A Quiet Man - "Into the Night" (2014)

Llegeixo als crèdits de Bandcamp que "Into the Night" va veure la llum el passat mes d'abril. La bona nova m'ha arribat doncs amb mig any de retard, però crec que el moment no podria haver estat més oportú. Perquè el quart disc d'A Quiet Man podria ser la banda sonora ideal per a endinsar-se en aquesta tardor que, també amb retard, tot just acaba de començar. Tons menors, textos que naveguen entre la introspecció i el més salvatge dels pecats, paisatges de color sèpia i aquella malenconia que impregna l'ambient amb la mateixa facilitat amb què les fulles caigudes dels arbres formen catifes de fredes tonalitats. L'amor com a fil conductor d'un ventall líric on la por i la pèrdua ("Geneviève") van de la mà amb la manifestació més acusada del desig ("Natalia"), els neguits interiors ("Insomnia"), el romanticisme en la seva vessant més extrema ("To Kill You with Love") o l'instint protector d'un infant cap a la seva germana menor ("The Protector"). Evidenciant més que mai les qualitats literàries del tarragoní Fabio Vega -nom real d'A Quiet Man-, poeta urbà i narrador d'històries amb ànima de crooner. D'un crooner que manté posat un ull al Leonard Cohen més crepuscular i l'altre al Bowie continental. I que amplia horitzons amb un disc on, sense trencar amb "The Affairs" (2012), no renuncia a créixer tot incorporant matisos: l'electrònica de les seccions rítmiques, els patrons repetitius, els coixins atmosfèrics i una càrrega dramàtica que es perfila a l'alça. I saben què és el millor de tot plegat? Que havent escoltat ambdós treballs, havent apreciat aquest salt evolutiu i sense cap més remei que aplaudir-lo, un no pot evitar pensar en aquest disc com un treball de transició. Un pas (de gegant) cap a quelcom que encara ha d'arribar i que bé podria acabar de confirmar Vega com un majúscul artesà de la cançó.


Més informació:
A Quiet Man Bandcamp

The Tea Servants (1995)

"Hello Good Morning". La peça que encetava el debut homònim dels Tea Servants (1995). Un dels inicis de disc més frescos registrats durant les passades dues dècades en aquesta banda dels Pirineus. Dos minuts i mig de guitarres dissonants i ritmes bàsics però efectius com a coixí d'una veu, la d'un jove Steven Munar, que ja aleshores destil·lava singularitat pels quatre costats. Constants que es repetien en peces com "This Man Loves the Sun" -que podria ser la resposta definitiva al "Who Loves the Sun" de la Velvet-, la frenètica "This Is Not My Place" o la deliciosa "The Laughing Song". Llargament descatalogat, "The Tea Servants" ha estat per fi recuperat coincidint amb el vintè aniversari de la formació de la banda. Amb remasterització a càrrec del sempre oportú Roger Gascón (Dunno, El Dia de la Barbota) i completant d'aquesta manera un acte de justícia històrica que va començar ara fa dos anys amb la reedició de "Police Looking After Thieves" (1996), segon disc de la banda i obra capital del pop independent de casa nostra. Un salt de gegant respecte a un debut homònim que, no obstant, sona en ple 2014 tan fresc com el primer dia. Un sòlid exercici de post-punk immediat i de baixa fidelitat, i els ciments de tot el que vindria a continuació, que no va ser poc. Reeditat només en format digital, durant les properes dues setmanes estarà disponible a Bandcamp en pay what you want.


Més informació:
Bandcamp Steven Munar

Com Petty, però sense l'estadi

CHUCK PROPHET & THE MISSION EXPRESS

Sidecar Factory Club, Barcelona

3 de novembre de 2014

"Sé que allà fora hi ha 50 llocs on podeu escoltar nord-americans tocant música d'arrels", ironitzava Chuck Prophet des de l'escenari de la sala Sidecar, "per tant us dono les gràcies per haver decidit passar aquesta vetllada amb nosaltres". Ironies al marge, fins i tot en un univers paral·lel on Barcelona pogués encabir mig centenar d'esdeveniments d'aquesta mena en una sola nit, Prophet destacaria per mèrits propis. Per veterania, per una trajectòria que a dia d'avui encara no ha mostrat signes de feblesa i per una ètica de treball que l'empeny a alternar sense condicions l'estudi amb una carretera que sembla haver estat feta per a ell. Una hora i mitja llarga, la d'ahir, en què va repassar un repertori prou estratosfèric per no ressentir-se ni tan sols d'algunes absències notables. Sí que van sonar, i brillar, perles de la magnitud de "White Night, Big City", "Castro Halloween" o "Sonny Liston's Blues". Amb ofici, compromís i moltes ganes de gresca. Em comentava un conegut que assistir a un concert de Prophet és com presenciar una actuació de Tom Petty, però sense l'estadi. I que duri, perquè és precisament en concerts com el d'ahir on el rock'n'roll ha sobreviscut, sobreviu i seguirà sobrevivint al marge de tota la resta.

