No devia resultar fàcil ser Van Morrison durant els dos anys que va durar aquella pandèmia que havia de canviar-ho tot però de la qual tothom es va oblidar un cop reoberta la gàbia. El Lleó de Belfast va ser un dels pocs músics de primer nivell que van denunciar sense embuts les retallades de drets i llibertats practicades per governs d'arreu del món amb el pretext sanitari. Es podia estar d'acord o no amb els seus plantejaments, com amb els de qualsevol altre mortal. Però que dues obres tan notables com "Latest Recorded Project, Volume 1" (2021) i "What's It Gonna Take?" (2022) rebessin comentaris ferotges per part d'una crítica especialitzada que carregava contra les idees de Morrison sense arribar a analitzar la seva obra, referma quin era l'estat de les coses en temps de clima d'opinió.
Amb la tempesta ja superada, i veient com el coronavirus no tan sols no ens ha fet millors sinó que les velles dinàmiques de tota la vida han ressorgit amb més força que mai, el nord-irlandès abandona ara el comentari social dels seus dos llançaments previs i es capbussa de ple en les seves arrels més essencials –qui sap si justament per escapar-se d'un món que ja havia deixat de tenir sentit molt abans de fer-se realitat les pitjors profecies d'Orwell i Huxley-. "Moving On Skiffle" (2023), el seu nou treball, és com indica el títol un homenatge a la música skiffle que l'havia començat a alimentar de ben jove a la seva Belfast natal i a la qual ja havia dedicat dècades enrere l'àlbum en directe "The Skiffle Sessions" (2000). Una generosa selecció de peces tradicionals i estàndards del folk, del country i del blues, executats amb la passió del devot i l'ofici del mestre.
Aquí tenim el rhythm & blues entremaliat de "Freight Train" (Elisabeth Cotten), el plàcid batec anyenc de "Careless Love" i la disbauxa d'un "Streamline Train" (Red Nelson) que sembla fer via cap al juke joint més proper. També "Take This Hammer" i "No Other Baby" (Dickie Bishop), gravades prèviament per The Spencer Davis Group i Paul McCartney, respectivament. I la joia espiritual d'una apoteòsica "This Little Light of Mine". I els aires hillbilly de "Travelin' Blues" (Jimmie Rodgers) i "Streamlined Cannonball" (Roy Acuff). I les múltiples cites a Hank Williams –a destacar un "Cold Cold Heart" amb accent jazzístic-, l'èxtasi de "Worried Man Blues" i el majestuós final amb un "Green Rocky Road" que podria haver-se emmarcat en qualsevol de les obres més canòniques de Morrison. Segueix essent un dels més grans, li pesi a qui li pesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada