"Rejovenir" la ràdio

Julio Ruiz, cinc dècades al davant de 'Disco Grande'.

Es jubilen Julio Ruiz i José Miguel López. Les veus de Disco Grande i Discópolis, respectivament. Dos dels locutors més veterans i reconeguts de la ràdio musical a l'Estat espanyol, dos espais de referència i dos pilars de la graella de Radio 3 tal i com la coneixem a hores d'ara. I sobretot dues maneres de fer que cada dia s'estilen menys en un ofici cada cop més sotmès a la dictadura de la immediatesa i de la novetat per la novetat. Dos referents que sempre van mirar endavant, però ho van fer des de la profunditat, el rigor i la consciència que tot present és conseqüència d'allò que el precedeix.

El fet d'anar perdent mica en mica els nostres referents és llei de vida, de la mateixa manera que ho és el fet que les persones es jubilin quan els arriba el moment de fer-ho. Però m'inquieten una mica les declaracions al respecte d'un alt càrrec de RTVE, Carlos Garrido, recollides dies enrere pel diari El País. "La seva tasca ha estat fantàstica", deia en referència a les trajectòries de Ruiz i López a la ràdio pública espanyola. "Però l'objectiu ara és rejovenir l'emissora. No tan sols és a Radio 3: s'està fent a Radio 1, a Radio Clásica...", matisava com qui no vol la cosa. No dubto de les bones intencions d'aquest senyor. Però les seves declaracions, deia, m'inquieten una mica.

Rejovenir vol dir fer jove quelcom que, aparentment, ha deixat de ser-ho. En el debat sobre què significa ser jove no hi entraré perquè podria ser llarg, sobretot en un país on la precarietat obliga moltes persones a viure a la llar materna fins passada la trentena. Entenc per tant que Garrido va caure en aquella trampa tan comuna de confondre joventut amb adolescència, un parany doblement nociu quan es pretén dissociar la suposada vellesa de l'experiència que porta implícita i contemplar-la com una simple llosa.

No sé en què consisteixen, aquests plans de rejovenir la ràdio pública, però sí que sé que veus com les de Ruiz i López (i tantes altres que van de Jordi Tardà a Jesús Ordovás, de Consol Saenz a Juan Claudio Cifuentes i de Juan de Pablos a El Pirata) m'han acompanyat des que jo mateix era un adolescent. I que si avui sóc tal com sóc és, en gran part, perquè vaig poder escoltar i aprendre de persones amb més recorregut, més perspectiva i més experiència que jo. Un intangible, l'experiència (entesa més enllà de l'accepció estrictament laboral), que cal posar més que mai en valor quan immediat equival a caduc. Farien bé de tenir-ho en compte els responsables de RTVE, si realment creuen en una ràdio pública rigorosa i de qualitat.