Goin' down the river

I'm goin' down the river

I'm gonna take that right hand road

Lord, I ain't gonna stop walkin'

'Till I get in sweet mama's arms

(Mississippi Fred McDowell)

Les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

El Hill country blues segons The Black Keys

Auerbach i Carney seleccionen per Mojo tota una col·lecció de perles del blues.

Solem parlar molt del Delta blues, però en canvi solem parlar molt poc del Hill country blues. Molt més que el germà petit del més popular dels estils de blues de Mississippi, una variant caracteritzada pel seu minimalisme i els seus ritmes hipnòtics. En són referents figures com R.L. Burnside, Junior Kimbrough, T-Model Ford o Mississippi Fred McDowell. I en són hereus directes, tot i que vinguin de molt més al nord, els Black Keys, que des dels seus inicis han reivindicat a pioners com els que ens ocupen.

Hi tornen ara amb un notable disc de versions, "Delta Kream" (2021), gravat immediatament després de finalitzar la gira de "Let's Rock" (2019) –això vol dir que l'enregistrament és anterior a la pandèmia, i que el motiu pel qual han trigat tant a publicar-lo només el saben ells-. Un intens repàs als cançoners dels citats Burnside, Kimbrough i McDowell, ampliat amb cites a noms que van més enllà del marc temàtic que ens ocupa però encaixen a la perfecció amb el conjunt, com John Lee Hooker o Big Joe Williams.

I si "Delta Kream" és tan recomanable com qualsevol dels discos fundacionals dels Black Keys, no ho és menys "The Black Keys present The Hill Country Blues". Una quinzena de perles del gènere, seleccionades pels propis Dan Auerbach i Patrick Carney, en un volum que distribueix Mojo aquest mes de juliol. Hi figuren tots els tòtems anteriorment citats, però també noms sovint menys predicats com els de Jessie Mae Hemphill, Little Junior Parker o Paul 'Wine' Jones. També hi ha un parell de temes dels mateixos Black Keys que refermen la seva condició de preservadors de tota una tradició.

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.