seu compte plàstics tan rodons com "You Should Be So Lucky" (2014), publicat sota l'icònic paraigües de Blue Note. El presentarà el 28 de març al Teatre Zorrilla.


JAZZ, ROCK'N'ROLL, AMERICANA

Un altre nom fort del programa és el de la multiinstrumentista Leyla McCalla. Reconeguda com a integrant dels celebradíssims Carolina Chocolate Drops, la nord-americana presentarà al Teatre Principal (27 de març) l'imprescindible "Capitalist Blues" (2019). Una reflexió al voltant del fet de ser dona, filla de migrants i de classe treballadora en un món on les xifres solen pesar més que no pas les persones. I un majúscul exercici de jazz amb vocació global que consolida d'una vegada per totes la carrera de McCalla més enllà de la banda mare.

Completaran el cartell el refrescant i desacomplexat rock'n'roll dels londinencs Kitty, Daisy & Lewis, que presentaran "Superscope" (2017) al Teatre Principal (21 de març), i la vigatana Joana Serrat, ambaixadora per excel·lència del so Americana a casa nostra amb un discurs que li ha valgut un ampli reconeixement a escala internacional. Ni més ni menys que Israel Nash va produir el seu darrer disc, un "Dripping Springs" (2017) que li ha obert les portes de prestigiosos escenaris en ambdós costats de l'Atlàntic, i que també ressonarà amb força al propi Teatre Principal (22 de març).


Més informació:
Blues & Ritmes  /  Pàgina web

P.P. Arnold - "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019)

La trajectòria de P.P. Arnold donaria per una d'aquelles biografies que atrapen el lector de principi a fi -ja no diguem per un d'aquests biopics melòmans que tant semblen portar-se darrerament-. Natural de Los Angeles, va trobar en la música la forma de fugir d'un convuls entorn familiar, va sortir de gira com a corista a la banda d'Ike & Tina Turner i va abandonar la formació a Londres després que Mick Jagger la situés al radar d'Andrew Loog Oldham, qui la va fitxar per al seu segell Immediate.

A partir d'aquí va enregistrar un parell de singles -"The First Cut Is The Deepest" (1967) i "Angel of the Morning" (1968)- que van posar la parròquia mod als seus peus, i va publicar dos àlbums -"The First Lady of Immediate" (1967) i "Kafunta" (1968)- que començaven a perfilar una carrera de llarga durada. Però després va desaparèixer del mapa, Immediate va arxivar el que havia d'haver estat el seu tercer lp i ella no va tornar a donar senyals de vida fins al cap de molts anys.

Un primer contacte amb Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller) va estar a punt de motivar un retorn per la porta gran durant els 90, però els compromisos d'ell i el fitxatge d'ella per la banda de Roger Waters van frustrar una col·laboració que finalment s'ha acabat materialitzant amb aquest "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019). Una quinzena de talls amb Cradock a la producció, que rematen la feina iniciada ara fa dues dècades i on Arnold segueix presumint d'una veu càlida, poderosa i aparentment immune al pas del temps. Un exercici de soul de perfil clàssic i atemporal, per tòpic que pugui sonar avui aquest últim concepte. Ara sí, la Reina dels Mods ha tornat.