Trencar les normes (en lloc de seguir-les)

Mudhoney enfotent-se'n a la cara de les teves normes - Foto Glenn Koek.

"Barcelona, tenim moltes ganes de tocar per vosaltres aquest dijous 15 de setembre. Volem expressar públicament que no vendrem articles de marxandatge en aquest concert, simplement perquè la sala insisteix a cobrar-nos elevades taxes i comissions. Ens mantindrem fidels a les nostres arres punk rock i no carregarem cap sobrecost als nostres fans ni perdrem diners pel fet de poder vendre. En lloc d'això, li donarem el dia lliure a la nostra persona responsable de marxandatge perquè se'n vagi a fer surf! Gràcies per entendre-ho".

Amb aquest comunicat a les xarxes socials anunciaven Mudhoney que no posarien parada de marxandatge al seu concert d'abans d'ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona, denunciant i visibilitzant de passada una mena de pràctiques que sovint passen desapercebudes en aquest mercat al més pur estil neoliberal que ha esdevingut la indústria de la música en directe. En aquest cas parlem de la imposició de taxes abusives a l'activitat d'una banda, però posats a fer una llista podríem enumerar també exemples que perjudiquen al mateix públic –com a mostra, la creixent saturació de certs macrofestivals on pesa més la xifra d'abonaments venuts que no pas el benestar o fins i tot la seguretat del respectable que els ha comprat-.

Vivim uns temps molt estranys –per dir-ho d'una manera suau-. Uns temps en què la indústria de la música celebra grans trobades sectorials on es parla de tot menys de música, en què les ments que dirigeixen el sector s'han educat amb els mateixos valors que els grans magnats de Wall Street i Silicon Valley, i en què els propis músics han esdevingut simple carn de canó d'aquest gran engranatge que pràcticament no pot deixar de girar, més valorats per les seves habilitats en el màrqueting digital –començant pel nombre de seguidors que sumin a les xarxes socials- que no pas per allò que siguin capaços de dir i expressar a l'estudi o en un escenari.

He preguntat darrerament a diversos artistes joves –el terme emergents ja passa d'eufemisme- per què accedeixen a compartir la seva música a través d'Spotify, una plataforma que no els beneficia laboral ni econòmicament, i que devalua el seu art des del moment en què aquest obeeix als interessos d'una gran corporació que no ha crescut venent música sinó publicitat. Les respostes sempre han estat les mateixes –i generalment han anat de la mà-: creuen que han de ser a Spotify perquè tothom hi és i perquè ser-hi és la millor forma que la gent m'escolti –fals: hi ha altres canals per arribar al públic, alguns dels quals força més ètics-. I això donant per fet que aquestes escoltes només serviran, com a molt, per augmentar els guanys de la plataforma de torn.

De totes dues respostes, la que més em sobta és la primera per tot allò que implica. Ser a Spotify perquè tothom hi és. Com qui salta daltabaix d'un pont perquè tothom ho fa, com qui assumeix la norma de forma absolutament acrítica perquè toca. Si una cosa tenen en comú bona part de les figures que durant el segle passat van definir la música pop tal com la coneixem a dia d'avui –d'Elvis Presley als Sex Pistols, dels Beatles a Pixies, de Hank Williams a Little Richard, de Ray Charles a David Bowie i ja no parlem de Bob Dylan, Public Enemy, la Velvet Underground o Sonic Youth-, és justament el fet d'haver qüestionat –i trencat- normes, tabús i convencions. Això explica, en part, que durant la segona meitat del segle XX cada nova generació protagonitzés la seva pròpia revolució en termes sonors i estètics. I també explica, en gran part, que en ple segle XXI haguem comprat tan alegrement el relat corporativista que pretén vendre com a revolucionaris estils musicals generalment tan conformistes com el trap o el reggaeton.

Tornant als fets d'abans d'ahir a Barcelona, Mudhoney havia estat al seu moment una de les bandes pioneres d'allò que es va anomenar grunge. L'última gran revolució juvenil de l'era rock, també una de les últimes ocasions en què tota una comunitat de músics joves va optar per escriure les seves pròpies normes en lloc de seguir les que li eren dictades. Una revolució que va acabar essent engolida pel mateix sistema, com tantes altres, però que al seu dia va deixar empremta justament perquè qui la va dur a terme es va atrevir a anar a la contra. Sí, Mudhoney es poden permetre llicències que no tothom es pot permetre a l'hora dir certes coses públicament. Però si avui es troben on es troben –és a dir, si avui es poden permetre accions com la d'abans d'ahir-, és perquè tres dècades enrere van fer el seu propi camí tot trencant les normes en lloc de seguir-les.

Green River

Green River.

Sub Pop torna a posar en circulació amb edicions oportunament ampliades dos dels plàstics que van establir les bases de la seva pròpia escuderia i gairebé van arribar a definir allò que s'anomenaria grunge. L'ep "Dry as a Bone" (1987) i l'àlbum "Rehab Doll" (1988) de Green River. La discografia completa -exceptuant el primeríssim i no menys imprescindible ep "Come On Down" (1985, Homestead Records)- d'una banda tan avançada al seu temps que ni tan sols va arribar a degustar els fruits de les seves pròpies llavors. Sí que ho van fer pel seu compte i amb major o menor fortuna bona part dels seus components, que anys després van esdevenir autèntics referents del so de Seattle com a integrants de Mudhoney (Mark Arm i Steve Turner) i Pearl Jam (Stone Gossard i Jeff Ament).

Primer disc de Mudhoney en cinc anys

Mudhoney - Foto Emily Reiman.

Ja han passat cinc anys des de l'edició del fins ara últim disc de Mudhoney, "Vanishing Point" (2013). Durant aquest temps no han parat quiets, s'han fet un tip de girar i fins i tot han tret un àlbum en directe, i ara anuncien que per fi tenen a punt un nou treball d'estudi. Es titularà "Digital Garbage" i veurà la llum a finals de setembre a través de Sub Pop. De moment n'han avançat una peça que genera bones expectatives, "Paranoid Core". Escoltin-la a Youtube.

The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.