Neal Langford (1953-2023)

NEAL LANGFORD
(1953-2023)

Sol ser un dels capítols més celebrats de tota la nissaga Sub Pop. Perquè és un dels tres llançaments de la disquera de Seattle que han assolit la certificació de disc de platí –la resta són "Bleach" (1989) de Nirvana i "Give Up" (2003) de The Postal Service-, però sobretot perquè va ser una de les obres que van permetre al segell consolidar-se més enllà de l'òrbita grunge de la qual havia esdevingut pedra angular. Parlem d'"Oh, Inverted World" (2001), el debut discogràfic de The Shins i un dels pilars de la música indie del que portem de segle –de quan el terme indie encara tenia sentit-.

El disc de "Caring is Creepy", de "The Past and Pending" i de l'eterna "New Slang", amb tota probabilitat la peça més universal del cançoner de James Mercer i companyia –en tot cas, una de les grans cançons del seu temps-. Ens ha deixat Neal Langford, baixista –i ocasionalment guitarrista- de la banda de Nou Mèxic entre els anys 2000 i 2003. Tan sols havia arribat a gravar aquest àlbum amb la banda, però tenint en compte la magnitud de l'obra que ens ocupa cal tenir molt present la seva aportació a la música pop de les darreres dècades.

L7 - "Smell the Magic" (1990)

Publicat inicialment com un ep de sis cançons, posteriorment ampliat amb els tres talls que l'acabarien definint com un àlbum en tota regla, "Smell the Magic" (1990) és el segon disc d'L7 però a la pràctica es pot contemplar com l'arribada per la porta gran del quartet de Los Angeles a l'òrbita alternativa dels 90. El plàstic on van afinar el seu còctel de punk rock enrabiat, hard rock sense maquillatge i descàrrega elèctrica grunge. També l'estrena de la formació clàssica –Donita Sparks, Suzi Gardner, Jennifer Finch i l'aleshores acabada d'incorporar Demetria Plakas-, amb tot un Jack Endino als controls.

Si L7 va ser aquella banda que mai va acabar de casar-se amb cap de les etiquetes que se li havien penjat, la inicial "Shove" es pot considerar com un himne grunge amb totes les lletres, el crit desafiant d'una banda disposada a dir la seva a qualsevol preu, i un dels títols més recordats de la Sub Pop post-Nirvana. "Fast and Frightening", una altra declaració de principis, també podria haver estat adoptada com a himne per aquell moviment Riot Grrrl que sempre va considerar les californianes com a pròpies si bé elles mai s'hi van acabar de veure. I la final "American Society" bé podria haver estat l'antihimne de l'Amèrica de Bush pare a pocs mesos de la primera Guerra del Golf.

L'àlbum s'ha reeditat recentment amb motiu del seu 30è aniversari. Sense extres ni formats de luxe. No li fan cap falta.

No Age, encara facturant obres majúscules

Des del més genuí underground.

Hi va haver un temps en què No Age semblaven predestinats a conquerir la galàxia indie amb un discurs que sabia conjugar experimentació i gust pel soroll amb una aguda sensibilitat pop i un oportú ganxo melòdic. Eren els dies en què àlbums com "Nouns" (2008, Sub Pop) generaven rius de tinta en tota mena de mitjans especialitzats i les seves actuacions congregaven a parts iguals el sector més curiós de la parròquia melòmana i la modernor més ben vestida de cada casa.

Però aleshores es van passar de llestos. O més ben dit, es van mantenir fidels a una filosofia i a un tarannà adquirits des de la seva militància iniciàtica al subsòl musical de Los Angeles. I se'ls va acudir posar sobre la taula totes les males pràctiques dutes a terme per un reconegut fabricant de calçat esportiu. I fer-ho en el marc d'un exclusiu esdeveniment patrocinat per la marca en qüestió amb els californians com a caps de cartell –tot plegat, per cert, va passar a la sala petita d'Apolo, a Barcelona-.