Obrigada i Brubaker DJ Set a New Underground

Els convido a descobrir un dels meus grups preferits. Els convido a degustar una de les dosis de rock'n'roll més fresques que hauran pogut escoltar en una bona temporada. I ho faig amb tot l'orgull del món. Perquè parlo d'Obrigada. Parlo de quatre elements que sonen com si Joe Strummer encapçalés els Replacements. Com si els Modern Lovers haguessin seguit la dieta dels New York Dolls. O com si els Stones se n'haguessin anat a fer la volta al món amb Dr. Feelgood quan encara hi eren a temps. Parlo d'Obrigada, deia. De quatre paios que han estat els meus veïns durant més de mitja vida i que l'any passat es despenjaven amb un debut homònim amb regust de bourbon, pub anglès i versos a peu de carrer. I en parlo amb tot l'orgull del món, i tant que sí. Perquè Obrigada són de Cardedeu, el mateix poble al qual un dia vaig dedicar una cançó de títol inequívoc ("Dead Town") però sobre el qual podria pronunciar ara mateix mil meravelles. I és que, els ho asseguro, ser del mateix lloc que aquests quatre és tot un orgull. I encara ho serà més el fet de compartir escenari amb ells. Aquest divendres, 7 de novembre (22h.), actuaran a la sala New Underground de Barcelona (c/. de l'Aviació 5 - metro: Les Corts / Sants Estació). Tot seguit, Brubaker DJ Set -és a dir, un servidor amb una maleta plena de plàstics rodons- oferirà una sessió de rock'n'roll sense conservants, colorants ni condicionants. S'hi apunten?

Obrigada (Bandcamp)

Obrigada (Facebook)

Brubaker

Kazuality - "Estructura de una panacea discreta"

El gironí Jaime Rodríguez és sens dubte un músic prolífic. Quan encara no fa ni un any que va lliurar "Metamecánica" (2014), es despenja amb "Estructura de una panacea discreta", el 24è disc que signa com a Kazuality en els seus dotze anys de trajectòria. I un àlbum de transició, segons afirma ell mateix al seu compte de Bandcamp, cap a una nova etapa vital que tot just comença a prendre forma en títols com "Descansen armas, rompan rompan filas", "Lo que el trazo resiste", "La marmota del día" o "De las esquinas a la matriz". Registres diversos per a un discurs on predominen la intensitat i els canvis de ritme inesperats. Respecte a la seva anterior obra es mantenen els ressons d'Anímic ("Falso año nuevo") i d'Standstill (la citada "Descansen armas..."), però el ventall sonor s'amplia amb traços com l'electropop sinistre de "Nos queda Roma", l'èpica ombrívola de "Tema serio" -que puntualment remet a Soda Stereo- o l'explosió post-punk de "Finalista (ellas ganaron el premio)". Un disc fosc i enigmàtic que recull els fruits dels que el van precedir i, a la vegada, planta les arrels d'un futur que promet brillar amb llum pròpia. Escoltin-lo aquí.

Primavera a la tardor

PRIMAVERA CLUB 2014 (dia 2)

Sala Apolo i teatres Principal i Latino, Barcelona

1 de novembre de 2014

DER PANTHER. Electrònica i arts visuals.

THE COATHANGERS. Urgència de garatge.

WOMAN'S HOUR. La gran promesa d'aquesta tardor.

WHITE LUNG. Punk rock amb totes les lletres.

YOUNGHUSBAND. Expansius.

Tal i com són

LOVE OF LESBIAN

Teatre Auditori, Granollers

31 d'octubre de 2014

Sol i re. Els dos únics acords sobre els quals s'aixeca "La niña imantada", una de les peces interpretades la nit passada per Love Of Lesbian. "Es pot fer moltíssim amb tan sols dos acords", sentenciava Santi Balmes després de trencar el gel amb el seu etern sentit de l'humor. Efectivament, dos únics acords poden edificar una gran cançó, de la mateixa manera que una caixa de cartró pot fer sortir de dins seu un zeppelin com el que ahir va sobrevolar l'escenari del Teatre Auditori. Moment àlgid d'un set teatralitzat on la banda barcelonina va interactuar amb personatges de tota mena, va mirar enrere amb la dosi justa de nostàlgia i va vèncer dimonis de tota mena a la vegada que el propi Balmes cantava des de l'interior d'una bossa de plàstic gegantina. Escenografia d'impacte, obra de Guillem Albà, per a un repertori que apuntava directament a les arrels creatives de la formació. A cançons que parlen de records -alguns eren reals, d'altres no-, de somnis i del pas del temps. I a una posada en escena que permet a Balmes i companyia defugir el circ dels macrofestivals i mostrar-se davant el seu públic tal i com són. Trencant el gel i sense necessitat de dir-ho tot pel seu nom. Envoltats de caixes de cartró i navegant per un oceà de metàfores. Però tal i com són.