The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.