Trencar les normes (en lloc de seguir-les)

Mudhoney enfotent-se'n a la cara de les teves normes - Foto Glenn Koek.

"Barcelona, tenim moltes ganes de tocar per vosaltres aquest dijous 15 de setembre. Volem expressar públicament que no vendrem articles de marxandatge en aquest concert, simplement perquè la sala insisteix a cobrar-nos elevades taxes i comissions. Ens mantindrem fidels a les nostres arres punk rock i no carregarem cap sobrecost als nostres fans ni perdrem diners pel fet de poder vendre. En lloc d'això, li donarem el dia lliure a la nostra persona responsable de marxandatge perquè se'n vagi a fer surf! Gràcies per entendre-ho".

Amb aquest comunicat a les xarxes socials anunciaven Mudhoney que no posarien parada de marxandatge al seu concert d'abans d'ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona, denunciant i visibilitzant de passada una mena de pràctiques que sovint passen desapercebudes en aquest mercat al més pur estil neoliberal que ha esdevingut la indústria de la música en directe. En aquest cas parlem de la imposició de taxes abusives a l'activitat d'una banda, però posats a fer una llista podríem enumerar també exemples que perjudiquen al mateix públic –com a mostra, la creixent saturació de certs macrofestivals on pesa més la xifra d'abonaments venuts que no pas el benestar o fins i tot la seguretat del respectable que els ha comprat-.

Vivim uns temps molt estranys –per dir-ho d'una manera suau-. Uns temps en què la indústria de la música celebra grans trobades sectorials on es parla de tot menys de música, en què les ments que dirigeixen el sector s'han educat amb els mateixos valors que els grans magnats de Wall Street i Silicon Valley, i en què els propis músics han esdevingut simple carn de canó d'aquest gran engranatge que pràcticament no pot deixar de girar, més valorats per les seves habilitats en el màrqueting digital –començant pel nombre de seguidors que sumin a les xarxes socials- que no pas per allò que siguin capaços de dir i expressar a l'estudi o en un escenari.

He preguntat darrerament a diversos artistes joves –el terme emergents ja passa d'eufemisme- per què accedeixen a compartir la seva música a través d'Spotify, una plataforma que no els beneficia laboral ni econòmicament, i que devalua el seu art des del moment en què aquest obeeix als interessos d'una gran corporació que no ha crescut venent música sinó publicitat. Les respostes sempre han estat les mateixes –i generalment han anat de la mà-: creuen que han de ser a Spotify perquè tothom hi és i perquè ser-hi és la millor forma que la gent m'escolti –fals: hi ha altres canals per arribar al públic, alguns dels quals força més ètics-. I això donant per fet que aquestes escoltes només serviran, com a molt, per augmentar els guanys de la plataforma de torn.

De totes dues respostes, la que més em sobta és la primera per tot allò que implica. Ser a Spotify perquè tothom hi és. Com qui salta daltabaix d'un pont perquè tothom ho fa, com qui assumeix la norma de forma absolutament acrítica perquè toca. Si una cosa tenen en comú bona part de les figures que durant el segle passat van definir la música pop tal com la coneixem a dia d'avui –d'Elvis Presley als Sex Pistols, dels Beatles a Pixies, de Hank Williams a Little Richard, de Ray Charles a David Bowie i ja no parlem de Bob Dylan, Public Enemy, la Velvet Underground o Sonic Youth-, és justament el fet d'haver qüestionat –i trencat- normes, tabús i convencions. Això explica, en part, que durant la segona meitat del segle XX cada nova generació protagonitzés la seva pròpia revolució en termes sonors i estètics. I també explica, en gran part, que en ple segle XXI haguem comprat tan alegrement el relat corporativista que pretén vendre com a revolucionaris estils musicals generalment tan conformistes com el trap o el reggaeton.

Tornant als fets d'abans d'ahir a Barcelona, Mudhoney havia estat al seu moment una de les bandes pioneres d'allò que es va anomenar grunge. L'última gran revolució juvenil de l'era rock, també una de les últimes ocasions en què tota una comunitat de músics joves va optar per escriure les seves pròpies normes en lloc de seguir les que li eren dictades. Una revolució que va acabar essent engolida pel mateix sistema, com tantes altres, però que al seu dia va deixar empremta justament perquè qui la va dur a terme es va atrevir a anar a la contra. Sí, Mudhoney es poden permetre llicències que no tothom es pot permetre a l'hora dir certes coses públicament. Però si avui es troben on es troben –és a dir, si avui es poden permetre accions com la d'abans d'ahir-, és perquè tres dècades enrere van fer el seu propi camí tot trencant les normes en lloc de seguir-les.

Gaudir un disc amb salut

Coses que ja no es poden trobar a Spotify, ni falta que fa. "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), el primer disc de Neil Young amb Crazy Horse i la seva primera obra mestra. L'àlbum de "Cinnamon Girl", "Down by the River", "Cowgirl in the Sand" i tantes altres. Porto escoltant-lo en cd gairebé des que tinc ús de raó. Ahir en vaig trobar aquesta còpia en vinil –edició original espanyola, amb els títols traduïts al castellà i tota la pesca- a la Fira del Disc de Granollers, a un preu més que raonable. Un cop el vaig haver pagat, el paradista em va dir textualment "Que el gaudeixis amb molta salut". Coses que tampoc em dirà mai un refotut algoritme.

