50 anys de "No Secrets"

Si durant la primera meitat de la dècada dels 70 hi va haver una cantant i compositora que podia arribar a fer ombra a tota una Carole King en el noble art de facturar perles pop eternament perdurables, sens dubte aquesta va ser Carly Simon. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "No Secrets" (1972), el tercer àlbum de la novaiorquesa i el treball que la va catapultar fins a dalt de tot –també la seva obra mestra, amb tota probabilitat-. Una col·lecció de cançons tan precioses i sofisticades com atemporals i magistralment executades per la seva autora i una nòmina de músics de sessió que gairebé fa vertigen.

Pesos tan pesants com Nicky Hopkins, Klaus Voormann, Bobby Keys, Ray Cooper, Andy Newmark, Jim Gordon, Jim Keltner o Bill Payne i Lowell George de Little Feat van participar en unes sessions de gravació que es van dur a terme als estudis Trident de Londres amb Richard Perry a les tasques de producció. Per si amb tots ells encara no n'hi hagués prou, també hi van assistir com a coristes James Taylor –amb qui Simon es va casar poc després de gravar "No Secrets"-, Paul i Linda McCartney, Doris Troy, Bonnie Bramlett i Mick Jagger –aquest últim no va figurar als crèdits del disc, però hi era-. Efectivament, la llista fa vertigen. Però si el que compta són les cançons, Simon també n'anava molt ben servida.

Parlem d'entrada de l'àlbum de "You're so Vain", una de les perles pop més absolutes dels 70, evocadora del Laurel Canyon californià malgrat haver-se gravat a la capital britànica, amb una tornada inoblidable i una dura crítica a un home –un amant?- que mai ha acabat de quedar clar qui era. És la peça més reconeguda d'un conjunt on no hi falta ni hi sobra res, i del qual també caldria destacar pistes com la plàcida "The Right Thing to Do" –amb un deliciós aire bacharachià-, la celestial "We Have No Secrets" o la majestuosa "Embrace Me, You Child". Tota la resta tampoc té cap mena de desperdici.

50 anys de "Some Time in New York City"

Oblidin-se d'"Imagine" (1971) i de tot allò que havia passat immediatament abans. Per a John Lennon la dècada dels 70 va començar amb "Some Time in New York City", el setè àlbum que facturava al marge dels Beatles i el cinquè que signava de forma conjunta amb Yoko Ono. Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el disc en qüestió era el primer que lliurava el matrimoni després d'haver-se instal·lat a Nova York. També va ser l'obra on Lennon va fer més explícits els seus posicionaments polítics, abordant temàtiques com el sexisme, el racisme, les desigualtats socials o el colonialisme tal com no ho havia fet mai abans –ni ho tornaria a fer mai més-

Gravat als estudis Record Plant de la ciutat dels gratacels, amb tot un Phil Spector a la producció i amb els mai prou reivindicats Elephant's Memory com a banda de suport, l'àlbum començava amb "Woman Is the Nigger of the World", enrabiat cant feminista a ritme de robust soul rock i amb uns versos prou punyents per incomodar bona part de la pròpia parròquia de Lennon. "Attica State" denunciava els abusos del sistema penitencari nord-americà a ritme d'hipnòtic rhythm & blues. "New York City" era un refrescant rock'n'roll on l'exBeatle cantava les bondats de la seva ciutat d'adopció però també citava la cacera de bruixes a què l'estava sotmetent l'administració Nixon –intents de deportació inclosos: hi va haver un temps en què una estrella del rock podia arribar a posar molt nerviós el mateix inquilí de la Casa Blanca-.

El funk mutant de "Sunday Bloody Sunday" condemnava l'aleshores recent matança del Diumenge Sagnant a Irlanda del Nord, anys abans que U2 recordessin aquells fets amb la icònica peça homònima. També "The Luck of the Irish" tractava sobre el conflicte a l'Ulster, si bé la seva lletra oferia una perspectiva històrica del domini britànic sobre Irlanda –empatitzant sense reserves amb la causa del poble irlandès, en un gest que avui segueix honrant el seu autor i del qual podrien prendre bona nota certs revolucionaris d'aquesta banda dels Pirineus-, i la música s'inspirava en les balades folk més tradicionals. I el blues àcid de "John Sinclair" era un homenatge a l'activista del mateix nom, empresonat injustament per un suposat tema de drogues.

El segon volum de l'àlbum –editat amb format doble- era un recull de gravacions en directe que Lennon i Ono havien fet el 1969 i el 1971 al Lyceum Ballroom de Londres i al Fillmore East de Nova York, respectivament, acompanyats per músics com Eric Clapton (guitarra), George Harrison (guitarra), Keith Moon (bateria), Bobby Keys (saxo), Billy Preston (orgue), Klaus Voormann (baix), Frank Zappa (guitarra) o el recentment desaparegut Alan White (bateria). El repertori alternava robustes lectures de clàssics com "Cold Turkey" o "Well (Baby Please Don't Go)" (The Olympics), amb intenses jams de psicodèlia extrema i soroll en estat pur, que Yoko Ono amenitzava amb aquells cants espectrals tan seus. Els que solen encisar els seus devots al mateix temps que desconcerten a tota la resta, vostès ja m'entenen...

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

Bobby Keys (1943-2014)

BOBBY KEYS

(1943-2014)

Ha mort Bobby Keys, saxofonista de saxofonistes. Associat durant bona part de la seva carrera als Rolling Stones, el seu currículum també inclou noms com els de Lynyrd Skynyrd, Joe Cocker, John Lennon, George Harrison o Eric Clapton, entre molts altres.