Versions amb accent del Sud

La formació actual dels Black Crowes – Foto Wes Orchoski.

Ens referíem recentment a tot allò que implica el fet d'interpretar una versió d'una composició aliena, i posàvem com a exemple de bones pràctiques el darrer àlbum d'Eli "Paperboy" Reed, un "Down Every Road" (2022) on el de Boston trasllada el cançoner country de Merle Haggard fins a les coordenades del soul més genuí. Gairebé a l'extrem oposat s'hi troba l'últim llançament d'uns Blackberry Smoke que han optat per retre homenatge als Rolling Stones amb un ep titulat, simple i oportunament, "Stoned" (2022).

Un total de set peces compostes i gravades per Ses Majestats entre 1968 i 1978 –amb una especial fixació per "Sticky Fingers" (1971), l'àlbum més vegades citat, amb tres pistes en total-, despatxades per la banda d'Atlanta amb l'ofici i la passió que la caracteritzen. El problema és que ens trobem davant d'un grup de southern rock –un dels millors del que portem de segle, per cert- interpretant un repertori que constitueix una part essencial de l'adn d'aquest gènere. Vaja, que en lloc de reinterpretar el cànon stonià n'han tingut prou essent fidels als originals. Cosa que pot restar interès al plàstic, però assegura una bona estona tan bon punt sonen els primers acords d'"All Down the Line".

Més inspirada es presenta una altra banda de southern rock originària d'Atlanta, els reformats Black Crowes, en un ep de versions igualment temàtic, en aquest cas centrat en una sèrie de clàssics que commemoren enguany el seu cinquantenari. "1972" (2022), l'han titulat, en referència a un any durant el qual van veure algunes de les obres capitals de la música del segle XX. També citen als Stones amb un "Rocks Off" que òbviament se saben de memòria, i afegeixen a la selecció noms com els de T.Rex ("The Slider"), David Bowie ("Moonage Daydream") o els Temptations ("Papa Was a Rollin' Stone"). En cada cas es nota el segell dels germans Robinson, que la tardor vinent visitaran Barcelona amb una nova –i polèmica- formació dels Crowes.

Des d'unes coordenades no gaire allunyades del southern rock, les del country rock més genuí, la Nitty Gritty Dirt Band presenta un àlbum de versions també temàtic. "Dirt Does Dylan" (2022) és, com indica el seu títol, un disc de tribut a Bob Dylan. Partint del principi que ningú més pot sonar com el de Duluth, i que les seves cançons donen peu a tota mena d'interpretacions –començant per les que fa ell mateix als seus concerts-, Jeff Hanna i companyia saben treure molt de suc de títols com un "Tonight I'll Be Staying Here with You" que gairebé els sembla fet a mida. A "Forever Young" hi col·laboren Larkin Poe. I a "The Times They Are A-Changin'" ho fan gegants com Rosanne Cash, Steve Earle o Jason Isbell –sí, un cop més la connexió southern-.

Cinèfil Rich Robinson

"Les pel·lícules actuals no són res més que blockbusters, l'una darrere l'altra, molt pressupost i una pila de merda feta per ordinador. Cada vegada s'allunyen més de la realitat. (...) No hi ha històries. La majoria de pel·lícules d'avui en dia tenen un guió de merda". Rich Robinson deixa clara la seva opinió sobre les tendències imperants a l'actual cinema comercial. D'acord, hi ha excepcions a la regla, però en termes generals estic molt d'acord amb ell. Les declaracions corresponen a una entrevista que publica aquest mes Popular 1 i on el guitarrista dels Black Crowes també es deixa anar parlant de l'estat de les coses al negoci musical, de l'hipotètic futur de la seva banda mare i de política -amb una contundent dedicatòria a Mitt Romney-.