Neil Young - "The Mojo Collection" (2021)

Sobre la decisió de Neil Young i Joni Mitchell de retirar la seva música d'Spotify, no seré jo qui la discuteixi. Al contrari, només faltaria que un artista no pogués decidir com i on fa accessible la seva obra. El que em sap greu, és que la decisió l'hagin pres arran d'un podcast i no en suport de tots aquells músics que porten anys denunciant un repartiment injust dels beneficis que genera la seva pròpia música en aquesta plataforma, i que mai disposaran del ressò mediàtic d'un Young o una Mitchell a l'hora de defensar els seus drets.

En tot cas, la desaparició de dos catàlegs tan essencials d'una de les plataformes d'streaming més populars, torna a refermar els formats físics com els més fiables a l'hora no tan sols d'escoltar música, sinó també de garantir-nos que podrem disposar d'una obra en concret sigui quan sigui que requerim fer-la sonar. Tot plegat fa bona l'ocasió per reivindicar el recopilatori de Neil Young que distribueix la revista Mojo amb la seva edició de febrer, que també li dedica la portada i una sucosa entrevista amb motiu de la recent publicació de "Barn" (2021), el darrer àlbum del canadenc amb Crazy Horse.

"The Mojo Collection", es titula. Denominació poc original per a una sucosa selecció de pistes que van de clàssics com "Only Love Can Break Your Heart" o "Powderfinger" a encerts recents com "Milky Way" o "Tumblin' Thru the Years" –aquesta última forma part de "Barn"-. El més interessant, és clar, és la possibilitat d'escoltar versions fins ara poc predicades de perles com "Tell Me Why" o "Out on the Weekend" –de les quals s'inclouen preses en directe originalment publicades a "Young Shakespeare" (2021) i "Tuscaloosa" (2019), respectivament-, també perles obscures com la preciosa "Separate Ways". Hem dit ja que els redactors de Mojo solen triar amb molt més gust i molt més encert que cap algoritme?

Neil Young & Crazy Horse - "Barn" (2021)

Aquests últims dies s'ha parlat molt, potser massa, de l'ultimàtum que Neil Young ha donat a Spotify. O bé la plataforma d'streaming retirava uns podcasts que estarien difonent informació poc fiable sobre el procés de vacunació contra la Covid-19, o bé retirava tota la música del canadenc. Tan cert és que el procés en qüestió ja és prou opac i genera prou dubtes sense necessitat de cap podcast, com que si Young s'ho hagués proposat abans probablement hauria trobat arguments molt més sòlids per plantar cara a un gegant com Spotify –per exemple, el tracte que la plataforma dispensa als músics-. Sigui com sigui, la corporació ha preferit mantenir el podcast de torn i sacrificar un dels catàlegs discogràfics més monumentals i essencials de les passades sis dècades, en un nou símptoma dels temps absurds que ens ha tocat viure.

Si a Spotify sembla importar-li ben poc oferir o no la discografia de Neil Young, al mateix Young sembla importar-li encara menys si té o no té presència en una plataforma contra la qual ja havia carregat en el passat per qüestions tècniques. En tot cas, els seus seguidors sempre podran seguir acudint als formats físics, els més indicats ja sigui a l'hora de recuperar els seus clàssics o de degustar el seu llançament més recent. Un "Barn" (2021) que va veure la llum el mes passat i on Young es torna a fer acompanyar de Crazy Horse dos anys després del notable "Colorado" (2019). Un àlbum de confinament, i no perquè s'enregistrés durant la pandèmia que ha mantingut les grans gires internacionals en suspens des de fa gairebé dos anys, sinó per l'entorn on es van refugiar Nils Lofgren, Billy Talbot, Ralph Molina i el mateix Young a l'hora de gravar-lo.

Va ser en un vell graner de fusta perdut en algun lloc de l'estat de Colorado, on van prendre forma cançons com "Heading West", "They Might Be Lost", "Canerican" o "Human Race". Peces que oscil·len entre el folk estripat marca de la casa i les descàrregues elèctriques igualment patentades pel canadenc i la seva banda de suport de tota la vida, i on la inspiració segueix acompanyant ambdues parts tal com ja ho va fer a "Colorado". Potser part del secret siguin el propi entorn de l'enregistrament i les seves circumstàncies. Quatre senyors que ja no han de donar cap explicació a ningú, fent música pel simple plaer de fer-la, en algun indret remot de les Rocalloses, totalment aliens al soroll de fons d'un món a la deriva. Daryl Hannah va filmar part de les sessions i recentment n'ha estrenat el revelador documental "A Band A Brotherhood A Barn" (2022), que es troba disponible a Youtube i ajuda a entendre el com i el per què de tot plegat.

Els músics exigeixen a Spotify un tracte més just

Músics protestant davant les oficines d'Spotify a Nova York, abans d'ahir
- Foto Union of Musicians and Allied Workers (@UMAW_).

Porto anys dient que tota aquella gent que pontifica contra Uber, Cabify i Amazon, per coherència, hauria de comprar-se discos a la seva botiga més propera en lloc d'escoltar música a través d'Spotify. Aquesta setmana, músics d'arreu del món s'han manifestat davant les oficines del gegant tecnològic per exigir un repartiment més just dels beneficis que generen les reproduccions de les seves obres a la plataforma en qüestió. Mentiria si digués que em sorprèn el silenci (la indiferència) de tots aquells que treuen pit cada cop que els taxistes tallen la Gran Via.