En uns temps en què indie i mainstream es començaven a confondre de forma ja irreversible, No Age van esdevenir el paradigma de com qüestionar l'amo pot tenir conseqüències igualment irreversibles. Esborrats des d'aleshores del mapa de (macro)festivals, proscrits per les grans marques que paguen pessebres i compren complicitats, però fidels com el primer dia a aquell underground on es van forjar, és poc probable a aquestes alçades que No Age tornin a brillar mediàticament com ho van fer al seu dia. Però segueixen publicant discos que val la pena escoltar.

L'últim és "Goons Be Gone" (2020, Drag City), tot un còctel de post-punk estrident, comprimits noise i repunts shoegaze, sempre des del format de guitarra, veu i bateria del qual sempre ha sabut treure tant de suc el duet de Los Angeles al llarg d'una dècada i mitja. També un aparador de cançons tan rodones com la inicial "Sandalwood", on ressonen els Sonic Youth més accessibles, la torrencial "Feeler" o la vitamínica "War Dance", que conviuen amb experiments com les opressives atmosferes de "Toes in the Water" o la claustrofòbica estructura d'"A Sigh Clicks". Ja no seran carn de hype, però segueixen facturant obres majúscules.

Green River

Green River.

Sub Pop torna a posar en circulació amb edicions oportunament ampliades dos dels plàstics que van establir les bases de la seva pròpia escuderia i gairebé van arribar a definir allò que s'anomenaria grunge. L'ep "Dry as a Bone" (1987) i l'àlbum "Rehab Doll" (1988) de Green River. La discografia completa -exceptuant el primeríssim i no menys imprescindible ep "Come On Down" (1985, Homestead Records)- d'una banda tan avançada al seu temps que ni tan sols va arribar a degustar els fruits de les seves pròpies llavors. Sí que ho van fer pel seu compte i amb major o menor fortuna bona part dels seus components, que anys després van esdevenir autèntics referents del so de Seattle com a integrants de Mudhoney (Mark Arm i Steve Turner) i Pearl Jam (Stone Gossard i Jeff Ament).

Primer disc de Mudhoney en cinc anys

Mudhoney - Foto Emily Reiman.

Ja han passat cinc anys des de l'edició del fins ara últim disc de Mudhoney, "Vanishing Point" (2013). Durant aquest temps no han parat quiets, s'han fet un tip de girar i fins i tot han tret un àlbum en directe, i ara anuncien que per fi tenen a punt un nou treball d'estudi. Es titularà "Digital Garbage" i veurà la llum a finals de setembre a través de Sub Pop. De moment n'han avançat una peça que genera bones expectatives, "Paranoid Core". Escoltin-la a Youtube.

The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.

Heron Oblivion

Tard o d'hora havia de passar. Perquè entre tots dos sumen alguns dels capítols més brillants de la psicodèlia contemporània -la dels passats quinze anys, per ser exactes-. Meg Baird va esdevenir una de les figures centrals del folk àcid de la passada dècada com a vocalista d'Espers. Paral·lelament, Ethan Miller va començar a traçar al capdavant de Comets On Fire un discurs que acabaria de definir amb els encara actius Howlin' Rain. El resultat de la seva unió és Heron Oblivion, un quartet que navega, enllaça i sobreposa al seu gust els diferents paisatges explorats al llarg de tot aquest temps per cada una de les parts implicades -completen la formació Noel Von Harmonson (company de files del propi Miller a Comets On Fire) i Charlie Saufley (Assemble Head In Sunburst Cloud)-. Densitat estructural, guitarres que no saben estar-se quietes, acidesa passada de voltes, rock en la seva concepció més elèctrica i la dolçor vocal de Baird debatent-se constantment entre la llum i la penombra. El seu debut homònim ha vist la llum aquest mateix mes de març a través de Sub Pop. Poden escoltar-lo a Bandcamp.