Bill Lee (1928-2023)

BILL LEE
(1928-2023)

Va tocar literalment amb tothom. Va gravar clàssics sense els quals no s'entendria la música del darrer segle. I malgrat tot la majoria d'obituaris d'aquests últims dies s'han referit més a la crònica rosa que no pas a una trajectòria professional de la qual pocs músics poden presumir. Sí, Bill Lee era el pare d'Spike Lee. I sí, abans de trencar relacions pare i fill, solia compondre el veterà contrabaixista bona part de la música de les pel·lícules del cineasta –com ara "School Daze" (1988) o "Do the Right Thing" (1989)-.

Però abans de tot això Bill Lee ja s'havia fet un nom tocant amb els millors, tant a l'estudi de gravació com a l'escenari. Se'l sol associar amb el món del jazz, però el cert és que va treballar també amb algunes de les figures capdavanteres del folk durant la dècada dels 60, havent fet igualment incursions en gèneres com el blues o les músiques d'arrel llatina. Va tocar amb José Feliciano, Aretha Franklin –durant la seva etapa a Columbia-, Judy Collins, John Lee Hooker, Tom Rush i Peter, Paul and Mary, entre molts altres. També amb els recentment desapareguts Ian Tyson -amb Ian & Sylvia- i Harry Belafonte.

I va participar a les sessions de dos dels discos de debut més essencials de tots els temps, "Wednesday Morning, 3 A.M.", de Simon & Garfunkel, i "Lightfoot!" (1966), del també recentment traspassat Gordon Lightfoot. I la llista podria seguir, però em sembla oportú destacar avui la seva participació a "Bringing It All Back Home" (1965), de Bob Dylan –va tocar a "It's All Over Now, Baby Blue"-. Lee va morir a l'edat de 94 anys el passat 24 de maig. Justament el dia de l'aniversari del propi Dylan. El mateix dia en què també ens deixava Tina Turner.

Mig segle de "Billion Dollar Babies"

De quan era habitual que un grup de rock facturés dues obres mestres –o més- en menys d'un any. I que les obres en qüestió escalessin posicions a les llistes d'èxits sense haver de renunciar els seus autors a les seves essències –en el cas que ens ocupa, el perill, l'escàndol i la provocació-. Alice Cooper, el grup, va publicar el 1973 els seus darrers dos àlbums d'estudi, "Billion Dollar Babies" i "Muscle of Love". El primer va veure la llum avui fa 50 anys, i sol considerar-se com el cim creatiu d'una formació que ja s'havia guanyat un lloc de ple dret a l'Olimp del rock i la música pop, havent contribuït a definir registres i corrents com el glam, el shock rock, el heavy metal o el rock'n'roll amb accent de Detroit.

Producció de Bob Ezrin, una banda en estat de gràcia i sobretot un repertori dels que no admeten discussions. La peça titular és una mirada a les contradiccions de l'èxit massiu que el combo tot just acabava d'assolir. "No More Mr. Nice Guy" és la resposta de Furnier a tots els reaccionaris i gent de missa que l'havien acusat de coses que no era –també, molt probablement, la seva composició més definitiva amb permís d'"School's Out"-. "Elected" –adaptació del primer single del grup, de 1969- és una sàtira del món de la política que es podria aplicar també al de les estrelles del rock. La inicial –i majestuosa- "Hello Hooray" és una versió d'una peça de Rolf Kempf –gravada originalment per Judy Collins- que Alice Cooper pràcticament es va fer seva.

La gira de presentació del disc va ser una de les més massives del seu temps, batent rècords a nivell de recaptació als Estats Units. Seguint amb la teatralitat que ja havia caracteritzat els seus concerts en campanyes anteriors, la banda va contractar el mag James Randi, qui va dissenyar un espectacle on ell mateix acabava decapitant Furnier amb una guillotina –aquest número esdevindria un clàssic de les gires d'Alice Cooper, tant la banda com el projecte solista del cantant-. També hi havia un moment en què Cooper mutilava nines amb forma de nadons. Era una forma de denunciar l'abús contra els infants. Com era d'esperar, certa gent d'ordre ho va tornar a malinterpretar –o a entendre de forma interessada-, i la polèmica va estar servida.

Mojo: "Fab Gear!"

Ara deu fer cosa de cinc o sis anys, un mitjà de comunicació nord-americà es feia ressò d'un estudi segons el qual Public Enemy havien esdevingut més influents que els Beatles als Estats Units. Des de la prudència que reclamen certs titulars cridaners –per molt que se sostinguin en dades empíriques, que no sé si era el cas perquè no vaig arribar a llegir l'estudi sencer-, però sobretot amb el respecte incondicional que mereix una banda de la mida de Public Enemy, crec que la influència d'un artista no s'ha de mesurar tan sols a partir del nombre de joves talents que el reivindiquin o de quina sigui la tendència del moment, sinó sobretot a partir de l'impacte que hagi tingut històricament.

I en aquest sentit, els Beatles poden seguir presumint a cinc dècades de la seva dissolució d'haver estat la banda més influent de la història de la música pop, en dura competència –però encara proclamant-se guanyadors- amb Bob Dylan si ho volen vostès. No hi ha estil musical a l'hemisferi occidental –i més enllà- que no hagi mirat algun cop a l'herència dels Fab Four. Fins i tot sense comptar el seu pes decisiu en el desenvolupament de gèneres com el folk rock, la psicodèlia o la pròpia cultura rock, la influència dels de Liverpool s'ha fet present també en aquells gèneres que els havien alimentat durant els seus anys formatius, com el rock'n'roll, el blues, el soul, el country o el jazz –fins i tot en clau de música clàssica s'ha pogut escoltar el seu repertori-.

I com a mostra, la quinzena de pistes recollides aquest mes de novembre per la revista Mojo al recopilatori "Fab Gear!", que acompanya una edició on els britànics ocupen la portada amb motiu del documental de Peter Jackson que s'estrena aquest mateix cap de setmana i que els incondicionals del quartet porten més d'un any esperant amb candeletes. Una bateria de clàssics dels Fab Four, reinterpretats i portats al llarg dels anys fins als respectius terrenys dels Black Keys, Richard Thompson, P.P. Arnold, Melvins –atenció al seu terminal "I Want to Hold Your Hand"-, Joshua Redman, els 13th Floor Elevators, Bettye Lavette o Judy Collins, entre d'altres. N'hi ha per triar i remenar. I el disc es deixa escoltar molt més enllà del fet circumstancial de la imminent estrena de "Get Back".